Mojo: This Is a Call!

Cosa dels temps que estem vivint i dels retards acumulats en determinades línies de distribució, fins aquesta mateixa setmana no havia pogut agenciar-me un exemplar de l'edició de maig de Mojo. I la sorpresa ha estat majúscula quan he descobert el recopilatori que l'acompanya, un elèctric repàs a tot allò que va esdevenir el rock alternatiu nord-americà dels 90 més enllà del grunge. Superchunk, Sebadoh, Madder Rose, Built to Spill, The Jesus Lizard, Sunny Day Real State, Red Red Meat, The Jon Spencer Blues Explosion i fins a una quinzena de noms que gairebé podrien haver conformat un cartell vintage del Primavera Sound. No hi figuren, en canvi, uns Foo Fighters a qui la revista dedica la portada i als quals remet el propi títol del disc, "This Is a Call!".

Guitarra, baix i bateria - Programa 243

Intana.

Nova edició en confinament de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci. Aquesta setmana, Laura Peña i un servidor hem tingut el gust de contribuir amb algunes propostes i recomanacions a la playlist confeccionada per Ricky Gil amb l'ànim d'amenitzar la quarantena. De Miles Kane a Karen Dalton, de Peter Perrett a Lou Reed, de Green On Red a The Crab Apples i d'Intana a Built to Spill. Disponible en podcast.

Quan la paraula indie té sentit

Built to Spill.

Disco Doom.

BUILT TO SPILL + DISCO DOOM

Sala Apolo, Barcelona

6 de setembre de 2013

"Em sap greu que tanta gent que ha pagat l'entrada no hagi vist uns teloners com aquests", em comentava un conegut després que Disco Doom obrissin una nit encapçalada per Built to Spill. En efecte, malgrat la bona afluència registrada durant l'actuació dels caps de cartell, la sala encara estava pràcticament deserta quan els teloners van pujar a l'escenari. Signe inequívoc de la manca de curiositat generalitzada d'un públic que no vol descobrir allò que no coneix, ni tan sols havent pagat prèviament una entrada que li ho permet. Una veritable llàstima. I és que ahir era un dia ideal per a arribar d'hora i gaudir d'uns teloners de luxe. Uns Disco Doom que visitaven Barcelona per primera vegada i que, malgrat no mostrar la seva vessant més crua i animal -la de "Trux Reverb" (2010), el seu darrer disc oficial a dia d'avui-, van exhibir maneres amb unes cançons que els acostaven per moments als propis Built to Spill. El millor del seu set, sense cap mena de dubte, van ser els passatges instrumentals amb què el quartet suís va desplegar el seu millor arsenal sorollista. Molt més que un aperitiu per al tour de force que Doug Martsch i companyia oferien minuts després. Una musculosa i vital reivindicació d'un repertori enorme que ben aviat s'ampliarà amb un disc nou. Highlights com les aplaudides "Liar" i "Carry the Zero" van brillar amb llum pròpia durant una hora i mitja llarga que es va fer molt curta i que els components del grup van acabar, encara a l'escenari, tot desmuntant-se ells mateixos el seu equip tècnic. Una d'aquelles ocasions en què la paraula indie encara té sentit.