Richard Podolor (1936-2022)

RICHARD PODOLOR
(1936-2022)

Ha mort Richard Podolor, polifacètic músic de sessió, productor i tècnic de so californià que va viure en primera persona l'era daurada de la música surf i l'evolució de la psicodèlia cap a estils com el rock dur. Podolor era amic del recentment desaparegut Sandy Nelson, amb qui va compondre el single "Teen Beat" de 1959 –tot i ser-ne coautor, no va figurar als crèdits com a tal-. En aquella mateixa època va militar com a guitarrista al grup de rock'n'roll instrumental The Pets, format amb altres músics d'estudi com Earl Palmer i amb el qual va publicar senzills com "Cha-Hua-Hua" (1958).

Del rock'n'roll instrumental va passar al surf rock que durant els primers anys 60 regnava a la costa del sud de Califòrnia. Ho va fer sota el pseudònim de Richie Allen i al costat de músics de sessió com René Hall, Tommy Tedesco o el mateix Sandy Nelson, amb els quals va publicar diversos àlbums signats com a Richie Allen and the Pacific Surfers. En anys posteriors va orientar la seva carrera cap als controls, primer com a tècnic de so de bandes com Steppenwolf –va treballar al seu debut homònim de 1968-, Iron Butterfly o Three Dog Night, i ja durant els 70 com a productor d'aquests i altres grups de primeríssima divisió.

Ron Bushy (1941-2021)

RON BUSHY
(1941-2021)

Vaig llegir una vegada, fa molts anys, que el solo de bateria de Ron Bushy a "In-A-Gadda-Da-Vida" era el més llarg que mai s'havia gravat en un estudi. En realitat no ho és, però no per això deixa de ser icònic com ell sol. Un dels elements centrals de la peça que va consolidar Iron Butterfly a l'avantguarda del rock psicodèlic, assenyalant-los també com a precursos de discursos que van del heavy metal a la música progressiva. 17 minuts essencials de la història del rock, amb el citat solo de bateria com un dels seus trets distintius –el mateix Ringo Starr en va adoptar alguns patrons a l'hora d'enregistrar "The End" amb els Beatles-. Bushy no va ser un dels fundadors d'Iron Butterfly, però va ser l'únic component del grup que va arribar a tocar a tots els seus discos d'estudi –a més d'"In-A-Gadda-Da-Vida" (1968), cal destacar obres com l'explícitament titulat àlbum de debut, "Heavy" (1968)-. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

50 anys d'"In-A-Gadda-Da-Vida"

La introducció de teclat que sembla donar la benvinguda a una catedral gòtica. La mastodòntica base rítmica que entra com un buldòzer. El riff de guitarra que es fon amb la misteriosa i fins i tot amenaçadora línia d'orgue, tot deixant anar capes i més capes de fuzz. La veu profunda de Doug Ingle destil·lant altes dosis sexe, fum i suor. I els gairebé quinze minuts d'improvisació, inclòs un dels solos de bateria més llargs que mai s'han enregistrat en un estudi, que fa d'"In-A-Gadda-Da-Vida" un dels talls més paradigmàtics del rock psicodèlic. Un dels ponts, de fet, que enllacen aquest gènere amb discursos com el progressiu o el heavy metal, que es trobaven encara en fase embrionària quan aquest tema va veure la llum.

"In-A-Gadda-Da-Vida" és també la peça més emblemàtica i reconeguda d'Iron Butterfly. La que titula el seu segon àlbum i n'ocupa la cara b sencera. I tot un contrast amb les tonalitats més amables i lluminoses de la cara a, composta per cinc temes que responen a les credencials de la banda californiana sense desviar-se excessivament dels paràmetres coloristes del pop àcid de l'època. Títols com l'inicial "Most Anything You Want", "Are You Happy" o "Termination", tots ells himnes en potència per als nens de les flors i a la vegada preàmbuls de l'orgia sònica que descobrirà l'oient al donar la volta al plàstic.

Tant l'àlbum com el single van veure la llum tal dia com avui de 1968. Per tal d'adaptar el segon al format 45rpm, el productor Jim Hilton va dur a terme una operació gairebé quirúrgica que va consistir en retallar tots els solos i improvisacions de la peça en qüestió, reduint la seva durada a poc menys de tres minuts. Des d'aleshores "In-A-Gadda-Da-Vida", la cançó, ha estat versionada per multitud de bandes que van de Boney M. a Slayer passant per Siniestro Total -la lectura més sorprenent és la dels primers, però tampoc té desperdici la d'Slayer, inclosa a la banda sonora de "Less than Zero" (1987)-, i fins i tot ha donat lloc a una de les escenes més ben trobades de la història de The Simpsons. Celebrem el seu 50è aniversari amb tots els excessos que requereix.