El de Willie Nelson és un d'aquells casos que no tan sols desafien les lògiques de qualsevol mercat sinó que d'alguna manera també semblen posar en qüestió les pròpies lleis de la natura. A punt de culminar la seva novena dècada vital, el texà no tan sols segueix ampliant el seu catàleg, sinó que està lliurant a aquestes alçades alguns dels títols que a la llarga s'haurien de contemplar com a canònics en una discografia tan essencial com inabastable.
"First Rose of Spring" (2020) és el seu setantè àlbum d'estudi, una xifra rodona que l'autor de "Red Headed Stranger" (1975) no commemora de cap altra manera que no sigui treballant com sempre ho ha fet. Traslladant al seu terreny tot un seguit de títols aliens –a destacar una lectura a contrallum de "Don't Let the Old Man In", original de Toby Keith que li sembla fet a mida- amb inspirades composicions pròpies –"Blue Star" i "Love Just Laughed", totes dues escrites a quatre mans amb Buddy Cannon, que repeteix a les tasques de producció-.
Dit això, si hi ha un factor que diferencia "First Rose of Spring" dels seus predecessors més immediats –"Last Man Standing" (2018) i "Ride Me Back Home" (2019)- és un to crepuscular que per primer cop sembla acostar la trajectòria de Nelson al concepte que la crònica pop ha vingut a definir com a etapa de maduresa. És possible que mai abans s'hagués mostrat el texà tan conscient del fet que tot té un final, però això no vol dir que el disc soni a comiat. Al contrari, tot apunta que encara té corda per estona i que tard o d'hora facturarà el plàstic número 71 amb la mateixa ètica de treball que l'ha caracteritzat fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada