20 anys de "Powertrip"

Va ser un dels grans àlbums de rock de la segona meitat dels 90, i els seus autors una de les bandes més solvents de les passades tres dècades malgrat no haver assolit l'estatus massiu que reclamaven a crits plàstics com el que ens ocupa. Monster Magnet venien de l'òrbita stoner, una escena de la qual van esdevenir gairebé portaveus involuntaris malgrat no acabar d'encaixar a l'etiqueta de torn. Amb l'edició del seu tercer disc, el notable "Dopes to Infinity" (1995), Dave Wyndorf i companyia ja havien començat a diversificar el seu discurs cap a textures que els feien més accessibles sense haver de renunciar a les seves essències més primàries i viscerals. Una tendència que es va acabar de consolidar a "Powertrip" (1998), el quart àlbum dels de New Jersey i l'obra que els va catapultar de forma fugaç però inequívoca cap a un mainstream rocker dominat aleshores per les acaballes del grunge i allò que es va anomenar nu metal.

A "Powertrip" hi havia contundents exercicis d'stoner rock amb totes les lletres -els set rocallosos minuts de "Bummer"-, però la tònica general era un acostament als paràmetres d'un hard rock en clau contemporània que d'alguna manera s'avançava a discursos com els de Queens Of The Stone Age i que a data d'avui segueix sonant tan fresc i vigent com el primer dia. Tretze talls que Wyndorf havia compost durant una estada a Las Vegas i que tenien la ciutat del pecat com a marc de fons. Cançons sobre dones fatals, personatges de dubtosa reputació, hàbits poc saludables i tot l'abast del vici sota els llums de neó. I un repertori que conjugava la psicodèlia noir de "See You in Hell" amb la bofetada punk de "Tractor", i el blues musculós d'"Space Lord" amb l'eufòria àcida de la pròpia "Powertrip". L'àlbum va veure la llum tal dia com avui de fa 20 anys. Des d'aleshores Monster Magnet han dit definitivament adéu a qualsevol possibilitat de tornar a flirtejar amb el mainstream, però han seguit lliurant l'un darrere l'altre plàstics absolutament memorables. Com a mostra més evident, el flamant "Mindfucker" (2018).