Un homenatge a Alice In Chains

STEVE STALEY
Anònims, Granollers

22 d'octubre de 2023

Hi ha un fil gairebé imperceptible que connecta el rock alternatiu nord-americà dels 90, i en especial allò que es va anomenar grunge, amb les formes més ancestrals de llenguatges com el blues, el folk o el country. Podríem parlar de Mark Lanegan o Nirvana capbussant-se en l'essència d'"In the Pines", aquella murder ballad tradicional que van popularitzar figures com Leadbelly. També podríem parlar, és clar, de la dimensió que solien adquirir repertoris com els de Pearl Jam o els mateixos Nirvana quan eren reinterpretats en clau acústica, reduïts a l'expressió més bàsica, en marcs com el del programa televisiu MTV Unplugged i la sèrie de discos que se'n va derivar.

Steve Staley –el seu nom artístic ofereix alguna pista de per on va la cosa- és el cantant i guitarrista d'Sleeping Giant, una jove banda vallesana d'stoner rock amb un ep i un parell de senzills publicats que apunten quelcom més que maneres –tots tres estan disponibles a Bandcamp-. Ahir va actuar a l'Anònims de Granollers a l'hora del vermut, tot sol i amb format acústic, justament per retre homenatge a un tòtem de l'era grunge com és Alice In Chains, i més concretament al seu "Unplugged" de 1996. No el va repassar sencer, però va posar tot el seu ofici i tota la seva passió al servei de cançons com "Down in a Hole", "Rooster" o "Would?".

Va acabar d'amanir el repertori amb cites a Arctic Monkeys –un "I Wanna Be Yours" de factura rugosa i estripada-, Elvis Presley –"Burning Love", prèviament gravat per Arthur Alexander, i transformat pel vallesà en un visceral exercici de punkabilly acústic- o, tornant a l'òrbita de Seattle, Pearl Jam –una emocionant "Black"-. Una selecció que certament va desviar-se del full de ruta anunciat inicialment, però al mateix temps va posar sobre la taula la versatilitat d'Staley no tan sols com a intèrpret, sinó també a l'hora d'absorbir influències diverses per enriquir el seu propi discurs.

Cinc discos de l'any passat

Arctic Monkeys, clàssics del segle XXI.

L'excés d'informació –o de dades, que no és ben bé el mateix- propi de l'era digital, l'allau de continguts per totes bandes, i la creixent dictadura de la novetat per la novetat. Aquell ritme frenètic que ens fa arribar tard al més flamant llançament discogràfic quan encara no hem tingut temps de digerir l'anterior i que, si amb prou feines ens permet assimilar una cançó abans de passar a una altra cosa, directament ens impedeix aprofundir en el format àlbum tal com aquest requereix o hauria de requerir.

No és fàcil en aquest context, però sí molt recomanable, baixar de la roda i seguir el ritme que a un li marqui el propi cos. I és amb aquestes que he degustat durant les últimes setmanes cinc discos de llarga durada publicats l'any passat per artistes amb carreres paral·leles però amb un comú denominador, el fet d'haver estat actors destacats del ressorgiment del rock més bàsic i directe durant els primers anys del present segle. Cinc obres a les quals encara no havia pogut parar l'atenció que requerien, i a les quals he acabat arribant quan l'actualitat ja havia avançat diverses pantalles –ja m'agrada que sigui així, de fet-.

Començant per uns Arctic Monkeys que es refermaven la tardor passada com un dels grans grups –de rock, de pop, del que sigui- del segle XXI amb "The Car". Un àlbum que manté el gust per la introspecció i la sofisticació que ja havien posat de manifest els de Sheffield a "Tranquility Base Hotel & Casino" (2018). Ha plogut molt des que solien rebentar pistes de ball a ritme de rock'n'roll urgent i farcit de poesia suburbana per cortesia d'Alex Turner –un dels lletristes més dotats de la seva generació, va quedar clar de bon principi-. I aquest darrer treball és un nou esglaó d'una de les escales evolutives més sorprenents dels últims anys. Per moments recorden a Bowie, i no parlo només d'aquest disc sinó del seu caràcter camaleònic com a conjunt.

