Chet - "La música del azar" (2020)

Una de les peces que conformen el nou disc de Chet explica la història d'una nau espacial que és a punt d'estavellar-se contra el Sol. A mida que l'impacte es va fent inevitable, els seus tripulants comencen a barallar-se els uns amb els altres per motius tan humans com absurds. Arribat aquest punt, tant és qui guanyi, qui cridi més o qui tingui raó. El desastre és imminent i afectarà per igual a tota la tripulació. Si la peça en qüestió, "Caleidoscopio" –amb participació vocal de Dimas Rodríguez (Invisible Harvey)-, es pot interpretar com una metàfora del comportament humà en aquests temps que ens ha tocat viure només ho saben els seus autors, però tant el seu text com la seva simpàtica melodia pop es manifesten certament oportuns a hores d'ara.

"La música del azar" (2020, U98 Music) és el segon àlbum de Chet, arriba poc després de l'ep que Toni Giménez i Olalla Wallin van lliurar des del confinament –"Monowi" (2020)- i revesteix el discurs del combo –reduït ara a duet, però encara amb el suport de vells coneguts com Ferran Resines i Cristian Pallejà a les tasques de producció- amb unes fines capes d'electrònica que contrasten amb els acabats acústics de la seva obra anterior. El resultat són tot un seguit de pistes que eixamplen el ventall discursiu dels barcelonins amb pinzellades de dream pop i fins i tot subtils aproximacions a allò que s'ha anomenat pop metafísic –l'atmosfèrica "Robbie", la vaporosa "La bola de cristal"-, conservant en talls com l'inicial "Olvídate de mi" el gust per aquell folk de regust tardorenc que d'alguna manera havia definit el seu debut discogràfic –"Calidoscopi" (2018)-.

Si els primers discos solen ser cartes de presentació i els segons treballs solen esdevenir arguments a favor o en contra de la consolidació d'un projecte, "La música del azar" es perfila més aviat com un nou punt de partida. Un salt endavant a nivell discursiu que tant es concreta amb el canvi de registre com amb l'adopció del castellà com a llengua vehicular. Però és sobretot una invitació a la calma i a la reflexió en uns temps excessivament sorollosos. Un tractat de tempos baixos en revolucions que suggereixen una plàcida lentitud com a antídot contra la immediatesa i la caducitat d'un món que va massa ràpid. Una successió de vinyetes de caràcter personal però transferibles a qualsevol ànima sensible que decideixi capbussar-s'hi, com a via d'escapament de tot l'excés d'informació –que no pas de coneixement- que sol saturar-nos des de l'altre costat de tantíssimes pantalles.

Escoltin-lo a Bandcamp.

Invisible Harvey - "La puerta giratoria" (2016)

Dimas Rodríguez (Invisible Harvey) - Foto Noemí Elías.

Hi ha ocasions en què el nom d’un grup de música és purament anecdòtic, un simple tràmit que la formació de torn ha dut a terme per qüestions estrictament logístiques. També hi ha noms, però, que defineixen els seus portadors encara que sigui d’una manera subtil. Invisible Harvey és un d’aquests noms. Perquè batejar-se amb el títol d’una pel·lícula de culte de l’era daurada de Hollywood equival d’entrada a una declaració de bon gust. Una tesi que es confirma quan un s’adona que al capdavant d’aquesta banda barcelonina s’hi troba ni més ni menys que Dimas Rodríguez.

Polifacètic de mena, a Rodríguez l’hem vist dirigir pel·lícules, exercir com a crític musical, tocar la guitarra amb La Banda Municipal del Polo Norte i segur que em deixo alguna cosa. I sí, s’ho poden ben creure, en tot allò que fa la seva petjada sol esdevenir per defecte sinònim de bon gust. Per a comprovar-ho només cal acudir a “La puerta giratoria” (2016, El Genio Equivocado), el disc de debut d’una formació que va començar com el projecte personal del propi Rodríguez (veu i guitarra), que ben aviat es va definir amb les cordes de Núria Maynou (violoncel) i Joan Gerard Torredeflot (violí), i que s’ha acabat d’arrodonir amb la secció rítmica que formen els multiinstrumentistes Cristian Pallejà i Ferran Resines.

Qui s’hagi quedat amb el line-up de la banda, s’haurà adonat que a Invisible Harvey hi conflueixen alguns dels camins i carreteres secundàries de més llarg recorregut de l’indie barceloní. I això vol dir dues coses. La primera, que allò que va començar com una aventura personal ha acabat esdevenint un projecte coral i transversal, amb una identitat tan definida com plural -en altres paraules: Rodríguez no tan sols ha sabut envoltar-se de sospitosos habituals de procedència d’allò més diversa, també ha fet encaixar i harmonitzar totes les peces com qui no vol la cosa-. La segona, que ens trobem davant d’un dels més grans exercicis de pop amb vocació plusquamperfecta que podrem escoltar a casa nostra en una bona temporada.

Fixin-se per exemple en la inicial “El hijo del hombre bala se va de vacaciones”. Lírica introspectiva, malenconia estructural, tempo àgil però reposat i arranjaments d’alta sofisticació. Constants que s’aniran repetint al llarg d’un repertori en etern debat entre les tonalitats càlides i les textures fredes; entre els paisatges tardorencs d’“Águilas en tus versos” o “La noche de fin de año somos arte funerario”, i els repunts primaverals de “La culpa y su capacidad de evaporarse” o la peça titular; entre la boirina elèctrica de “Yo toqué en aquel disco” i els rajos de sol de “Credibilidad callejera”. Novament, si s’han quedat amb els títols de les cançons hauran observat que Rodríguez i companyia no entenen el pop com una etiqueta ni com una finalitat en si mateixa, sinó com aquell microunivers on fantasia i realitat quotidiana van de la mà. Com una finestra oberta a aquell gran plaer i valor que és la imaginació. Una vegada més, sinònim de bon gust.

Originalment publicat a B-Magazine.

Record Store Day 2016

RECORD STORE DAY 2016

Barcelona, 16 d'abril de 2016

M'ha semblat observar al Record Store Day d'enguany una certa tendència de moltes disqueries a omplir amb sessions de dj graelles horàries on abans predominava la música en directe. La qual cosa no em generaria cap mena de neguit si no fos perquè molts d'aquests dj's eren en realitat músics seleccionant cançons que els agradaven -cosa que també sol resultar d'allò més interessant, però cal tenir en compte que tocar el piano no sempre equival a ser pianista-. I és aquesta última constatació la que em porta a fer una sèrie de reflexions.

La primera, que el format dj permet agilitzar la logística tant als músics -una maleta de discos és més fàcil de transportar que una bateria o un teclat- com als propis locals -un sol set serveix per a totes les actuacions i no cal repetir proves de so-. La segona, que la música enllaunada no requereix el mateix grau d'atenció que la música en directe, i això permet al respectable fer petar la xerrada, remenar els expositors de discos i en el millor dels casos acabar passant per caixa -un fet digne de celebrar en un moment en què moltes disqueries viuen amb l'aigua al coll-.

I la tercera, que si aquesta tendència acaba evolucionant a l'alça per motius estrictament logístics o per la inèrcia de qui fa les coses perquè toca fer-les, fomentarà encara més aquella rutina que pateix el Record Store Day des que les edicions discogràfiques exclusives s'orienten més a incentivar el fetitxisme perquè sí que no pas a reconèixer i premiar la fidelitat del melòman de base. En altres paraules, el Record Store Day perdrà gran part del seu encant i això actuarà en detriment del seu objectiu principal: recordar-nos a tots que les botigues de discos no tan sols existeixen, sinó que tenen quelcom d'especial que cal preservar.

Dit això, la jornada d'ahir va suposar una nova ocasió de celebrar la música en tota la seva immensitat. En primer lloc perquè adquirir-la i degustar-la en format físic ho podem fer qualsevol dia de l'any, però veure disqueries atapeïdes sempre resulta d'allò més bonic. I en segon lloc perquè, tendències al marge, encara hi va haver botigues que van fer compatible la música enllaunada amb la música en directe i d'altres on fins i tot es van poder viure de ben a prop autèntiques maratons de discursos tan singulars com heterogenis (en són bons exemples Ultra-Local Records i Surco, respectivament).

The Lazy Lies a Surco.

Invisible Harvey a Surco.

Maurici Ribera (Odds & Ends DJs) a Ultra-Local Records.

