Dues dècades sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Johnny Cash. L'Home de Negre. La llegenda de la música nord-americana que va fer servir el seu art per donar veu a qui no en tenia. La icona del country –i del primer rockabilly- que va influir a incomptables generacions de músics i compositors de tota mena d'estils. Un dels exponents més essencials del catàleg de Sun Records, la trajectòria del qual enllaça la generació d'Elvis Presley i Sam Phillips –qui havia traspassat tan sols un mes abans- amb l'era alternativa de la mà de Rick Rubin. Pel camí, actuacions llegendàries en presons, duets amb Bob Dylan, descensos als inferns, la redempció i una intensa història d'amor –amb tot el que implica aquest concepte i sense sobredosi de sucre- amb June Carter –qui també havia mort aquell mateix 2003-. I és clar, un cançoner canònic com ell sol. Dues dècades sense un dels més grans.

Vuit dècades amb Mick Jagger

Jagger, en una imatge promocional de "Wandering Spirit".

Ningú ho diria, perquè segueix presumint d'una força i d'una vitalitat extraordinàries, però Mick Jagger fa avui 80 anys. I no se m'acut millor manera de celebrar-ho que recuperar la que sempre m'ha semblat la seva obra més rodona al marge dels Rolling Stones, també la que més s'aproxima a l'esperit de la banda mare. "Wandering Spirit" (1993), el seu tercer àlbum en solitari, coproduït pel mateix cantant amb un Rick Rubin que va saber anar a buscar les essències més genuïnes del londinenc. El resultat és un treball de fort regust stonià que no desentona al costat d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que van lliurar Ses Majestats al cap d'un any i mig.

"Wandering Spirit" és el disc de la poderosa "Wired All Night", dels aires southern soul d'"Out of Focus", del country rock crepuscular d'"Evening Gown" i de l'alta tensió de "Put Me in the Trash". Cançons que saludaven als alumnes més avantatjats de Jagger i companyia –parlem de quan Primal Scream, Black Crowes i Quireboys tot just començaven a alçar el vol- alhora que seguien recordant qui manava. També és l'àlbum del blues rock robust de "Mother of a Man" i del folk gran reserva de la tradicional "Handsome Molly". El vocalista va comptar a l'estudi amb el suport de Flea, Benmont Tench, Billy Preston, Lenny Kravitz i Jimmy Rip, entre d'altres. Bones companyies per una obra a seguir reivindicant. Per molts anys, Sir Jagger!

Neil Young & Crazy Horse - "World Record" (2022)

No és fàcil estar al dia de la discografia de Neil Young. L'allau de nous llançaments ha esdevingut des de fa molts anys una constant en la trajectòria del canadenc. Prolífic com ell sol a l'estudi de gravació, quan no ens sorprèn amb un àlbum nou de trinca ho fa desenterrant algun dels múltiples tresors que guarda al seu inabastable arxiu. Publicat la tardor passada, "World Record" és el seu tercer llançament seguit amb Crazy Horse des que va recuperar la seva banda d'acompanyament de (gairebé) tota la vida per enregistrar "Colorado" (2019) –entre l'un i l'altre va facturar l'igualment destacable "Barn" (2021)-

Ens trobem ara davant onze pistes que oscil·len entre el rock'n'roll amb dosi extra d'injecció elèctrica –aquí tenim les magnífiques "I Walk with You", "The World (Is in Trouble Now)" i "Chevrolet"- i les formes més reposades del folk rock –els simpàtics aires fifties de "Love Earth", el dinàmic rhythm & blues d'"Overhead" i aquest himne a baixa fidelitat que és "This Old Planet (Changing Days)"-. El fil conductor, el discurs ecologista de qui fa també molts anys que va prendre consciència de l'impacte de l'activitat humana sobre el planeta, i de la necessitat de revertir-lo abans que sigui massa tard. Produeix Rick Rubin –i es mantenen a bord Nils Lofgren, Billy Talbot i Ralph Molina-.

Més enllà del ritme frenètic de la seva producció discogràfica, Young també ha estat d'actualitat aquests darrers dies per un comunicat emès a través de la seva pàgina web, on carrega sense embuts contra l'encariment descontrolat –i obscè- dels preus de les entrades dels concerts de gran format. Una problemàtica que ve de lluny però s'ha fet encara més evident amb la represa post-pandèmica –assolint xifres tan inassumibles per a la majoria de butxaques com impensables fa pocs anys-. "Les gires de concerts ja no són divertides", afirma referint-se a aquests esdeveniments tal com els solíem entendre abans d'esdevenir productes financers. "S'ha acabat. Els vells temps han passat", sentencia. Una frase tan demolidora com encertada.