Menys sorprenent però també notable ha estat l'evolució de Yeah Yeah Yeahs, que pràcticament al mateix temps van trencar un llarg silenci discogràfic amb "Cool It Down". Un plàstic que juga amb les atmosferes denses i amb els acabats digitals sense oblidar-se de la pista de ball. Queden lluny els dies en què Karen O i companyia abanderaven l'enèsima revolució del rock de guitarres amb accent genuïnament novaiorquès. També queden lluny els seus dies més inspirats, tot i que el vaporós pop sintètic de "Wolf" o el protohouse de "Burning" certifiquen el caràcter en absolut protocolari d'aquest retorn a l'estudi quan ja ningú l'esperava.

Qui ja sembla haver consolidat una segona joventut són uns Black Keys que han recuperat les seves millors formes després del tens distanciament temporal que van mantenir Dan Auerbach i Patrick Carney durant bona part de la passada dècada. Si "Let's Rock" (2019) va venir a recuperar el temps perdut, el disc de versions de blues "Delta Kream" (2021) va venir a confirmar la bona sintonia dins del duet. "Dropout Boogie" (2022) referma el seu estat de gràcia amb dinàmics exercicis de blues rock d'ascendència soul com "Wild Child" o "It Ain't Over". I a la greixosa "Good Love" els acompanya tot un Billy Gibbons.

I acabem amb l'etern rival d'Auerbach, un Jack White que en ple 2022 va tenir l'atreviment de lliurar no un sinó dos àlbums amb mesos de diferència. Oportú desafiament a la lògica d'un temps marcat per la immediatesa i les escoltes ràpides, també dues mostres de la versatilitat de l'exvocalista i guitarrista dels White Stripes. "Fear of the Dawn" presenta el seu vessant elèctric amb dotze pistes de rock directe a la jugular. "Entering Heaven Alive", en canvi, n'és el revers orgànic i acústic. Una col·lecció de cançons que sintonitzen amb el Dylan o el Young més atemporals, i que d'entrada es perfilen bastant més perdurables que les del seu predecessor.

Arctic Monkeys - "Tranquility Base Hotel + Casino" (2018)

De la mateixa manera que Laura Marling o The War On Drugs abans que ells, Arctic Monkeys s'han inspirat en les qualitats de Los Angeles com a ciutat d'adopció a l'hora de facturar una de les seves obres més singulars a data d'avui. Un "Tranquility Base Hotel + Casino" (2018) que molts s'han afanyat a comparar amb la producció d'Alex Turner al capdavant de The Last Shadow Puppets per les seves textures sofisticades i tan atemporals com arrelades en l'elegància pop de la dècada dels 60 -sí, pensin en Scott Walker-. La comparació no és gratuïta, però la referència no ens hauria de fer perdre el món de vista. "Tranquility..." és un cop de timó que trenca radicalment amb tot el que havien fet fins ara els de Sheffield, però emmarcar-lo al cànon de The Last Shadow Puppets equival a ometre alguns detalls importants, com ara les meravelles que és capaç de signar Turner quan s'asseu al piano i el converteix en el fil conductor d'un repertori signat per una banda que fins ara havia estat essencialment de guitarres.

Aquí no hi trobaran vostès hits immediats d'aquells que llueixen tan bé a les pistes de ball, com cantava un jove Turner ara fa poc més d'una dècada, sinó elaborats exercicis de pop madur -que no pas adult- on el britànic podria començar a destapar-se com un artista en solitari. És possible que algun dia acabem escoltant aquest senyor en aquells marcs tan solemnes que de la nit al dia van passar de tenir al·lèrgia a la música pop, a programar tot d'una a gent com Rufus Wainwright. Aleshores cançons com "Star Treatment" o "One Point Perspective" cobraran una dimensió i un sentit que ara tot just es comencen a perfilar. De moment, però, les masses que assisteixin als seus macroconcerts a l'aire lliure seguiran vibrant molt més al ritme de "Fluorescent Adolescent" i "I Bet You Look Good on the Dancefloor". Qui vulgui comprovar-ho podrà fer-ho la setmana vinent en un dels escenaris principals del Primavera Sound.

Iggy Pop torna en solitari (per fi)

Josh Homme & Iggy Pop.

