Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bob Neuwirth. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bob Neuwirth. Mostrar tots els missatges

diumenge, 22 de maig del 2022

Bob Neuwirth (1939-2022)

BOB NEUWIRTH

(1939-2022)

Hi ha un vídeo de la Rolling Thunder Revue de Bob Dylan on el de Minnesota presenta amb tot l'entusiasme del món a qui va ser un dels seus principals aliats i confidents en aquella aventura, abans d'enfilar una revitalitzadora lectura de "When I Paint My Masterpiece". El confindent en qüestió és Bob Neuwirth, figura de culte del folk nord-americà que havia format part de l'òrbita dylaniana des de la dècada dels 60. De fet, la seva trajectòria –absolutament reivindicable- sol quedar eclipsada per les seves connexions amb figures com Dylan o Janis Joplin.

Neuwirth va ser un dels impulsors de la Rolling Thunder Revue al costat del mateix Dylan. Va ser ell qui va ajudar l'autor de "Like a Rolling Stone" a configurar la banda que l'acompanyaria en directe. Prèviament se l'havia pogut veure al documental "Dont Look Back" (1967), de D. A. Pennebaker, que justament documentava la gira britànica que el de Duluth havia dut a terme el 1965, i fins i tot a la caràtula de "Highway 61 Revisited" (1965) –Neuwirth era el de la samarreta de ratlles-. Amb Joplin va coescriure "Mercedes Benz" i li va presentar a Kris Kristofferson, de qui la texana va adaptar amb caràcter definitiu l'eterna "Me and Bobby McGee".

Anècdotes que molts haurien volgut poder explicar, però que no haurien d'eclipsar una carrera a títol propi que també val la pena repassar. Començant per un àlbum de debut homònim, publicat el 1974, on el rock més orgànic es deixava portar pel folk i el country, i on destacaven títols com "Rock and Roll Time", "Kiss Money" o la seva pròpia lectura de "Mercedes Benz" –que en certa manera ofereix alguna pista de com hauria pogut sonar la de Joplin si hagués tingut temps d'acabar-la-. A destacar també obres de maduresa com "99 Monkeys" (1991) o "Last Day on Earth" (1994), signat a mitges amb John Cale. Neuwirth ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

dilluns, 11 de gener del 2021

50 anys de "Pearl"


No descobrirem a aquestes alçades que la mort ha estat gairebé des de la nit dels temps un bon reclam en un negoci com el discogràfic. N'és una bona mostra l'últim àlbum d'estudi de Janis Joplin, un "Pearl" que va veure la llum a títol pòstum tal dia com avui de 1971 i que ha acabat esdevenint amb tota probabilitat la seva obra capital. Una col·lecció de cançons rodona com ella mateixa, produïda per un Paul A. Rothchild que venia de fer meravelles amb els Doors i va saber treure el millor de la vocalista texana. Uns músics, els components de la Full Tilt Boogie Band, amb qui la de Port Arthur semblava haver trobat el complement perfecte a l'hora de definir la seva pròpia visió de la música d'arrel afroamericana. I, per descomptat, la pròpia Joplin en estat de gràcia.

Sobre el terreny, les deu pistes de "Pearl" presentaven un mosaic sonor tan viu i colorista com la seva icònica caràtula. Un repertori que viatjava del rock psicodèlic de "Move Over", original de la mateixa Joplin, al soul de "Cry Baby" –original de Garnet Mimms que la texana es va fer seu per mèrits propis- i "Trust Me" –cedida per a l'ocasió per tot un Bobby Womack- i al funk àcid de "Half Moon" –composta per John Hall també per a Joplin-, passant pel gòspel irreverent de "Mercedes Benz" –original de Joplin i Bob Neuwirth- i, és clar, el country rock de "Me and Bobby McGee", una peça que Kris Kristofferson havia compost per a Roger Miller i de la qual Joplin va facturar la presa definitiva –no és una qüestió de gustos, el mateix Kristofferson s'ha arribat a pronunciar en aquest sentit-.

"Pearl"
 va veure la llum avui fa 50 anys, a tres mesos de la sobtada mort de Joplin, que havia ingressat al fatídic Club dels 27 en ple procés de gravació del disc. Un fet que tan sols es posa de manifest en la peça instrumental "Buried Alive in the Blues", una original de Nick Gravenites (Electric Flag) per al qual no va arribar la texana a gravar la pista vocal. En ple procés de postproducció, Rothchild va oferir al propi autor enregistrar-la ell mateix, opció que aquest va declinar per respecte a la protagonista. Més enllà d'aquest apunt, el plàstic no tan sols no sonava en absolut inacabat o inconsistent, sinó que a cinc dècades de la seva publicació segueix essent l'obra més celebrada i referenciada de Janis Joplin. L'inici de tot allò que hauria pogut venir a posteriori? Això, per desgràcia, no ho sabrem mai.