Cançons de retirada

INVISIBLE HARVEY

Pla de la Calma, Cardedeu

4 de setembre de 2015

Com les Richard Hawley o Neil Hannon, les cançons d'Invisible Harvey són d'aquelles que tan bé funcionen a l'hora de retirar-se. Ja sigui una retirada al final de la jornada, de les d'arribar a casa i degustar allò que és bo des de la comoditat d'una butaca, o bé una retirada a primera hora del matí, quan els primers rajos de sol trenquen l'eufòria d'una nit memorable. En el primer cas, les cançons que compon Dimas Rodríguez conviden a somiar despert. En el segon, ajuden a deixar enrere l'eufòria i acomodar-se en la realitat. I, de passada, fan que aquesta realitat no resulti tan dura com podria semblar a priori.

El concert d'ahir també va tenir un cert regust de retirada, però sobretot de recolliment. En un principi l'actuació s'havia de dur a terme a l'exterior del Pla de la Calma, però per causes meteorològiques es va acabar celebrant a dins del local. Es va perdre pel camí l'encant de la terrassa, però a la vegada es va guanyar intimitat i proximitat. Dos factors que el trio barceloní va saber aprofitar a l'hora de teixir complicitats amb el respectable i, sobretot, de mostrar amb tota la seva esplendor un cançoner carregat de petites grans perles.

El nucli central d'Invisible Harvey el conformen Rodríguez, la seva guitarra i les seves agredolces reflexions amb forma de píndoles pop. Ara bé, la diferència la marca el duet de corda que formen Núria Maynou (violoncel) i Joan Gerard Torredeflot (violí). Un embolcall que aporta profunditat i definició al repertori, i a la vegada fa d'Invisible Harvey un exemplar gairebé únic en la seva espècie. Ahir es van acomiadar tot disminuint les revolucions d'"El hijo del hombre bala se va de vacaciones" enmig d'un silenci sepulcral. Amb el respectable rendit a l'evidència i amb la solemnitat de qui pot presumir d'ofici.

Invisible Harvey al Pla de la Calma

Dimas Rodríguez (Invisible Harvey).

Un grup de pop amb secció de corda. Cançons que fan companyia, de les que neixen d'una guitarra i una veu en mode confessional, augmentades per la profunditat d'un violoncel i la força d'un violí. INVISIBLE HARVEY és una banda tan jove que encara no té pràcticament referències a la xarxa, però els seus components són vells coneguts de l'escena independent de casa nostra. En posició central, a la veu i a la guitarra, hi trobem Dimas Rodríguez, guionista televisiu, director cinematogràfic, crític musical i component de la imprescindible Banda Municipal del Polo Norte. Al seu costat, Joan Gerard Torredeflot i Núria Maynou, músics de contrastrada trajectòria amb hores de servei acumulades en bandes com Yahi o els enyorats Appledog. Descobreixin-los en directe aquest divendres, 4 de setembre (22h.), a la terrassa del Pla de la Calma (plaça Sant Corneli), a Cardedeu. Entrada lliure (i escenari interior en cas de pluja). Organitza Brubaker.

Més informació:
Brubaker

Setembre al Pla de la Calma

Antonette Goroch.

Aquest mes de setembre, Brubaker presentarà quatre vetllades musicals a la fresca a la terrassa del Pla de la Calma, a Cardedeu. Quatre divendres, quatre concerts i quatre registres tan equidistants com complementaris. Invisible Harvey (Indie pop, Barcelona), 4 de setembre; Anna Hillburg + Antonette Goroch (Americana, Califòrnia), 11 de setembre; Steven Munar (Folk-rock, Mallorca), 18 de setembre; i Mundo Guerrero (Rock i mestissatge, Barcelona), 25 de setembre. Tots els concerts començaran a les 22h. amb entrada lliure. En cas de pluja, les actuacions tindran lloc a l'interior del local.

Més informació:

Brubaker  /  Pàgina web

De botigues (de discos)

RECORD STORE DAY 2015

Ultra-Local Records i Surco, Barcelona

18 d'abril de 2015

He llegit aquests darrers dies publicacions en mitjans digitals posant en qüestió el sentit del Record Store Day. I la veritat és que he al·lucinat. Que ningú em malinterpreti, cadascú és lliure de pensar, opinar i expressar allò que cregui convenient. Però el grau de sectarisme inherent en algunes d'aquestes publicacions em sembla alarmant. He arribat a llegir que les multinacionals del disc s'han aprofitat del Record Store Day. Doncs bé, deixem les coses clares. El Record Store Day va néixer com a iniciativa per a animar un sector, el de les botigues de discos alienes a tota cadena o franquícia, que es trobava i en certa manera segueix trobant-se amenaçat per les circumstàncies del moment que vivim. Si les multinacionals del disc mai s'hi haguessin sumat, les hauríem criticat per no donar suport al sector. Ara que s'hi sumen, diem que se n'han aprofitat quan l'únic que han fet és editar productes exclusius de la mateixa manera que ho fan les independents.