Dusty Hill (1949-2021)

DUSTY HILL
(1949-2021)

Ha mort Dusty Hill, baixista de ZZ Top i com a tal una de les tres potes del més genuí power trio de boogie rock amb accent texà. Una banda que durant la dècada dels 70 va reciclar en el millor sentit tota una sèrie de referents més o menys canònics per donar peu a un estil únic i intransferible que acabaria fent escola, i que ja durant els 80 va esdevenir massiva a tots els efectes i nivells –des d'aleshores mai havia deixat d'estar en bona forma-. Blues de garrafa i barbacoa amb injecció elèctrica, rock d'asfalt i bar de carretera, un sentit de l'humor marca de la casa que no entenia conceptes com la correcció política, i les llegendàries barbes de Hill i Billy Gibbons.

I aquell senyor repertori, és clar. "La Grange", "Francine", "Whiskey'N Mama", "Mexican Blackbird", "Gimme All Your Lovin'", "She Loves My Automobile", "Jesus Just Left Chicago", "Cheap Sunglasses", "Legs", "She's Just Killing Me" i tants altres títols essencials. O qualsevol de les peces que formen el seu darrer treball d'estudi, "La Futura" (2012), fruit de la unió dels texans amb Rick Rubin i mostra de tot allò que encara podien oferir en ple segle XXI, que era moltíssim. Vaig tenir el privilegi de veure'ls en directe l'any anterior al Poble Espanyol de Barcelona en una vetllada que encara tinc molt present. Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle.

Cash, quatre anys abans de Rubin

Cash, Nelson, Kristofferson i Jennings: The Highwaymen.

The Highwaymen en directe. O el que és el mateix, Willie Nelson, Waylon Jennings, Kris Kristofferson i Johnny Cash junts en un escenari, que de seguida s'ha dit. Vaig visionar dies enrere el seu directe "Live: American Outlaws" (2016), testimoni d'un concert celebrat l'any 1990 al Nassau Coliseum de Uniondale, Nova York. I vaig tornar una vegada i una altra a la interpretació de "Sunday Morning Coming Down", l'himne a la ressaca compost per Kristofferson ara fa cosa de cinc dècades, amb el propi autor repartint-se les tasques vocals amb Cash.

L'Home de Negre, que aleshores era un dels grans oblidats de la indústria del disc perquè en algun despatx hi havia un setciències a qui no acabaven de quadrar-li els números, encara trigaria ben bé quatre anys a tornar per la porta gran de la mà de Rick Rubin. Però tot allò que Rubin observaria en la figura crepuscular de Cash, tot allò que resultava invisible des de taules, cadires i despatxos, ja es pot apreciar perfectament en aquests quatre minuts i mig que no tenen desperdici. Poden visionar a Youtube la interpretació de la peça en qüestió. Pell de gallina.

The Strokes - "The New Abnormal" (2020)

Si la primera dècada dels segle XXI no s'entendria musicalment parlant sense la irrupció dels Strokes des d'una Nova York que es debatia entre el caos posterior a l'11-S i una efervescència musical tan sols comparable a la de finals dels 70, els anys 10 van ser una etapa complicada i a la pràctica oblidable per a Julian Casablancas i companyia. La seva producció discogràfica va ser tan escassa com poc inspirada –dos àlbums i un ep que poca cosa tenien a veure amb el ganxo i la frescor que havien arribat a caracteritzar els nord-americans-, i els seus directes van esdevenir tan freds i protocolaris que en ocasions arribaven a produir vergonya aliena –ho vam poder comprovar durant la seva desafortunada actuació al Primavera Sound 2015-.

I justament ara, quan molts dels que havien ballat "Last Night", "Someday", "12:51" i "Reptilia" als soterranis més cool d'arreu del món ja amb prou feina els donaven crèdit, van els novaiorquesos i facturen el seu primer àlbum des del llunyà "Comedown Machine" (2013). I no tan sols això, també han lliurat per primer cop en més de deu anys un plàstic que, si bé no acaba de recuperar el temps perdut ni els nivells d'inspiració dels encara imprescindibles "Is This It" (2001) i "Room on Fire" (2003), sí que presenta una banda molt més centrada que la que es va enfilar ara fa cinc anys en un dels escenaris grans del Primavera –festival on tenien previst tornar a actuar aquest cap de setmana, i on acabaran actuant l'any vinent si les circumstàncies ho permeten-.

