Close Lobsters tornen al Minifestival

Close Lobsters, il·lustres veterans de l'indie escocès a punt de repetir a Barcelona.

El retorn de Close Lobsters serà un dels plats forts del 28è Minifestival de Música Independent de Barcelona, que un any més presenta un cartell on els clàssics de l'òrbita independent alternen amb noves veus a descobrir. David Christian, Me Rex, Cheerbleederz, Martha i Carlota Flâneur completen el cartell que es desplegarà el 25 de febrer al Casinet d'Hostafrancs. 

Poder assistir avui a un concert de Close Lobsters és pràcticament un privilegi, que ningú en tingui cap dubte. Ja fa molt de temps que la banda escocesa, exponent destacat de la generació C86 i pilar gairebé fundacional d'allò que anomenem indie, sol limitar la seva activitat a un únic concert per any i evita repetir escenaris. El privilegi doncs serà doble quan Andrew Burnett i companyia s'enfilin per segon cop a l'escenari del Minifestival de Música Independent de Barcelona, un entorn on van debutar l'any 2015 i on tenen previst tornar aquest mes de febrer.

La presència dels autors de "Foxheads Stalk This Land" (1987) és sens dubte un dels grans reclams d'una cita que celebra enguany la seva 28a edició amb un canvi d'emplaçament. Serà el 25 de febrer al Casinet d'Hostafrancs i amb un cartell on tornen a alternar-se clàssics de la música independent amb nous valors a descobrir, tant d'aquí com de fora. Al capítol de noms històrics hi destaca també la presència de David Christian, vocalista d'un altre combo de pes de l'indie britànic com són els londinencs Comet Gain, que repassarà en solitari part d'un cançoner tan inabastable com genuí fins a les últimes conseqüències.

També arribaran des de la capital del Regne Unit dues de les possibles revelacions del programa d'enguany, Me Rex i Cheerbleederz. Dues bandes joves que formen part d'una mateixa comunitat –fins i tot comparteixen components-, i que lluny de deixar-se seduir per determinats cants de sirena segueixen treient suc i melodia del pop de guitarres de tota la vida. Tres quarts del mateix es pot afirmar dels igualment anglesos Martha, originaris de Durham, i el seu power pop tan fresc com atemporal. Completarà el cartell el pop metafísic de la barcelonina Carlota Flâneur, nom a l'alça de l'òrbita indie catalana.

La prèvia, a l'Heliogàbal

A la jornada central del Minifestival cal sumar-hi el triple concert previ programat la nit del 24 de febrer a l'Heliogàbal, que servirà per anar fent boca de cara a l'endemà però sobretot per descobrir tres discursos tan distants com complementaris. Del torrencial rock alternatiu dels parisencs Special Friend al pop d'estètica urbana del barceloní Pizza Fantasy i l'eclèctic còctel sonor de la londinenca Gemma Rogers, que promet emocions fortes.

D'altra banda, el Centre Cultural Albareda acollirà a partir del 2 de febrer l'exposició "Indieside", de la fotògrafa Nathalie Paco. Un recull d'imatges que documenten l'escena indie estatal de la dècada dels 90, un moment en què tot semblava possible perquè tot era per fer. L'acte d'inauguració serà el mateix dia 2 i coincidirà amb la presentació del llibre homònim, actuacions musicals i una taula rodona on intervindran diversos actors d'aquella escena, entre ells els promotors del mateix Minifestival.

Més informació:

Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Mike Bryson (1961-2022)

MIKE BRYSON
(1961-2022)

De quan el terme indie portava implícits una actitud i uns valors que certament es troben a faltar en aquests temps de posats superficials i etiquetes buides. Els anglesos Bogshed van ser una de les bandes que van figurar a "C86" (1986), aquell cassette amb què la revista NME va traçar una mena de mapa alternatiu de l'escena musical del Regne Unit i de passada va donar el tret de sortida oficial de tota una escena. Concretament hi van participar amb "Run to the Temple", un desvergonyit exercici de post-punk a baixa fidelitat inclòs al seu primer àlbum, "Step on It" (1986). Van publicar un altre àlbum –"Brutal" (1987)- i un grapat de singles i ep's abans de separar-se el 1988. Ens ha deixat el seu baixista, Mike Bryson, que en anys posteriors es va dedicar a la il·lustració. Phil Hartley (veu) i Tris King (bateria) havien mort respectivament el 1986 i 1988. Queda per tant Mark McQuaid (guitarra) com a únic supervivent del combo.

