Iggy Pop - "Every Loser" (2023)

Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

Un ametller que brilla en una nit d'hivern

Un ametller florit (i il·luminat) que brilla en una nit d'hivern. Traços de llum i estrelles de febrer que floten en la foscor, tal com cantava Dave Grohl a "February Stars", cançó de dol i de ruptura emmarcada al segon disc de Foo Fighters, l'encara incontestable "The Colour and the Shape" (1997). També una bona banda sonora per contemplar una postal hivernal com aquesta. Corró d'Avall, les Franqueses del Vallès, febrer de 2023.

Taylor Hawkins (1952-2022)

TAYLOR HAWKINS
(1952-2022)

Ha mort Taylor Hawkins, l'home que va tenir el valor de tocar la bateria en una banda encapçalada ni més ni menys que per Dave Grohl. Hawkins va entrar a Foo Fighters el 1997 i va debutar a l'estudi amb "There Is Nothing Left to Lose" (1999), l'àlbum on el grup va deixar definitivament de ser el projecte post-Nirvana de Grohl per passar a ser això, una banda amb totes les conseqüències. Part indispensable de la tripulació des d'aleshores, el bateria havia destacat també pel seu compte amb Taylor Hawkins and the Coattail Riders, molt més que un divertiment al marge de la feina de dia, on també va presumir d'una veu a tenir en compte.

Mick Jagger grava amb Dave Grohl

Mick Jagger i Dave Grohl.

Mentre esperem que arribin més notícies –previsiblement amb comptagotes- sobre el nou àlbum en el qual els Rolling Stones afirmen estar treballant, Mick Jagger ens sorprenia ahir penjant a les xarxes una nova peça en solitari que ha enregistrat amb tot un Dave Grohl. Tard o d'hora havia de passar, i el cert és que el resultat és més que satisfactori. Un tema, "Eazy Sleazy", que sona exactament a la unió del vocalista dels Stones i el líder de Foo Fighters –i bateria de Nirvana-. Rock'n'roll elèctric, corrosiu i vitamínic, i una lírica que ironitza sobre els temps pandèmics que ens ha tocat viure. Jagger canta i toca la guitarra. Grohl es fa càrrec de la resta d'instruments. I, com permet intuir el videoclip amb què es presenta la peça en qüestió, cadascú ha fet la feina pel seu propi compte, tal i com marquen les circumstàncies presents.

Mojo: This Is a Call!

Cosa dels temps que estem vivint i dels retards acumulats en determinades línies de distribució, fins aquesta mateixa setmana no havia pogut agenciar-me un exemplar de l'edició de maig de Mojo. I la sorpresa ha estat majúscula quan he descobert el recopilatori que l'acompanya, un elèctric repàs a tot allò que va esdevenir el rock alternatiu nord-americà dels 90 més enllà del grunge. Superchunk, Sebadoh, Madder Rose, Built to Spill, The Jesus Lizard, Sunny Day Real State, Red Red Meat, The Jon Spencer Blues Explosion i fins a una quinzena de noms que gairebé podrien haver conformat un cartell vintage del Primavera Sound. No hi figuren, en canvi, uns Foo Fighters a qui la revista dedica la portada i als quals remet el propi títol del disc, "This Is a Call!".

Nirvana amb Joan Jett i John McCauley

Els excomponents de Nirvana amb John McCauley (centre), la nit passada al Cal Jam.

Finalment es van confirmar els rumors que havien circulat durant els últims dies, i la nit passada va tenir lloc a San Bernardino el més semblant a una reunió de Nirvana que s'ha pogut veure des de la mort de Kurt Cobain. Els supervivents de l'última formació de la banda de Seattle, Krist Novoselic, Dave Grohl i Pat Smear, van aparèixer plegats i per sorpresa a l'escenari en el marc del Cal Jam, el festival anual que impulsa el propi Grohl de la mà de Foo Fighters. Amb Joan Jett i John McCauley (Deer Tick) alternant-se el lloc de Cobain, la formació -que va tenir la decència de no utilitzar el nom de Nirvana- va interpretar sis temes de la banda, entre els quals "Serve the Servants", "Scentless Apprentice", "Smells Like Teen Spirit" i "All Apologies" -aquest últim amb Brody Dale (The Distillers) al baix i Novoselic a l'acordió-. La cosa va sortir prou bé i va sonar encara millor -poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube-, i a ningú se li escapa que determinats promotors ja deuen estar posant importants sumes econòmiques sobre la taula per tal que no es quedi en una anècdota. Veurem què passa i amb quins resultats.

