Entussiasme i vísceres

Fermin Muguruza.

No és la primera vegada que ho dic. Oriol Rodríguez és ara mateix una de les meves firmes preferides del periodisme musical que es fa a casa nostra. Els seus articles a Rockdelux defugen el to que impera massa sovint en aquest ofici, el d'una pretesa superioritat moral o acadèmica per part de qui firma articles sobre música. Les seves crítiques contenen entussiasme i vísceres on d'altres només aporten acumulacions de dades que parlen més del seu hipotètic coneixement que de l'objecte de la crítica. Les seves entrevistes gairebé trenquen la barrera entre el lector i la conversa que ell manté amb els entrevistats. I, quan cal, no dubta a treure aquella vena de fan que la resta tan s'escarrassa a dissimular. Com a mostra, el dia que va passar amb Fermin Muguruza i que relata a l'edició d'abril de Rockdelux. L'exlíder de Kortatu i Negu Gorriak visitava Barcelona amb finalitats promocionals i per a realitzar un concert-debat, i Rodríguez va esdevenir-ne l'ombra. Ho explica amb la passió de qui ha mamat durant tota la vida la música del d'Irún, reconeixent els nervis inicials i deixant anar emocions en comptes de seguir un manual d'estil i voler semblar de pedra. Un dels moments definitius? El darrer paràgraf de l'article: "Hores més tard, quan finalitza el concert, haig de marxar escopetejat si no vull perdre l'últim tren que em porti a casa, cosa que m'impedeix acomiadar-me d'ell. Potser sigui millor així: sóc extremadament tímid i no m'he preparat cap frase per aquest moment". L'últim tren i les presses per agafar-lo. Una sensació que coneixem prou bé tots els usuaris d'una xarxa de transport públic que -irònicament i en contra del que passa a la resta d'Europa- no s'adapta als horaris de la ciutat i les seves rodalies, sinó que ens obliga a nosaltres a adaptar-nos als seus.