"The Batman" (2022)

Robert Pattinson en un fotograma de "The Batman".

El problema de "The Batman" (2022) no és que Robert Pattinson resulti fins i tot menys creïble que Ben Affleck a la pell del Croat Emmascarat. El problema és que el reboot de la franquícia cinematogràfica del superheroi de DC que dirigeix Matt Reeves, només es pot justificar apel·lant a la necessitat constant de generar nous continguts perquè no pari mai de girar la roda de la indústria de l'entreteniment. El problema és que tot allò que es podia dir de Batman a la gran pantalla, ja ho havien dit prèviament Tim Burton i Christopher Nolan. I si el primer ho havia dit amb bastanta més gràcia que Reeves, el segon directament ho havia fet amb caràcter definitiu –vaja, que després de la seva trilogia potser ja no calia afegir res més-.

"The Batman" és una pel·lícula excessiva en tots els sentits. Perquè és llarga i perquè es fa llarga. Perquè en gairebé tres hores de metratge, Reeves no explica absolutament res de nou als coneixedors de la nissaga del ratpenat –tampoc als nouvinguts, que per sort disposen de portes d'entrada més idònies a l'univers de Batman, tant a la pantalla com en paper-. Perquè en el seu intent de presentar una Gotham encara més fosca i decadadent que la de Nolan, Reeves tan sols referma l'obra del seu predecessor com l'última paraula. I perquè amb tot el seu espectacle visual d'última generació no eclipsa la màgia artesanal de l'escenografia de Burton, ni tapa una línia argumental que reincideix una vegada i una altra en tot allò que ja s'havia explicat.

El millor de "The Batman"? Sens dubte un magistral Paul Dano a la pell d'un Riddler que pot recordar per moments al Bane de Tom Hardy –novament, la comparació amb la trilogia de Nolan- i que hauria pogut brillar com un dels grans antagonistes de l'univers cinematogràfic de la factoria DC en un marc més encertat. És l'apunt més destacable d'una cinta que tampoc alça el vol quan sona com a tema central de la banda sonora el "Something in the Way" d'uns Nirvana certament desubicats en tal context. Va afirmar Reeves que el seu Bruce Wayne s'inspirava en Kurt Cobain. Tenint en compte que s'ha arribat a vendre calçat esportiu presumptament inspirat en el màrtir de la generació grunge, un ja hauria d'estar curat d'espants.

80 anys de Batman

Batman a la portada del número 27 de Dective Comics.

Aquest mes de març es commemora el 80è aniversari d'un dels superherois més icònics de la història del còmic. Ni més ni menys que Batman, creació de Bob Kane i Bill Finger que va fer la seva primera aparició al número 27 de la revista Detective Comics, publicada el març de 1939 si bé amb data del mes de maig d'aquell mateix any. Juntament amb Superman, que havia aparegut per primer cop un any abans al número 1 d'Action Comics, l'alter ego de Bruce Wayne va esdevenir no tan sols un dels referents més universals de la cultura pop sinó un dels pilars d'allò que acabaria esdevenint l'imperi DC, a més de donar immenses alegries als amants del setè art de la mà de realitzadors com Tim Burton o Christopher Nolan.

Una dècada sense Heath Ledger

Heath Ledger (1979-2008) caracteritzat com el Joker.

10 anys fa avui que ens deixava el gran Heath Ledger. La seva trajectòria va ser tan breu com intensa i va deixar per al record tota una sèrie d'interpretacions amb caràcter definitiu. De totes elles em quedo amb el Joker que va encarnar en aquella "The Dark Knight" (2008) estrenada ja a títol pòstum. I de tots els Jokers que s'han pogut veure en pantalla -i se n'han vist de molt bons-, molt probablement també em quedo amb el de Ledger.

Adam West (1928-2017)

ADAM WEST

(1928-2017)

Sóc dels que pensen que la interpretació definitiva de Batman a la pantalla (sigui gran o petita) és la que va realitzar Christian Bale a la trilogia dirigida per Christopher Nolan. Si Batman existís a la vida real seria exactament així: misteriós, turmentat i fosc a més no poder. Però si parlem del Batman més entranyable, aleshores és el d'Adam West el que guanya per golejada. La sèrie que va protagonitzar entre 1966 i 1968 -i que canals com TV3 o BTV han tingut el gust i el detall de programar a casa nostra en incomptables ocasions- és una icona pop amb totes les lletres. El testimoni en colors ben vius d'un temps en què la ficció audiovisual era molt menys sofisticada que en l'actualitat però també molt més enginyosa.