John Till (1945-2022)

JOHN TILL
(1945-2022)

Ha mort John Till, qui va ser el guitarrista de la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin –de fet, va ser ell qui la va batejar: originalment es deia Full Tillt Boogie Band, Tillt amb ll, fent un joc de paraules amb el seu cognom-, també un dels múltiples components dels Hawks del recentment traspassat Ronnie Hawkins. Originari d'Ontario, va debutar als escenaris el 1957 a les files de The Revols, un grup de rock'n'roll on tocava el piano un jove Richard Manuel, qui es va incorporar a la banda de Hawkins a principis dels 60. Quan els membres dels Hawks –inclòs Manuel- van abandonar Hawkins el 1965 per acompanyar Bob Dylan –i posteriorment esdevenir The Band-, Till va ingressar al grup com a substitut de Robbie Robertson a les sis cordes.

La seva estada als Hawks va durar poc. Després d'establir-se a Nova York per treballar com a músic de sessió, va fer una gira com a guitarrista de la Kozmic Blues Band de Janis Joplin el 1969. Pas previ a la formació de la Full Tilt Boogie Band, que acabaria esdevenint el grup de suport de Joplin durant el seu últim any de vida –també va ser, diuen, la formació amb la qual aquesta es va arribar a sentir més a gust de totes les que va encapçalar-. El grup va acompanyar la vocalista texana durant la gira Festival Express que va recórrer el Canadà en tren el 1970 –i on també van actuar The Band i Grateful Dead, entre d'altres-, i finalment va gravar amb ella el seu últim àlbum d'estudi, el definitiu "Pearl" (1971). Després de la mort de Joplin, Till va tocar amb figures com Bobby Charles abans de retirar-se del negoci musical.

50 anys de "Pearl"

No descobrirem a aquestes alçades que la mort ha estat gairebé des de la nit dels temps un bon reclam en un negoci com el discogràfic. N'és una bona mostra l'últim àlbum d'estudi de Janis Joplin, un "Pearl" que va veure la llum a títol pòstum tal dia com avui de 1971 i que ha acabat esdevenint amb tota probabilitat la seva obra capital. Una col·lecció de cançons rodona com ella mateixa, produïda per un Paul A. Rothchild que venia de fer meravelles amb els Doors i va saber treure el millor de la vocalista texana. Uns músics, els components de la Full Tilt Boogie Band, amb qui la de Port Arthur semblava haver trobat el complement perfecte a l'hora de definir la seva pròpia visió de la música d'arrel afroamericana. I, per descomptat, la pròpia Joplin en estat de gràcia.

Sobre el terreny, les deu pistes de "Pearl" presentaven un mosaic sonor tan viu i colorista com la seva icònica caràtula. Un repertori que viatjava del rock psicodèlic de "Move Over", original de la mateixa Joplin, al soul de "Cry Baby" –original de Garnet Mimms que la texana es va fer seu per mèrits propis- i "Trust Me" –cedida per a l'ocasió per tot un Bobby Womack- i al funk àcid de "Half Moon" –composta per John Hall també per a Joplin-, passant pel gòspel irreverent de "Mercedes Benz" –original de Joplin i Bob Neuwirth- i, és clar, el country rock de "Me and Bobby McGee", una peça que Kris Kristofferson havia compost per a Roger Miller i de la qual Joplin va facturar la presa definitiva –no és una qüestió de gustos, el mateix Kristofferson s'ha arribat a pronunciar en aquest sentit-.

"Pearl" va veure la llum avui fa 50 anys, a tres mesos de la sobtada mort de Joplin, que havia ingressat al fatídic Club dels 27 en ple procés de gravació del disc. Un fet que tan sols es posa de manifest en la peça instrumental "Buried Alive in the Blues", una original de Nick Gravenites (Electric Flag) per al qual no va arribar la texana a gravar la pista vocal. En ple procés de postproducció, Rothchild va oferir al propi autor enregistrar-la ell mateix, opció que aquest va declinar per respecte a la protagonista. Més enllà d'aquest apunt, el plàstic no tan sols no sonava en absolut inacabat o inconsistent, sinó que a cinc dècades de la seva publicació segueix essent l'obra més celebrada i referenciada de Janis Joplin. L'inici de tot allò que hauria pogut venir a posteriori? Això, per desgràcia, no ho sabrem mai.