La segona joventut de "Rock & Ríos"

MIGUEL RÍOS
Palau Sant Jordi, Barcelona

28 d'octubre de 2023

"Rockers y mods, pósters del Che y discos de los Stones / La gente joven iba a cambiar, iluminada por el amor", cantava Miguel Ríos a "Generación límite", una de les peces incloses a "Rock & Ríos" (1982). 41 anys després, els temps efectivament han canviat però no necessàriament a millor. Ahir a la tarda, hores abans que el rocker de Granada actués en un Palau Sant Jordi adaptat al format d'amfiteatre, els Stones feien acte de presència a pocs metres del recinte, al veí Estadi Olímpic, veient com la seva icònica llengua decorava la samarreta del Barça tal com en altres ocasions ho ha fet el logotip de la Qatar Foundation. Els pòsters del Che queden molt lluny, ja no diguem els rockers i els mods.

L'actuació d'ahir s'emmarcava justament dins de la gira que commemora el 40è aniversari del citat "Rock & Ríos". Amb la veu castigada pels anys que no perdonen a ningú –79 primaveres va fer el juny passat, de seguida s'ha dit- però encara capaç de superar dues hores de concert a ple rendiment, Ríos va capitanejar una banda d'allò més solvent on destacava la presència del guitarrista John Parsons, l'únic component de la formació que quatre dècades enrere havia actuat al Palau dels Esports del carrer Lleida, tal com va recordar el cantant –quan va preguntar quants dels presents ja hi havien estat aleshores, es van aixecar ben bé un terç de les mans de la platea-.

El repertori va repassar gairebé sencer i pràcticament en el mateix ordre el cançoner de "Rock & Ríos". Inici triomfal amb un "Bienvenidos" que va estendre la mà a diverses sensibilitats –a la segona estrofa va adreçar-se al respectable en femení, Bienvenidas, i la tercera la va cantar en català, Benvinguts-. Les estructures progressives de "Sueño espacial" i "Año 2000" van anar acompanyades de projeccions retrofuturistes a la pantalla gegant que encapçalava l'escenari, que durant el torn de "Generación límite" va repassar amb imatges la història d'Espanya durant les passades quatre dècades. "Tal com tornen a anar les coses, caldran moltes més generacions límit", va alertar Ríos.

Va comptar amb convidats com Gerard Quintana (Sopa de Cabra), Coque Malla o Joana Amaro per fer, respectivament, una robusta "Un caballo llamado Muerte", una èpica "El blues del autobús" i una emotiva "Reina de la noche" –que va semblar feta a mida del duet vocal amb Amaro-. Va encadenar unes climàtiques "El río" i "Santa Lucía" abans de descarregar tot l'aparell elèctric de "Banzai" i fondre "Los viejos rockeros nunca mueren" amb "Rocanrol bumerang", aquesta última amb participació de tot un vell rocker com és Leslie (Los Sírex). I va tancar la primera part del concert tot dedicant "Himno a la alegría" a les víctimes de les guerres d'Ucraïna i del Pròxim Orient.

En tanda de bisos va acabar de posar tota la carn de la graella enllaçant les píndoles de rock'n'roll que formaven la quarta cara del vinil original. No hi van faltar "Sábado a la noche" (Moris), "Mueve tus caderas" (Burning), "Maneras de vivir" (Leño), "Rock and roll en la plaza del pueblo" (Tequila), "Mis amigos dónde estarán" (Topo) ni el seu propi "Lúa, Lúa, Lúa". Es va acomiadar amb una apoteòsica "El rock de una noche de verano". L'única concessió al repertori aliè –i posterior- a "Rock & Ríos". I el gran final d'una nit en què el de Granada va fer memòria sense deixar-se atrapar excessivament per la nostàlgia, reivindicant un repertori que al seu dia va marcar a tota una generació i refermant-ne la vigència quatre dècades després.

Donar valor a la música

"Si no pagas tu propia colección de discos, ni vas a buscarlos, ni te interesas por la historia de cada uno de ellos, sino que simplemente tienes millones de canciones 'disponibles en la red' ¿como vas a dar valor a la música?". Ho deia abans d'ahir via Twitter el baixista Mac Hernández (Ariel Rot, Sex Museum i Burning, entre d'altres). I plantejava d'aquesta manera una reflexió molt interessant. La devaluació de la música –de l'art, de fet- quan esdevé una simple acumulació de clics –gratuïts, s'entén- en un món que, ens agradi o no, segueix mesurant el valor de les coses en base al seu preu de mercat.

Els que tenim prou edat per recordar un temps en què poder escoltar un disc solia implicar rascar-se la butxaca, sabem perfectament què significava haver estat estalviant durant setmanes –o mesos- per poder-nos endur a casa aquell plàstic que tan llaminer ens semblava quan el vèiem exposat en un aparador o en una prestatgeria. I el gustàs que donava tenir-lo a les mans havent passat per caixa, inspeccionar-ne minuciosament la coberta i les notes interiors i, un cop a casa, fer-lo sonar com si d'una mena de ritual es tractés.

També recordem els dies en què, a falta de 20.000 estímuls digitals per segon, potser escoltàvem menys música però l'escoltàvem millor. Dedicant a un sol disc el temps que ara dediquem a empatxar-nos de tot el bombardeig de dades que ens arriben constantment a través de múltiples canals i plataformes digitals. Això volia dir, entre d'altres coses, que si un àlbum no ens entrava a la primera teníem temps de donar-li les oportunitats que calgués abans de passar a una altra cosa. I això feia que moltes vegades acabéssim canviant d'opinió, perquè no tota la música està pensada per ser assimilada immediatament durant els deu primers segons d'una reproducció d'Spotify.

La música, com tota expressió artística, té un valor que va molt més enllà de la dimensió de l'objecte. Però el valor que cadascú atorga a una obra determinada va molt lligat a l'experiència subjectiva. Jo mateix tinc discos durs plens d'àlbums amb format digital que en molts casos no he arribat ni a escoltar –i a aquestes alçades dubto que ho faci-. En canvi, he escoltat totes i cada una de les obres que tinc en format físic, ja siguin vinils, compactes o cassettes. I en molts casos encara recordo com els vaig adquirir. Vivències que han determinat la meva relació amb aquestes obres i que mai hauria pogut experimentar des de la comoditat i la gratuïtat d'un clic.

R.I.P. Quique Tudela

D.E.P. Quique Tudela - Foto Facebook.

Ens ha deixat Quique Tudela, guitarrista dels essencials Gatos Negros. Una d'aquelles bandes pioneres que van encendre la flama del rock'n'roll a la Barcelona dels 60. El seu àlbum homònim de 1966 mirava de tu a tu al bo i millor de la Swinging London, i avui es considera com un pilar de l'escena mod en aquesta banda dels Pirineus. A destacar "Cadillac", explosiva adaptació del "Brand New Cadillac" de Vince Taylor que també va encapçalar un dels ep's més potents del grup. Tudela va militar en dècades posteriors en formacions com Los Sírex o Los Salvajes. Darrerament havia format part de Los Gatos Salvajes, actual banda d'acompanyament de Gaby Alegret (Los Salvajes). També havia estat productor de Burning i La Banda Trapera del Río, entre d'altres.