Monster Magnet - "A Better Dystopia" (2021)

Mentre uns es dedicaven a omplir les xarxes de continguts amb data de caducitat i d'altres es queixaven que l'administració de torn els havia abandonat, d'altres aprofitaven els mesos més durs i incerts de la coronacrisi per donar forma a obres perdurables. És el cas, per exemple, de Monster Magnet, que van facturar durant l'any passat el seu primer disc de versions, un "A Better Dystopia" que veia finalment la llum el mes passat. El títol, de fet, no podia ser més encertat. I és que qualsevol escenari, per advers que es perfili, acaba resultant més amable quan un pot punxar un plàstic com aquest amb el volum a l'onze.

El primer que cal destacar del disc de versions de Dave Wyndorf i companyia, és el fet de no haver optat pel recurs previsible de passar revista a una col·lecció de títols més o menys coneguts. Al contrari, els de New Jersey han aprofitat l'ocasió per reivindicar noms de culte com els de J.D. Blackfoot, Macabre, The Scientists o Dust. No pateixin si no els sonen de res, la intenció de Wyndorf era justament descobrir al seu públic alguns dels seus referents més obscurs. Més familiars resultaran els noms de Hawkwind i The Pretty Things, però és que fins i tot en aquests casos s'ha optat per tries poc evidents. No cal dir que el resultat final podria passar perfectament per un nou –i solvent- treball de material original de Monster Magnet.

Disponible a Bandcamp.

20 anys de "Powertrip"

Va ser un dels grans àlbums de rock de la segona meitat dels 90, i els seus autors una de les bandes més solvents de les passades tres dècades malgrat no haver assolit l'estatus massiu que reclamaven a crits plàstics com el que ens ocupa. Monster Magnet venien de l'òrbita stoner, una escena de la qual van esdevenir gairebé portaveus involuntaris malgrat no acabar d'encaixar a l'etiqueta de torn. Amb l'edició del seu tercer disc, el notable "Dopes to Infinity" (1995), Dave Wyndorf i companyia ja havien començat a diversificar el seu discurs cap a textures que els feien més accessibles sense haver de renunciar a les seves essències més primàries i viscerals. Una tendència que es va acabar de consolidar a "Powertrip" (1998), el quart àlbum dels de New Jersey i l'obra que els va catapultar de forma fugaç però inequívoca cap a un mainstream rocker dominat aleshores per les acaballes del grunge i allò que es va anomenar nu metal.

A "Powertrip" hi havia contundents exercicis d'stoner rock amb totes les lletres -els set rocallosos minuts de "Bummer"-, però la tònica general era un acostament als paràmetres d'un hard rock en clau contemporània que d'alguna manera s'avançava a discursos com els de Queens Of The Stone Age i que a data d'avui segueix sonant tan fresc i vigent com el primer dia. Tretze talls que Wyndorf havia compost durant una estada a Las Vegas i que tenien la ciutat del pecat com a marc de fons. Cançons sobre dones fatals, personatges de dubtosa reputació, hàbits poc saludables i tot l'abast del vici sota els llums de neó. I un repertori que conjugava la psicodèlia noir de "See You in Hell" amb la bofetada punk de "Tractor", i el blues musculós d'"Space Lord" amb l'eufòria àcida de la pròpia "Powertrip". L'àlbum va veure la llum tal dia com avui de fa 20 anys. Des d'aleshores Monster Magnet han dit definitivament adéu a qualsevol possibilitat de tornar a flirtejar amb el mainstream, però han seguit lliurant l'un darrere l'altre plàstics absolutament memorables. Com a mostra més evident, el flamant "Mindfucker" (2018).

Sexe, suor i psicodèlia

MONSTER MAGNET

Sala Bikini, Barcelona

5 de febrer de 2014

Els festivals en van plens. Els circuits regulars de música en directe també, i cada vegada més. Grups consagrats que es passegen pels escenaris interpretant sencers els seus respectius àlbums clàssics. Al principi la cosa resultava curiosa, malgrat la rigidesa d'uns repertoris on no hi cabien les sorpreses. A aquestes alçades, la proliferació d'aquesta mena d'experiments només evidencia com la indústria, més desesperada que mai, es disposa a exprémer el passat fins a l'última gota. A mi, personalment, em semblaria molt més interessant que un grup interpretés sencer el seu àlbum més recent -si el treball en qüestió s'ho val, evidentment-. Però ja se sap, per molt que Primal Scream retratessin l'any passat el negre present amb un tros de disc com "More Light", el gran públic reclama ara la integritat d'"Screamadelica" (1991) amb una insistència mai vista durant les passades dues dècades.