Part de la responsabilitat l'ha tingut aquest productor tot terreny que és Rick Rubin, qui després d'haver materialitzat resurreccions artístiques com les de Johnny Cash, Neil Diamond o fins i tot ZZ Top, ha fet el que ha pogut amb els Strokes i no li ha sortit del tot malament la jugada. No, "The New Abnormal" (2020) no és aquell retorn per la porta gran que semblava intuir-se al seu primer avançament, un "Bad Decision" que certament aconseguia posar al dia la fórmula patentada al seu moment pels seus autors –ritme urgent, nervi vocal, aires New Wave i una línia melòdica que remet a Blondie, Talking Heads i, atenció a la tornada, el "Dancing with Myself" de Billy Idol-.

Però malgrat tot conté reclams a tenir tant en compte com un "Broolkyn Bridge to Chorus" que flirteja amb el pop sintètic à la Pet Shop Boys, i on Casablancas i companyia treuen pit des d'un registre que no és el seu però per fi han aconseguit dominar després de diversos intents en va. O "Selfless" i "At the Door", dos talls de naturalesa malencònica i reflexiva on s'intueix el final d'una adolescència –la dels primers poster boys de les generacions festivaleres del segle XXI- que no podia pas durar per sempre. No, "The New Abnormal" no és un retorn per la porta gran però convida a l'optimisme envers una banda que fins fa ben poc semblava tenir més passat que futur.

Santana - "Africa Speaks" (2019)

Si la química és un dels elements indispensables a l'hora de fer música, les companyies havien estat durant els darrers temps un dels grans entrebancs a la trajectòria de Carlos Santana. Ni el que es va anunciar com a disc de retorn de la formació clàssica de Santana -"Santana IV" (2016)- ni la unió del guitarrista amb els Isley Brothers (o el que queda d'ells) -"Power of Peace" (2017)- lliuraven sobre el terreny tot allò que podien arribar a prometre sobre el paper. Eren discos carregats de bones intencions que a la pràctica resultaven excessivament mecànics i fins i tot protocolaris.

Sigui com sigui, aquest 2019 Santana ha canviat de companyies i això s'ha traduït en positiu a l'hora de tornar a l'estudi. D'entrada, s'ha aliat amb tot un Rick Rubin, artífex de resurreccions discogràfiques que van de Johnny Cash a Metallica passant per Neil Diamond o ZZ Top. I per acabar-ho d'arrodonir, ha fitxat com a vocalista titular a la balear Concha Buika, que ha aportat la seva visió global de gèneres com el jazz, el soul o les músiques d'arrel africana a l'hora de facturar un plàstic, "Africa Speaks" (2019), que recupera les essències més genuïnes de Santana. Un àlbum de rock amb accent afrollatí on, ara sí, el mexicà sembla haver recuperat aquell nervi i aquell afany explorador amb què es va definir ara fa prop de cinc dècades.

Com a mostra més immediata els ressons tribals i els paisatges pantanosos de la peça titular, que enllacen amb el misteri d'"Abraxas" (1970) i sorprendran sens dubte a qui no conegui l'obra de Santana més enllà de "Supernatural" (1999). Sensacions que refermen el blues global de "Yo me lo merezco", els repunts jazzístics de "Blue Skies" -amb participació de Laura Mvula- i l'orgia polirítmica de "Batonga". Que ningú s'esperi la continuació immediata de les obres clàssiques signades pel guitarrista en temps pretèrits, això a aquestes alçades ja no passarà. En canvi, el mexicà ha lliurat el seu disc més rodó en el que portem de segle i ha signat l'acta de reconciliació amb el seu esperit (i el seu públic) més inquiet i aventurer. Ben tornat sigui.

Sèrie documental sobre Rick Rubin

Rick Rubin (a l'esquerra) amb Johnny Cash.