Suposo que és un dels grans vicis dels temps que corren. Aquests temps d'immediatesa i respostes instantànies via Twitter, Facebook o el que sigui. Quan quelcom funciona i genera una certa expectació, de seguida cal posicionar-se a favor o en contra. La qüestió és fer soroll, perquè qui no en fa no existeix. I entre els que han fet soroll contra el Record Store Day vaig observar una nova iniciativa que fins i tot ha tingut temps de batejar-se amb un cert grau d'ironia. No en recordo el nom exacte, ara mateix, però el cas és que es presenten com a alternativa al Record Store Day, venint a dir que aquest ja és cosa del passat, que ha perdut la seva puresa i que ells -els organitzadors d'aquesta nova iniciativa- ho faran millor. Doncs molt bé, que tinguin molta sort i si mai fan res que valgui la pena tenir en compte seré el primer d'aplaudir-los. Però de moment i fins que això no passi, em sap greu dir-ho, em sembla un altre cas d'allò que en castellà anomenen "Quítate tú para ponerme yo".

És evident que no tot brilla com hauria de brillar al Record Store Day. Paul Weller se'n va desmarcar ara fa un any, indignat perquè els articles exclusius que ell editava amb motiu de la jornada acabaven revenent-se a eBay a canvi d'autèntiques fortunes. Valoro i aplaudeixo el gest del Modfather, però em costa de creure que algú com ell, amb tants anys d'experiència acumulada en un negoci que no entén de bones maneres, es sorprengués per un fet tan habitual com aquest. Habitual, sí, perquè passa exactament el mateix amb discos de col·leccionista que no tenen res a veure amb el Record Store Day i amb moltes entrades d'esdeveniments de tota mena. El dia que les entrades per als seus concerts es revenguin a preus que superin amb escreix els de sortida -si és que no s'ha donat ja el cas-, també deixarà d'actuar en directe? Efectivament, el que determinades persones puguin fer amb els articles del Record Store Day pot ser molt lleig, però en qualsevol cas la culpa és d'aquestes persones i de ningú més.

Polèmiques al marge, jo vaig assistir ahir al Record Store Day. Vaig comprar alguns discos -en cap cas edicions exclusives, perquè d'entrada no m'interessen-, tal i com ho faig altres dies menys assenyalats en què em puc escapar a una disqueria -vaja, que m'agrada comprar discos i ho faig sempre que puc-. També vaig gaudir d'unes quantes actuacions que em van animar part del dia -més detalls sota aquestes línies-. I vaig observar, als dos establiments que vaig visitar -Ultra-Local Records i Surco, una de jove i una altra de veterana-, una afluència de públic que malauradament no és habitual a les botigues de discos.

Desitjaria que aquesta afluència es registrés cada dia, i que de passada es traduís en xifres que garantíssin la continuïtat de negocis i locals sense els quals m'és impossible concebre el món que m'envolta. També desitjaria que es parlés del Record Store Day de la mateixa manera que es parla de la Diada de Sant Jordi -però, a poder ser, sense el lamentable circ mediàtic que l'envolta-. Però sóc conscient d'on visc i del paper que juga la música en un país on la cultura és considerada pels que manen com un luxe. Per això celebro que, com a mínim durant un dia, aquells herois de peu de carrer que són els venedors de discos puguin veure una mica més reconeguda la seva tasca -ja no parlo de fer calaix, que ja se sap que mirar és gratis i gratar-se la butxaca sempre acaba fent mandra-. I que, de passada, els melòmans poguem descobrir en directe noves propostes i gaudir de prop grups i solistes que ens agraden.

INVISIBLE HARVEY. Sofisticació pop.

JUANPE, DANI Y SERGI. Nou projecte amb gent de La Banda Municipal del
Polo Norte i El Petit de Cal Eril. Irresistibles capes de melodia i bon gust.

CARLA. Càlida veu i atmosferes de glaç.

LE PETIT RAMON. Enorme en les distàncies curtes.

FERRAN PALAU. Alçant el vol en solitari.