El retorn de Bright Eyes

Bright Eyes - Foto Danny Cohen.

Ha passat gairebé una dècada des que "The People's Key" (2011) va posar un punt i final a priori definitiu a la trajectòria de Bright Eyes. Des d'aleshores, els tres components del combo de Nebraska s'havien dedicat a projectes diversos –el més reconegut i reclamat, probablement, l'aventura solista del vocalista i guitarrista, Conor Oberst-, però mai havien perdut el contacte entre ells. Era d'esperar doncs que tard o d'hora tornessin a tocar plegats. Ho han fet aquest 2020, i el primer fruit de la reunió és un disc on es presenten tan inspirats com en els vells temps.

"Down in the Weeds, Where the World Once Was" (2020) no tan sols certifica el retorn del trio nord-americà. També es manifesta com el successor natural de "The People's Key". Una col·lecció de cançons que suposen un nou pas endavant en la construcció d'aquell discurs que Oberst i companyia havien definit amb obres com "I'm Wide Awake, It's Morning" (2005) o "Cassadaga" (2007), que conjuga classicisme pop, estètica folk i gust per l'experimentació tal i com ho havien fet prèviament Wilco o Lambchop. Col·laboren al disc Flea i Jesca Hoop, entre d'altres, però això és el de menys: el plàstic es defensa sol.

"Down in the Weeds, Where the World Once Was" es troba disponible a Bandcamp.

Quan la unió fa la força

CONOR OBERST + DAWES

Sala Apolo, Barcelona

20 d'agost de 2014

Si és cert que la unió fa la força, vetllades com la d'ahir en són el més viu exemple. Conor Oberst i Dawes. El primer té la trajectòria i la personalitat de qui ha edificat un repertori monumental des que va irrompre com a nen prodigi a la seva Nebraska natal. Els californians encara no han volat tant, però acumulen prou carretera i sobretot prou taules per engrandir tota cançó que apunti al cànon tradicional nord-americà. Les d'Oberst no són menys, i ahir van trobar en la base instumental de Dawes el millor complement possible. El coixí perfecte on acomodar els passatges més orgànics i reposats. I la dosi necessària de pólvora per a encendre la sala en els moments de major intensitat. La resta la va fer el propi Oberst, imponent presència en un escenari que se li va fer petit i torrent expressiu sense límits. Cantant cada nota com si s'acabés el món i gesticulant com qui s'adreça a un estadi sencer, va desplegar el repertori que ha signat amb el seu nom -atorgant un merescut protagonisme a composicions recents- sense oblidar-se de citar a Bright Eyes -magnànima "We Are Nowhere and It's Now", emotiva "Old Soul Song (For the New World Order)", explosiva "Another Travelin' Song"-. Abans, els propis Dawes havien escalfat motors oferint un tast de la seva collita. Un passeig per la Costa Oest més daurada, la de Byrds, Flying Burrito Brothers, Buffalo Springfield i el Laurel Canyon. Harmonies vocals, melodies inesborrables i moltes hores d'ofici a l'esquena.