Nelson torna a cantar Sinatra

La caràtula de "That's Life" és un homenatge a "In the Wee Small Hours".

Majestuós com ell mateix i com el repertori que interpreta, es manifesta Willie Nelson a la caràtula del seu àlbum d'estudi número 71. Un "That's Life" (2021) on el texà torna a revisar part del catàleg de Frank Sinatra tal i com ja va fer tres anys enrere al notable "My Way" (2018), si bé centrant-se ara en títols més obscurs o com a mínim menys evidents. Destaca en aquest sentit la recuperació de la crepuscular "In the Wee Small Hours of the Morning" –la imatge de la caràtula és un homenatge al disc del mateix títol, de 1955- que la Veu havia facturat mentre encara es trobava gairebé a la flor de la vida, i que sembla cobrar un nou significat a mans de qui és a punt de sumar 88 primaveres viscudes.

No és que Nelson s'estigui acomiadant. Ja pot acostar-se a marxes forçades la seva desena dècada vital, que l'autor de "Red Headed Stranger" (1975) segueix presumint d'una vitalitat més que envejable. Per això li va tan bé al plàstic en qüestió un títol com "That's Life", i per això també tenen tot el sentit del món les serenes lectures de la peça titular i d'un "You Make Me Feel So Young" que convida a fer la primera copa de la nit abans de la injecció de swing que suposa "Luck Be a Lady". A "I Won't Dance" es marca un duet amb una Diana Krall que no ha vingut a destacar sinó a servir a un dels repertoris canònics de la música del darrer segle. Enregistrat als estudis Capitol de Hollywood, segona llar del propi Sinatra durant molts anys, amb el sempre fidel Buddy Cannon a les tasques de producció.

Willie Nelson - "First Rose of Spring" (2020)

El de Willie Nelson és un d'aquells casos que no tan sols desafien les lògiques de qualsevol mercat sinó que d'alguna manera també semblen posar en qüestió les pròpies lleis de la natura. A punt de culminar la seva novena dècada vital, el texà no tan sols segueix ampliant el seu catàleg, sinó que està lliurant a aquestes alçades alguns dels títols que a la llarga s'haurien de contemplar com a canònics en una discografia tan essencial com inabastable.

"First Rose of Spring" (2020) és el seu setantè àlbum d'estudi, una xifra rodona que l'autor de "Red Headed Stranger" (1975) no commemora de cap altra manera que no sigui treballant com sempre ho ha fet. Traslladant al seu terreny tot un seguit de títols aliens –a destacar una lectura a contrallum de "Don't Let the Old Man In", original de Toby Keith que li sembla fet a mida- amb inspirades composicions pròpies –"Blue Star" i "Love Just Laughed", totes dues escrites a quatre mans amb Buddy Cannon, que repeteix a les tasques de producció-.

Dit això, si hi ha un factor que diferencia "First Rose of Spring" dels seus predecessors més immediats –"Last Man Standing" (2018) i "Ride Me Back Home" (2019)- és un to crepuscular que per primer cop sembla acostar la trajectòria de Nelson al concepte que la crònica pop ha vingut a definir com a etapa de maduresa. És possible que mai abans s'hagués mostrat el texà tan conscient del fet que tot té un final, però això no vol dir que el disc soni a comiat. Al contrari, tot apunta que encara té corda per estona i que tard o d'hora facturarà el plàstic número 71 amb la mateixa ètica de treball que l'ha caracteritzat fins ara.

Willie Nelson - "Ride Me Back Home" (2019)

"Time, you're not fooling me / You're something I can't kill / You're flying like a mighty wind / You're never standing still", canta Willie Nelson a "Come on Time" amb la seguretat i des de la perspectiva de qui acaba de lliurar amb 86 anys a l'esquena el seu seixanta-novè disc d'estudi. Un "Ride Me Back Home" (2019) on sorprenentment segueix el texà mantenint intacta aquella veu que ja en temps pretèrits es manifestava carregada d'experiència. No s'esperin vostès un d'aquells àlbums de maduresa amb què molts veterans posen la cirereta a les seves respectives biografies, sinó un capítol més d'una trajectòria tan prolífica com capital. Un plàstic que Nelson hauria pogut lliurar en qualsevol moment de la seva carrera però malgrat tot (o potser precisament per aquest motiu) es manifesta com una inequívoca prova de present. Repeteix a la producció el seu vell amic Buddy Cannon, amb qui signa bona part d'un repertori on també figuren títols aliens com "Just the Way You Are", l'estàndard de Billy Joel, i dues composicions de Guy Clark, "My Favorite Picture of You" i "Immigrant Eyes" -aquesta última es pot entendre com una declaració de principis davant l'estat de les coses en la política nord-americana-. Menció a part mereix la peça titular, una d'aquelles composicions recents que miren de tu a tu qualsevol encert passat del catàleg de Nelson.