Entussiasme i vísceres

Fermin Muguruza.

No és la primera vegada que ho dic. Oriol Rodríguez és ara mateix una de les meves firmes preferides del periodisme musical que es fa a casa nostra. Els seus articles a Rockdelux defugen el to que impera massa sovint en aquest ofici, el d'una pretesa superioritat moral o acadèmica per part de qui firma articles sobre música. Les seves crítiques contenen entussiasme i vísceres on d'altres només aporten acumulacions de dades que parlen més del seu hipotètic coneixement que de l'objecte de la crítica. Les seves entrevistes gairebé trenquen la barrera entre el lector i la conversa que ell manté amb els entrevistats. I, quan cal, no dubta a treure aquella vena de fan que la resta tan s'escarrassa a dissimular. Com a mostra, el dia que va passar amb Fermin Muguruza i que relata a l'edició d'abril de Rockdelux. L'exlíder de Kortatu i Negu Gorriak visitava Barcelona amb finalitats promocionals i per a realitzar un concert-debat, i Rodríguez va esdevenir-ne l'ombra. Ho explica amb la passió de qui ha mamat durant tota la vida la música del d'Irún, reconeixent els nervis inicials i deixant anar emocions en comptes de seguir un manual d'estil i voler semblar de pedra. Un dels moments definitius? El darrer paràgraf de l'article: "Hores més tard, quan finalitza el concert, haig de marxar escopetejat si no vull perdre l'últim tren que em porti a casa, cosa que m'impedeix acomiadar-me d'ell. Potser sigui millor així: sóc extremadament tímid i no m'he preparat cap frase per aquest moment". L'últim tren i les presses per agafar-lo. Una sensació que coneixem prou bé tots els usuaris d'una xarxa de transport públic que -irònicament i en contra del que passa a la resta d'Europa- no s'adapta als horaris de la ciutat i les seves rodalies, sinó que ens obliga a nosaltres a adaptar-nos als seus.

Capitalisme pornogràfic

Fermin Muguruza.

"Reivindico la desaparició del sistema capitalista. S'han de buscar alternatives: un comunisme autogestionat o, si la paraula comunisme fa por, en busquem una altra. Però la desigualtat actual és pornogràfica". Ho deia Fermin Muguruza en una entrevista firmada per Jordi Bianciotto i publicada ahir per El Periódico de Catalunya. I crec que té raó. Jo no em considero anticapitalista, però sí que estic fart d'aquesta manera d'entendre el capitalisme. D'un sistema on l'economia es troba per sobre de les persones i no al seu servei, i on competitivitat i productivitat són conceptes més importants que solidaritat i cooperativisme. Del neoliberalisme salvatge que ens ha abocat a aquesta situació límit. N'estic fart. I no, jo tampoc sé si comunisme és la paraula adequada, però alguna cosa ha de canviar. Perquè sí, totalment, aquest sistema i les desigualtats que genera són pornogràfics.

Zuloak i el concert sorpresa de Fermin Muguruza

ZULOAK + FERMIN MUGURUZA

Music Hall, Barcelona

13 d'octubre de 2012

Després d'haver vist el documental que Fermin Muguruza va dirigir sobre Zuloak, un es pregunta quin sentit pot tenir una gira d'aquest efímer trio de noies basques, més enllà de promocionar el film en qüestió. Sigui com sigui, si una cosa deixa clara la cinta és que Zuloak aprova amb boníssima nota dues de les assignatures més importants per a un grup de música: les cançons i els directes. Per això em vaig acostar ahir a la nit a la sala Music Hall de Barcelona, sense saber la sorpresa que m'esperava. El cartell anunciava la presència de Zuloak i uns desconeguts teloners batejats com a Forats Asmàtics. Res més lluny de la realitat. Zuloak van ser les primeres de pujar a l'escenari. Una descàrrega de punk adrenalínic i directe a base dels temes que ja vam poder escoltar al film i una lasciva adaptació de "Wild Thing" (The Troggs). Acabat el concert, la pregunta era què havia estat dels tals Forats Asmàtics. Un fort rumor començava a circular per la sala, i es confirmaria quan les tres components del combo -veu, guitarra i bateria- tornessin a l'escenari acompanyades d'un disc jockey, un acordeonista i un altre guitarrista. Acte seguit apareixeria el propi Muguruza i quedaria clar que Forats Asmàtics només era un pseudònim per a un projecte en què l'exlíder de Kortatu i Negu Gorriak s'acompanya entre d'altres de les tres joves protagonistes de la nit. Començava per tant una festa de dub, soul, funk i elements tradicionals bascos. Un cocktail en què la vocalista de Zuroak faria aportacions decisives amb una veu capaç d'evocar sense impostures a grans dives del soul, i que tindria com a moments més emotius dos retalls del repertori de Kortatu, "La linea del frente" i la final "Sarri sarri".

Zuloak.

Fermin Muguruza amb Zuloak.

Zuloak (2012)

Arrate Rodríguez és una activista cultural del País Basc que decideix crear un grup de punk-rock format exclusivament per noies sense arribar-ne a formar part. La idea és buscar-ne les components, actuar com a manager i a la vegada fer de directora artística i musical del projecte. Com Malcolm McLaren va fer amb els Sex Pistols, més o menys. Però mentre McLaren va utilitzar determinats principis situacionistes per a fer el negoci de la seva vida, Rodríguez simplement pretén dur a terme un experiment sociològic sense precedents i enregistrar-lo en vídeo. El grup en qüestió es diu Zuloak (en euskara, 'forats'), i de la mateixa manera que els Pistols té una existència tan intensa com efímera en què un seguit de tensions posen punt i final a la història. És després de tot això quan el material audiovisual va a parar a mans de tot un Fermin Muguruza, que l'acaba editant i transformant en un documental batejat amb el mateix nom del grup.

Un documental que mostra l'evolució de Zuloak, des d'un petit experiment de laboratori fins a un monstre de Frankenstein totalment descontrolat i fora del control de la seva creadora. Una evolució que passa, per exemple, per moments tan importants com la decisió de cantar únicament en euskara. La qual cosa comporta dubtes inicials: el punk -com el rock en general- és musicalment una expressió amb arrels anglosaxones, i això comporta una sèrie de riscos a l'hora de portar-lo a una llengua que no sigui l'anglès. Zuloak se'n surten amb una lírica tan directa i fresca com unes cançons que valen el seu pes en or. Ho destaquen diverses veus de l'escena subterrània del País Basc, així com el propi Muguruza, que en una breu aparició afirma veure en aquest projecte quelcom nou i renovador. Potser exagera una mica l'exlíder de Negu Gorriak, però el cert és que si aquest documental presenta un problema, és el seu desenllaç. Un desenllaç en què l'espectador haurà d'acceptar amb resignació que un altre gran grup ja és història.



PS: Zuloak tocaran el proper dissabte, 13 d'octubre, a la sala Music Hall de Barcelona, en el marc dels actes promocionals de l'estrena del documental.