Adéu a Alex Taylor

Taylor, durant la seva etapa al capdavant de The Motorcycle Boy.

Ha transcendit aquesta setmana la mort d'Alex Taylor, qui havia estat vocalista dels irrepetibles Shop Assistants i posteriorment dels igualment recomanables Motorcycle Boy. El més sorprenent de tot plegat és que el seu traspàs no és en absolut recent, sinó que data de l'any 2005. Que hagi trigat una dècada i mitja a esdevenir un titular, i que ho hagi fet a partir de l'edició de l'àlbum fins ara inèdit de The Motorcycle Boy, ens ofereix una colpidora pista de com funciona aquest món on vivim: ningú s'havia recordat de Taylor des que va deixar la música a principis de la dècada dels 90, i ningú s'hauria recordat d'ella de no ser per la novetat discogràfica de torn.

Els Shop Assistants van ser una de les formacions més paradigmàtiques d'allò que durant la dècada dels 80 es va anomenar indie, etiqueta que implicava aleshores tota una sèrie de conceptes i valors que el temps ha anat difuminant i fins i tot banalitzant. Les seves cançons, comprimits de vitamina pop, immediatesa punk i nervi adolescent, concentren encara avui bona part de l'essència de la generació C86 –"It's Up to You" va figurar al recopilatori de la revista NME que va donar origen al terme (1986)-. Formada el 1984 a la ciutat d'Edimburg, la banda es va separar el 1987 després de publicar un grapat de singles i un únic àlbum de títol homònim (1986).

Taylor va formar aleshores The Motorcycle Boy juntament amb tres excomponents dels mai prou reivindicats Meat Whiplash, entre ells el guitarrista Michael Kerr. El grup es va desfer el 1990 després d'haver publicat una desena de singles i haver signat un contracte amb una gran disquera que finalment no va materialitzar les expectatives inicials. Deixava un elapé inèdit, "Scarlett", que va acabar veient la llum el passat mes de febrer a través de Forgotten Astronaut Records, segell impulsat pel propi Kerr amb l'ànim de recuperar el llegat de la banda. El mateix ha confirmat a través de les xarxes socials que va provar de localitzar la vocalista abans del llançament, però no va ser fins un cop publicat el disc quan el seu marit el va contactar per fer-li saber que Taylor havia mort 15 anys enrere.

Personalment, Shop Assistants és una de les meves bandes fetitxe d'aquella primera onada de pop independent. La mena de grup que m'hauria agradat trobar algun dia en escenaris i cartells com els del Minifestival de Música Independent de Barcelona, de la mateixa manera que en edicions recents hi he pogut gaudir directes com els de Close Lobsters o The Orchids. I una cançó, "All Day Long" –la versió ràpida, òbviament-, que solia ser habitual de les meves sessions quan punxava discos anys enrere a l'enyorat Macondo Bar del Camp de l'Arpa. Des d'aleshores, a casa mai ha deixat de sonar, i avui ho tornarà a fer amb més intensitat que mai.

Indie?

"En aquells temps, indie s'utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a 'grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio'. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l'ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure't allò que et fan arribar". Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).

The Smiths.

Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és "Spiral Scratch" (1977), ep de debut d'uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D'altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s'emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d'haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d'independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d'avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d'altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d'aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".

Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l'ètica indie, en l'actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l'històric "C86". El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l'existència d'una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l'AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d'esquivar els dictats de tota indústria i d'oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a "C86" hi convivien l'art-rock d'uns MacKenzies, el post-punk marcià d'uns Shrubs, el protorockabilly d'uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d'uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s'alternaven amb d'altres que amb prou feina anirien més enllà d'aquella breu exposició.

"C86" no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d'arreu del país es retroalimentaven mitjançant l'intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l'establiment, en definitiva, d'una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el "C86", ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l'extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d'imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s'ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m'ha entès.