Celebrar la vida

Llegeixo amb resignació la notícia de la suspensió dels darrers quatre concerts de la gira europea de Foo Fighters -Torí, París, Lió i Barcelona- a causa dels atemptats que van tenir lloc el passat divendres 13 a la capital francesa. Tant de bo no haguéssim de parlar d'això. Tant de bo no hi hagués al món religions, idees ni individus -em nego a anomenar-los persones- capaços de justificar, concebre o executar actes com aquests. Tant de bo la del divendres hagués estat una nit qualsevol. Però no va ser així. I no valoraré la decisió de Foo Fighters. La situació és excepcional i tothom és lliure d'afrontar-la com ho consideri més oportú -a més, Dave Grohl i companyia mantenen una relació de proximitat amb l'entorn d'Eagles Of Death Metal, que per motius encara més evidents també han cancel·lat la seva present gira pel Vell Continent-. La seva decisió és doncs tan lògica i comprensible com respectable, faltaria més. Però jo sóc més del parer que, sense renunciar al dol, cal seguir endavant. Que cal mantenir la normalitat en la mesura que sigui possible. Que si per culpa d'un atemptat deixem de fer allò que lliurement hem triat fer, els bàrbars guanyen i nosaltres perdem un bocí de la nostra llibertat.

Per això, sense censurar ni de bon tros la decisió de Foo Fighters -m'hauria agradat veure'ls dijous al Palau Sant Jordi però les circumstàncies són les que són, i ara mateix el més important són les víctimes i els seus familiars-, aplaudeixo gestos com el de Madonna, que l'endemà mateix dels atacs va decidir actuar a Estocolm tal i com ho tenia previst. Al principi es va plantejar suspendre el concert, va reconèixer ella mateixa des de l'escenari, però finalment va considerar que si ho feia cedia davant qui només entén el llenguatge de la por, la violència i la barbàrie més absoluta. Que no estava disposada a deixar que uns fanàtics els impedíssin a ella i al respectable que havia passat per caixa gaudir d'allò que més estimen. Que no hi ha dret. Que les persones que van morir divendres ho van fer pel sol fet d'haver sortit a passar-s'ho bé. I que res de tot això és just ni té sentit. Per això va dedicar "Like a Prayer" a les víctimes després de proclamar amb un emotiu discurs que el seu espectacle consisteix en celebrar la vida -poden veure-ho aquí, i creguin-me que val la pena-. És clar que sí. Tots estem al costat de les víctimes, només faltaria. Tots som parisencs, perquè qualsevol de nosaltres podria haver estat víctima d'haver-se trobat a París la nit del divendres. I perquè tots gaudim del nostre temps lliure sempre que podem i sense fer mal a ningú, i tots som conscients del valor de la vida humana. Per això, quan una colla de fanàtics que resen massa i follen massa poc ens volen imposar la mort, el millor que podem fer és celebrar la vida.

La seva nit

Dave Grohl.

Tot un retrat, el que el periodista David Fricke fa de Dave Grohl en un extens i complert reportatge per a Rolling Stone -l'edició espanyola de la revista el publica aquest mes de gener-. Un article on el propi Grohl valora la trajectòria de Foo Fighters, recorda els dies de Nirvana i s'emociona parlant d'allò que l'ha fet tal i com és: la música. Però probablement la mirada més acurada a la seva figura l'aportin la resta d'entrevistats. Els components de Foo Fighters, la seva mare o, és clar, Krist Novoselic. És aquest darrer qui descriu l'experiència d'haver vist en directe el seu excompany des de la graderia d'un pavelló. "El recinte estava ple de gom a gom i el Dave es trobava allà dalt: era el seu concert. Vaig mirar cap amunt i vaig veure una senyora a les grades, dreta davant del seu seient, cantant i movent-se al ritme de la música. Vaig pensar: 'Porta treballant tot el dia, tot el mes, i aquesta és la seva nit'. Això és el que el Dave ofereix a la gent. Vaig pensar: 'Me n'alegro per ella. I me n'alegro pel Dave". De vegades penso que l'essència del rock'n'roll consisteix en quelcom tan simple com això. En fer que persones com aquella dona visquin les seves nits, les seves tardes o els seus moments de plenitud a partir d'una combinació de ritmes, melodies i lletres. La resta, per moltes voltes i justificacions que hi donem, és pur ego.