Sembla que Iggy Pop ha deixat (definitivament?) enrere els Stooges per a recuperar una trajectòria solista que mai hauria d'haver interromput. I ho ha fet de la mà de Josh Homme, qui s'ha encarregat de produir-li un nou disc i de confeccionar una banda on hi figura gent de Queens Of The Stone Age, The Dead Weather o Arctic Monkeys -qui li hauria dit fa deu anys al marrec Matt Helders que acabaria tocant amb la Iguana!-. L'àlbum veurà la llum el mes de març sota el títol de "Post Pop Depression" -que gran!-, i pel que n'hem pogut escoltar fins ara -un parell de peces interpretades en directe al Late Show d'Stephen Colbert- promet oferir més substància que els últims discos dels Stooges. Com es mou Iggy Pop als seus 68 anys, quina senyora banda la que l'acompanya i que bé que sona aquesta "Gardenia" que de ben segur hauria alegrat el dia a David Bowie.

"Sembla que estigui mal fet"

L'alumne Bugg i el mestre Rubin.

La curta però intensa trajectòria musical de Jake Bugg guarda certes similituds amb la dels Arctic Monkeys. Ambdós vénen de les fredes metròpolis del centre d'Anglaterra -Nottingham el primer, Sheffield els segons-. Ambdós han canalitzat el seu entorn a través de repertoris que beuen de tota la història del pop britànic. Ambdós van irrompre al capdamunt de les llistes del Regne Unit amb els seus respectius discos de debut i a unes edats insultantment joves. Ambdós evidenciaven des dels citats debuts que eren molt més que carn de hype. I ambdós ho han acabat confirmant amb tot el que ha vingut després. Ara bé, mentre els de Sheffield han digerit malament la fama i han esdevingut l'antítesi d'allò que representaven als seus inicis, el de Nottingham segueix tocant de peus a terra d'una manera que diu molt a favor seu. "No m'agrada parlar de diners, però és allò que preocupa a la gent. En el meu cas, ara puc fer tot el que em ve de gust i això em fa sentir terriblement malament. Estic compensant tot allò que mai havia pogut tenir, però em sento culpable cada vegada que em compro unes sabatilles. En certa manera, sembla que estigui mal fet", reflexiona en referència als seus orígens humils en una entrevista amb Simon Goddard publicada a l'edició de desembre de Q. A la mateixa entrevista, el propi Bugg es fa creus del fet de trobar-se en un luxós estudi de Los Angeles, on en el moment de la conversa enllestia el que ha acabat esdevenint el seu segon disc. "Shangri La" (2013), produït per Rick Rubin, reforça el dinàmic còctel d'skiffle, rockabilly, folk i pop anglòfil que Bugg va presentar al seu debut homònim (2012) amb títols com "There's a Beast and We All Feed It" -com si els Everly Brothers versionessin a Chuck Berry amb la insolència dels primers Beatles-. I confirma el britànic, de tan sols 19 anys, com un dels noms imprescindibles de la música del que portem de segle.

Estrella del rock d'ofici

Arctic Monkeys (Alex Turner, amb ulleres de sol).

Inquietant, la presència d'Alex Turner a l'entrevista que condueix José Fajardo aquest mes de setembre a l'edició espanyola de Rolling Stone. Tres pàgines on els comentaris descriptius del periodista esdevenen aquell contingut que el líder d'Arctic Monkeys és incapaç d'aportar amb les seves respostes. Resultaria irònica aquesta manca de discurs, venint d'algú que tant ha dit a través de les seves cançons, de no ser perquè temps enrere una entrevista amb Turner podia resultar tan apassionant com els seus discos. Eren els dies en què el de Sheffield encara semblava tocar de peus a terra. Els dies en què, malgrat créixer a marxes forçades, encara no s'havia desprès de l'adolescent amb posat tímid que el 2006 va sorprendre'ns amb "Whatever People Say I Am, That's What I'm Not". I si per alguna cosa serveixen les citades descripcions de Fajardo, és precisament per comprovar que ja no queda res d'aquell adolescent. Ara Turner és una estrella del rock d'ofici, amb la lliçó ben apresa i expert en interpretar el paper d'ídol de masses que li pertoca, li agradi o no. L'adolescent espontani i amb posat tímid ha deixat lloc a un professional de l'entreteniment fred i calculador. La pròpia indústria contra la qual ell mateix carregava anys enrere a "A Certain Romance" l'ha acabat purgant. Quina llàstima. En un altre ordre de coses -el que realment hauria d'importar-, Arctic Monkeys publiquen aquesta setmana el seu cinquè àlbum, "AM". I, sense ser ni de bon tros el seu millor lliurament, no desentona en absolut en una de les discografies de referència dels darrers deu anys.