Donar valor a la música

"Si no pagas tu propia colección de discos, ni vas a buscarlos, ni te interesas por la historia de cada uno de ellos, sino que simplemente tienes millones de canciones 'disponibles en la red' ¿como vas a dar valor a la música?". Ho deia abans d'ahir via Twitter el baixista Mac Hernández (Ariel Rot, Sex Museum i Burning, entre d'altres). I plantejava d'aquesta manera una reflexió molt interessant. La devaluació de la música –de l'art, de fet- quan esdevé una simple acumulació de clics –gratuïts, s'entén- en un món que, ens agradi o no, segueix mesurant el valor de les coses en base al seu preu de mercat.

Els que tenim prou edat per recordar un temps en què poder escoltar un disc solia implicar rascar-se la butxaca, sabem perfectament què significava haver estat estalviant durant setmanes –o mesos- per poder-nos endur a casa aquell plàstic que tan llaminer ens semblava quan el vèiem exposat en un aparador o en una prestatgeria. I el gustàs que donava tenir-lo a les mans havent passat per caixa, inspeccionar-ne minuciosament la coberta i les notes interiors i, un cop a casa, fer-lo sonar com si d'una mena de ritual es tractés.

També recordem els dies en què, a falta de 20.000 estímuls digitals per segon, potser escoltàvem menys música però l'escoltàvem millor. Dedicant a un sol disc el temps que ara dediquem a empatxar-nos de tot el bombardeig de dades que ens arriben constantment a través de múltiples canals i plataformes digitals. Això volia dir, entre d'altres coses, que si un àlbum no ens entrava a la primera teníem temps de donar-li les oportunitats que calgués abans de passar a una altra cosa. I això feia que moltes vegades acabéssim canviant d'opinió, perquè no tota la música està pensada per ser assimilada immediatament durant els deu primers segons d'una reproducció d'Spotify.

La música, com tota expressió artística, té un valor que va molt més enllà de la dimensió de l'objecte. Però el valor que cadascú atorga a una obra determinada va molt lligat a l'experiència subjectiva. Jo mateix tinc discos durs plens d'àlbums amb format digital que en molts casos no he arribat ni a escoltar –i a aquestes alçades dubto que ho faci-. En canvi, he escoltat totes i cada una de les obres que tinc en format físic, ja siguin vinils, compactes o cassettes. I en molts casos encara recordo com els vaig adquirir. Vivències que han determinat la meva relació amb aquestes obres i que mai hauria pogut experimentar des de la comoditat i la gratuïtat d'un clic.