Una de les peces que conformen el nou disc de Chet explica la història d'una nau espacial que és a punt d'estavellar-se contra el Sol. A mida que l'impacte es va fent inevitable, els seus tripulants comencen a barallar-se els uns amb els altres per motius tan humans com absurds. Arribat aquest punt, tant és qui guanyi, qui cridi més o qui tingui raó. El desastre és imminent i afectarà per igual a tota la tripulació. Si la peça en qüestió, "Caleidoscopio" –amb participació vocal de Dimas Rodríguez (Invisible Harvey)-, es pot interpretar com una metàfora del comportament humà en aquests temps que ens ha tocat viure només ho saben els seus autors, però tant el seu text com la seva simpàtica melodia pop es manifesten certament oportuns a hores d'ara.
"La música del azar" (2020, U98 Music) és el segon àlbum de Chet, arriba poc després de l'ep que Toni Giménez i Olalla Wallin van lliurar des del confinament –"Monowi" (2020)- i revesteix el discurs del combo –reduït ara a duet, però encara amb el suport de vells coneguts com Ferran Resines i Cristian Pallejà a les tasques de producció- amb unes fines capes d'electrònica que contrasten amb els acabats acústics de la seva obra anterior. El resultat són tot un seguit de pistes que eixamplen el ventall discursiu dels barcelonins amb pinzellades de dream pop i fins i tot subtils aproximacions a allò que s'ha anomenat pop metafísic –l'atmosfèrica "Robbie", la vaporosa "La bola de cristal"-, conservant en talls com l'inicial "Olvídate de mi" el gust per aquell folk de regust tardorenc que d'alguna manera havia definit el seu debut discogràfic –"Calidoscopi" (2018)-.
Si els primers discos solen ser cartes de presentació i els segons treballs solen esdevenir arguments a favor o en contra de la consolidació d'un projecte, "La música del azar" es perfila més aviat com un nou punt de partida. Un salt endavant a nivell discursiu que tant es concreta amb el canvi de registre com amb l'adopció del castellà com a llengua vehicular. Però és sobretot una invitació a la calma i a la reflexió en uns temps excessivament sorollosos. Un tractat de tempos baixos en revolucions que suggereixen una plàcida lentitud com a antídot contra la immediatesa i la caducitat d'un món que va massa ràpid. Una successió de vinyetes de caràcter personal però transferibles a qualsevol ànima sensible que decideixi capbussar-s'hi, com a via d'escapament de tot l'excés d'informació –que no pas de coneixement- que sol saturar-nos des de l'altre costat de tantíssimes pantalles.
Escoltin-lo a Bandcamp.
