 |
| L'alumne Bugg i el mestre Rubin. |
La curta però intensa trajectòria musical de
Jake Bugg guarda certes similituds amb la dels
Arctic Monkeys. Ambdós vénen de les fredes metròpolis del centre d'Anglaterra -Nottingham el primer, Sheffield els segons-. Ambdós han canalitzat el seu entorn a través de repertoris que beuen de tota la història del pop britànic. Ambdós van irrompre al capdamunt de les llistes del Regne Unit amb els seus respectius discos de debut i a unes edats insultantment joves. Ambdós evidenciaven des dels citats debuts que eren molt més que carn de
hype. I ambdós ho han acabat confirmant amb tot el que ha vingut després. Ara bé, mentre els de Sheffield han digerit malament la fama i han esdevingut l'
antítesi d'allò que representaven als seus inicis, el de Nottingham segueix tocant de peus a terra d'una manera que diu molt a favor seu.
"No m'agrada parlar de diners, però és allò que preocupa a la gent. En el meu cas, ara puc fer tot el que em ve de gust i això em fa sentir terriblement malament. Estic compensant tot allò que mai havia pogut tenir, però em sento culpable cada vegada que em compro unes sabatilles. En certa manera, sembla que estigui mal fet", reflexiona en referència als seus orígens humils en una entrevista amb
Simon Goddard publicada a l'edició de desembre de Q. A la mateixa entrevista, el propi Bugg es fa creus del fet de trobar-se en un luxós estudi de Los Angeles, on en el moment de la conversa enllestia el que ha acabat esdevenint el seu segon disc.
"Shangri La" (2013), produït per
Rick Rubin, reforça el dinàmic còctel d'skiffle, rockabilly, folk i pop anglòfil que Bugg va presentar al seu debut homònim (2012) amb títols com
"There's a Beast and We All Feed It" -com si els
Everly Brothers versionessin a
Chuck Berry amb la insolència dels primers
Beatles-. I confirma el britànic, de tan sols 19 anys, com un dels noms imprescindibles de la música del que portem de segle.
