Close Lobsters tornen al Minifestival

Close Lobsters, il·lustres veterans de l'indie escocès a punt de repetir a Barcelona.

El retorn de Close Lobsters serà un dels plats forts del 28è Minifestival de Música Independent de Barcelona, que un any més presenta un cartell on els clàssics de l'òrbita independent alternen amb noves veus a descobrir. David Christian, Me Rex, Cheerbleederz, Martha i Carlota Flâneur completen el cartell que es desplegarà el 25 de febrer al Casinet d'Hostafrancs. 

Poder assistir avui a un concert de Close Lobsters és pràcticament un privilegi, que ningú en tingui cap dubte. Ja fa molt de temps que la banda escocesa, exponent destacat de la generació C86 i pilar gairebé fundacional d'allò que anomenem indie, sol limitar la seva activitat a un únic concert per any i evita repetir escenaris. El privilegi doncs serà doble quan Andrew Burnett i companyia s'enfilin per segon cop a l'escenari del Minifestival de Música Independent de Barcelona, un entorn on van debutar l'any 2015 i on tenen previst tornar aquest mes de febrer.

La presència dels autors de "Foxheads Stalk This Land" (1987) és sens dubte un dels grans reclams d'una cita que celebra enguany la seva 28a edició amb un canvi d'emplaçament. Serà el 25 de febrer al Casinet d'Hostafrancs i amb un cartell on tornen a alternar-se clàssics de la música independent amb nous valors a descobrir, tant d'aquí com de fora. Al capítol de noms històrics hi destaca també la presència de David Christian, vocalista d'un altre combo de pes de l'indie britànic com són els londinencs Comet Gain, que repassarà en solitari part d'un cançoner tan inabastable com genuí fins a les últimes conseqüències.

També arribaran des de la capital del Regne Unit dues de les possibles revelacions del programa d'enguany, Me Rex i Cheerbleederz. Dues bandes joves que formen part d'una mateixa comunitat –fins i tot comparteixen components-, i que lluny de deixar-se seduir per determinats cants de sirena segueixen treient suc i melodia del pop de guitarres de tota la vida. Tres quarts del mateix es pot afirmar dels igualment anglesos Martha, originaris de Durham, i el seu power pop tan fresc com atemporal. Completarà el cartell el pop metafísic de la barcelonina Carlota Flâneur, nom a l'alça de l'òrbita indie catalana.

La prèvia, a l'Heliogàbal

A la jornada central del Minifestival cal sumar-hi el triple concert previ programat la nit del 24 de febrer a l'Heliogàbal, que servirà per anar fent boca de cara a l'endemà però sobretot per descobrir tres discursos tan distants com complementaris. Del torrencial rock alternatiu dels parisencs Special Friend al pop d'estètica urbana del barceloní Pizza Fantasy i l'eclèctic còctel sonor de la londinenca Gemma Rogers, que promet emocions fortes.

D'altra banda, el Centre Cultural Albareda acollirà a partir del 2 de febrer l'exposició "Indieside", de la fotògrafa Nathalie Paco. Un recull d'imatges que documenten l'escena indie estatal de la dècada dels 90, un moment en què tot semblava possible perquè tot era per fer. L'acte d'inauguració serà el mateix dia 2 i coincidirà amb la presentació del llibre homònim, actuacions musicals i una taula rodona on intervindran diversos actors d'aquella escena, entre ells els promotors del mateix Minifestival.

Més informació:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Close Lobsters: "No formem part del negoci musical"

Pilars fundacionals del que avui anomenem indie - Foto arxiu Close Lobsters.

L’any 1986, el setmanari britànic NME distribuïa el cassette “C86”. Un recopilatori de vint-i-dos temes, tots ells a càrrec de bandes emergents de les quals poc o gens s’havia parlat fins aleshores. La cinta pretenia oferir una visió alternativa del mapa musical de la Gran Bretanya, i amb el temps esdevindria un dels pilars fundacionals d’allò que avui anomenem indie. Entre els participants hi figuraven Close Lobsters, herois de l’escena de Glasgow que despareixerien el 1991 havent publicat dos àlbums -“Foxheads Stalk this Land” (1987) i “Headache Rhetoric” (1989)- i havent-se consolidat com un dels noms indispensables del pop escocès dels darrers 30 anys. El 2012 tornaven a l’activitat i aquest 2015 han actuat per primera vegada a casa nostra. Minuts abans d’enfilar-se a l’escenari del Minifestival de Música Independent de Barcelona, Andrew Burnett (veu i guitarra) i Tom Donnelly (guitarra) rebien un servidor al backstage de l’Espai Jove Les Basses. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

La ubicació com a metàfora

The Manhattan Love Suicides, la cirereta del Minifestival.

20è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT

Espai Jove Les Basses, Barcelona

28 de febrer de 2015

La ubicació com a metàfora. L'Espai Jove Les Basses es troba situat al Turó de la Peira, un dels tretze nuclis que integren el districte de Nou Barris. Indret generalment ignorat per aquelles campanyes municipals que s'obstinen a vendre la capital catalana com una ciutat de postal, i on arribar en transport públic pot requerir una bona càrrega de paciència segons el punt des d'on es vingui. Tot un símbol doncs d'aquella Barcelona que es resisteix a ser engolida pel turisme incontrolat i el civisme fet a mida. És en aquest context, a les antípodes dels circuits habituals de música en directe, on el Minifestival ha establert el seu centre neuràlgic durant les passades tres edicions. Definint el seu terreny fora dels focus mediàtics, però consolidant i refermant el seu caràcter referencial entre aquell sector de melòmans que tampoc acaben de trobar el seu lloc en aquesta Barcelona de postal. El seu secret, un cartell singular on delícies forànies -sovint cares de veure als nostres escenaris- conviuen amb una ferma aposta per la creació autòctona.

En aquest sentit, van ser dos els noms que van destacar en una edició, la del vintè aniversari, que vivia ahir la seva jornada central després d'haver escalfat motors durant les setmanes prèvies en diferents espais de la ciutat. El primer era el de Close Lobsters. Supervivents de la generació C86 i pioners per tant d'allò que anomenem indie, arribaven per primera vegada a Barcelona i ho feien amb material nou. El de l'ep "Kuntswerk in Spacetime", publicat l'any passat -la tornada de "Now Time" va esdevenir un dels moments més celebrats de la seva actuació-, i el d'un disc que encara no han començat a enregistrar però del qual van estrenar tres temes al Minifestival. Tot plegat, durant un tour de force que va sobrepassar la reivindicació dels escocesos com a llegendes vivents per a refermar la vigència d'un discurs que no perd pistonada.

L'altre nom destacat era el de Michel Cloup Duo. Tota una institució del rock francòfon capitanejada pel propi Cloup amb el suport als tambors del seu insperable Patrick Cartier. Descàrrega elèctrica de grans proporcions i excursions al desert sobre una abrasiva catifa lisèrgica, cites incloses a Jim Morrison. Intensitat creixent que deixaria pas a la cirereta del Minifestival d'enguany. Uns Manhattan Love Suicides que van cloure la nit amb una actuació tan frenètica com el seu còctel de Jesus and Mary Chain, Primitives i Raveonettes. Encara al capítol internacional, The School van aportar la pinzellada més colorista del cartell amb tota una revetlla de melodies i harmonies pop, deutores dels girl groups dels 60 i els dies daurats del Brill Building, i executades amb tanta classe com ofici.

La representació estatal tenia com a reclam històric als gironins Double Shame, que van oferir un passi robust i sense esquerdes. Trencant el gel amb tot un arsenal d'aromes dels 90, va ser durant els passatges més psicodèlics quan més va brillar la banda. Tot seguit va ser el torn de La Legendaria Familia Stinson, que van desplegar un repertori on melodia i intensitat van de la mà. Cançons rodones i de gran profunditat que apunten a Planetas sense renunciar a una veu pròpia. Finalment, Linda Guilala van oferir un dels concerts més sòlids del festival. Muralles sòniques, cascades de decibels i ressons de My Bloody Valentine en una actuació de notable.