Morgan Neville, autor d'un dels documentals musicals més celebrats dels darrers anys -"Twenty Feet from Stardom" (2013)- serà l'encarregat de dirigir una sèrie també documental centrada en un dels productors més reconeguts i polifacètics de les passades dècades, Rick Rubin. Es titularà "Shangri-La", s'estrenarà el proper mes de març en el marc del festival texà SXSW, i mostrarà les peculiaritats i la forma de treballar de qui ha esdevingut peça clau a l'hora d'impulsar algunes carreres discogràfiques -Beastie Boys, Run-DMC, Public Enemy, Slayer, Jake Bugg- i fins i tot recuperar-ne d'altres -Johnny Cash, Neil Diamond, Black Sabbath-.

"Sembla que estigui mal fet"

L'alumne Bugg i el mestre Rubin.

La curta però intensa trajectòria musical de Jake Bugg guarda certes similituds amb la dels Arctic Monkeys. Ambdós vénen de les fredes metròpolis del centre d'Anglaterra -Nottingham el primer, Sheffield els segons-. Ambdós han canalitzat el seu entorn a través de repertoris que beuen de tota la història del pop britànic. Ambdós van irrompre al capdamunt de les llistes del Regne Unit amb els seus respectius discos de debut i a unes edats insultantment joves. Ambdós evidenciaven des dels citats debuts que eren molt més que carn de hype. I ambdós ho han acabat confirmant amb tot el que ha vingut després. Ara bé, mentre els de Sheffield han digerit malament la fama i han esdevingut l'antítesi d'allò que representaven als seus inicis, el de Nottingham segueix tocant de peus a terra d'una manera que diu molt a favor seu. "No m'agrada parlar de diners, però és allò que preocupa a la gent. En el meu cas, ara puc fer tot el que em ve de gust i això em fa sentir terriblement malament. Estic compensant tot allò que mai havia pogut tenir, però em sento culpable cada vegada que em compro unes sabatilles. En certa manera, sembla que estigui mal fet", reflexiona en referència als seus orígens humils en una entrevista amb Simon Goddard publicada a l'edició de desembre de Q. A la mateixa entrevista, el propi Bugg es fa creus del fet de trobar-se en un luxós estudi de Los Angeles, on en el moment de la conversa enllestia el que ha acabat esdevenint el seu segon disc. "Shangri La" (2013), produït per Rick Rubin, reforça el dinàmic còctel d'skiffle, rockabilly, folk i pop anglòfil que Bugg va presentar al seu debut homònim (2012) amb títols com "There's a Beast and We All Feed It" -com si els Everly Brothers versionessin a Chuck Berry amb la insolència dels primers Beatles-. I confirma el britànic, de tan sols 19 anys, com un dels noms imprescindibles de la música del que portem de segle.

Quatre inadaptats d'extrarradi

Molt abans de perdre els sentits en orgies de groupies, alcohol i farlopa. Molt abans de creuar l'Atlàntic convertits en estrelles i tocar davant la màxima autoritat de l'Església Satànica. Molt abans de posar les bases del que avui anomenem metal -amb el prefix que més els agradi-. Molt abans d'un corporativista retorn en què cada component del grup té el seu propi representant -que, a la vegada, es troba en guerra amb els representants de la resta de components-. Molt abans, en definitiva, d'esdevenir una entitat intocable, Black Sabbath eren quatre inadaptats de l'extrarradi obrer de Birmingham amb cap més perspectiva de futur que tocar la música que els agradava allà on els ho deixessin fer. I com que al seu país ningú els volia veure ni en pintura, es dedicaven a girar per l'Europa continental en una furgoneta a les últimes, tocant en una Hamburg que encara no s'havia recuperat de la ressaca post-Beatles i dormint en edificis literalment en ruïnes. Uns inicis i una trajectòria fascinants que repassa l'editor en cap de Mojo, Phil Alexander, al llarg de dotze intenses pàgines publicades aquest mes de juny per la revista britànica. Ho fa sense referir-se a cap formació de Sabbath que no sigui l'original i entrevistant en exclusiva a Ozzy Osbourne, Tony Iommi i Geezer Butler quan és a punt d'editar-se "13", el primer disc que signen junts en tres dècades i mitja -i un digne retorn a l'estudi sota la supervisió de Rick Rubin, també present a l'article-. Tots tres parlen sense embuts d'un ascens tan meteòric com la posterior caiguda a l'infern, però també de l'estira-i-arronsa que va suposar treballar amb Rubin i de l'absència en aquesta nova etapa del quart component original, un Bill Ward per a qui Osbourne reserva tot un arsenal de dards enverinats. "13" sortirà oficialment a la venda el proper dia 10.






Audio: "God Is Dead?" - Black Sabbath