"The Batman" (2022)

Robert Pattinson en un fotograma de "The Batman".

El problema de "The Batman" (2022) no és que Robert Pattinson resulti fins i tot menys creïble que Ben Affleck a la pell del Croat Emmascarat. El problema és que el reboot de la franquícia cinematogràfica del superheroi de DC que dirigeix Matt Reeves, només es pot justificar apel·lant a la necessitat constant de generar nous continguts perquè no pari mai de girar la roda de la indústria de l'entreteniment. El problema és que tot allò que es podia dir de Batman a la gran pantalla, ja ho havien dit prèviament Tim Burton i Christopher Nolan. I si el primer ho havia dit amb bastanta més gràcia que Reeves, el segon directament ho havia fet amb caràcter definitiu –vaja, que després de la seva trilogia potser ja no calia afegir res més-.

"The Batman" és una pel·lícula excessiva en tots els sentits. Perquè és llarga i perquè es fa llarga. Perquè en gairebé tres hores de metratge, Reeves no explica absolutament res de nou als coneixedors de la nissaga del ratpenat –tampoc als nouvinguts, que per sort disposen de portes d'entrada més idònies a l'univers de Batman, tant a la pantalla com en paper-. Perquè en el seu intent de presentar una Gotham encara més fosca i decadadent que la de Nolan, Reeves tan sols referma l'obra del seu predecessor com l'última paraula. I perquè amb tot el seu espectacle visual d'última generació no eclipsa la màgia artesanal de l'escenografia de Burton, ni tapa una línia argumental que reincideix una vegada i una altra en tot allò que ja s'havia explicat.

El millor de "The Batman"? Sens dubte un magistral Paul Dano a la pell d'un Riddler que pot recordar per moments al Bane de Tom Hardy –novament, la comparació amb la trilogia de Nolan- i que hauria pogut brillar com un dels grans antagonistes de l'univers cinematogràfic de la factoria DC en un marc més encertat. És l'apunt més destacable d'una cinta que tampoc alça el vol quan sona com a tema central de la banda sonora el "Something in the Way" d'uns Nirvana certament desubicats en tal context. Va afirmar Reeves que el seu Bruce Wayne s'inspirava en Kurt Cobain. Tenint en compte que s'ha arribat a vendre calçat esportiu presumptament inspirat en el màrtir de la generació grunge, un ja hauria d'estar curat d'espants.