Per sort existeixen casos com el de Monster Magnet. Sembla que fos ahir quan eclipsaven a uns totpoderosos Metallica des d'una gens discreta condició de teloners. Sembla que fos ahir quan deixaven enrere l'etiqueta stoner amb un "Powertrip" (1998) que hauria d'haver atret -com a mínim- la mateixa fortuna que pocs anys més tard somriuria a uns Queens Of The Stone Age. Sembla que fos ahir quan estaven cridats a ser una banda d'estadis. Però res de tot això va arribar a passar. Entrebancs artístics i personals han mantingut els de New Jersey per sota de la majoria de radars. La qual cosa no deixa de tenir els seus avantatges. Per exemple, que en lloc de transformar "Superjudge" (1991) o "Powertrip" en exercicis nostàlgics, poden reivindicar la seva obra més recent interpretant-la de cap a peus.

I això és exactament el que van fer la nit passada a Barcelona. Tocar "Last Patrol" (2013) de principi a fi. A la tanda de bisos caurien himnes com "Dopes to Infinity" o "Spacelord", però el gruix del concert es va defensar amb títols tan reivindicables com "I Live Behind the Clouds", "Paradise" o "Hallelujah". Rock'n'roll àcid i sense edulcorants, tal i com sempre l'han entès Dave Wyndorf i companyia. Pesants riffs sabbathians, música de carretera, sobredosis de feedback i reverb, i lisèrgics viatges a l'infinit i més enllà. Amb el propi Wyndorf com a etern mestre de cerimònies. Refermant-se com un frontman invencible i dirigint un ritual de sexe, suor i psicodèlia. Impregnant amb la seva presència cada racó d'una sala que va esdevenir per moments quelcom més gran que qualsevol estadi. Una solemne catedral consagrada al rock'n'roll més còsmic, carnal i visceral.

Culte a les xarxes

Dave Wyndorf.

"El culte a la celebritat que vam viure al segle XX no va ser res més que un preludi d'allò que representa Facebook: el culte a l'ego. Abans admiràvem a la gent que vèiem a les revistes o en una pantalla, i consideràvem que eren dignes d'aquesta admiració perquè tenien talent. Amb Facebook, tothom pot aparèixer en una pantalla, i en certa manera tots som la pròpia estrella. El problema és que aquests perfils són com petites cel·les, la gent viu tancada al seu propi univers sense comunicar-se de debò ni aprofundir en res. I coses com la música sempre havien estat quelcom més comunitari i més real. Crec sincerament que mai podrà tornar a sorgir un altre moviment cultural de gran magnitud si la gent viu obsessionada per gestionar la seva pròpia imatge a la xarxa".

No podia haver parlat més clar el líder de Monster Magnet, Dave Wyndorf, que va fer aquestes declaracions en una entrevista amb J.L. Fernández que Ruta 66 recull a la seva edició de gener. "Actualment, si no publiques un titular a Twitter cada dia, sembla que no existeixis, i jo m'hi nego. L'única cosa que dec als meus seguidors és la música, i aquesta serà la meva forma de comunicar-me amb ells. Quan jo era jove no necessitava saber què pensava ni on es trobava Bowie cada nit", afegeix. "Internet ha vulgaritzat la interacció entre artista i públic. Em fa pena veure tants músics dedicant hores i hores a gestionar les xarxes socials. Sobretot xavals que conec i que estan començant amb les seves bandes. Moltes vegades penso que es passen més temps a Internet que assajant o tocant en directe, i això m'entristeix". Monster Magnet van lliurar l'any passat el potent "Last Patrol", un retorn a la psicodèlia més densa i el so stoner dels seus inicis, i un bon cop de puny a la cara de tothom qui els donés per acabats. El presentaran en directe el proper 5 de febrer a Barcelona, i qui mai els hagi vist damunt d'un escenari ja sap que no solen fallar.