Jeff Lynne's ELO - "From Out of Nowhere" (2019)

És poc probable a aquestes alçades que els noms de Jeff Lynne i la seva Electric Light Orchestra siguin reivindicats per les generacions més joves de la mateixa manera que sí ho han estat, per exemple, contemporanis com Fleetwood Mac. Cosa que deu importar-li més aviat poc al britànic, que després de batre tota mena de rècords durant les dècades dels 70 i els 80 va acabar produint el més semblant a un retorn dels Beatles que mai s'hagi arribat a produir –les sessions del projecte Anthology-. I que ara es dedica a facturar els seus propis discos i a publicar-los sota la denominació de Jeff Lynne's ELO sense cap altra missió que fer exactament allò que li ve de gust.

"From Out of Nowhere" (2019) segueix la línia d'aquell "Alone in the Universe" (2015) que probablement caldria reivindicar més sovint. Una col·lecció de cançons que evoquen les essències dels propis Beatles de la manera com només ho pot arribar a fer el mateix Lynne. La peça titular sona més a McCartney que determinats exercicis recents del propi Macca. "Help Yourself" invoca l'esperit de Harrison i podria passar per un outtake dels Traveling Wilburys. "Time of Our Life" sembla feta a mida de Ringo Starr. "Losing You" és pur Lennon. I "One More Time" sona a tots quatre a la vegada. Són tot un seguit d'arguments que ara per ara no alteraran el curs de grans esdeveniments però refermen el bon estat creatiu d'un Lynne conscient del luxe de no haver de demostrar ja res a ningú.

Jeff Lynne's ELO - "Alone in the Universe" (2015)

Aclamada per molts i dimonitzada per tants d'altres, la ELO és una d'aquelles bandes que van rebentar pavellons i llistes d'èxits durant els 70 i part dels 80, instal·lant-se de forma permanent en una mena d'Olimp impermeable a fenòmens com el punk o tot el que va venir després. Un d'aquells grups als quals s'han penjat etiquetes a la llarga tan pesants com soft rock o AOR, tal i com va passar amb uns Fleetwood Mac o uns Crosby, Stills & Nash. Però si bé aquestes formacions han estat rehabilitades en nom del bon gust i la seva petjada es deixa escoltar en grups del segle XXI com Haim o Fleet Foxes, encara no ha sortit ningú a reivindicar obertament la influència de Jeff Lynne i la seva Electric Light Orchestra.

Va dir John Lennon que la ELO sonava tal i com ho haurien fet els Beatles de no haver-se separat mai. D'acord, potser es va passar -i, francament, arranjaments com el de "Roll Over Beethoven" no suposen precisament un pas endavant respecte d'"A Day in the Life"-. Però que Lynne estava predestinat a penetrar l'univers dels Fab Four va quedar clar quan va entrar a l'estudi amb George Harrison per a posteriorment donar forma als Traveling Wilburys. Produir al cap de pocs anys els dos temes nous inclosos als volums 1 i 2 d'"Anthology" (1995 i 1996, respectivament), devia ser com manipular les cèl·lules mare de l'aleshores omnipresent Britpop. Però la rehabilitació, la reivindicació del seu llegat per part de generacions més joves, no acabaria d'arribar i de fet segueix sense fer-ho.

I és poc probable que ho faci a curt termini, però en qualsevol cas hauria d'ajudar-hi "Alone in the Universe" (2015), el seu treball més recent i un àlbum pel qual ha recuperat les sigles de tota la vida -si bé el signa com a Jeff Lynne's ELO i es fa càrrec de gairebé tots els instruments-. El disc no aporta cap novetat destacable -la qual cosa era de preveure a aquestes alçades-, però conté deu cançons que val la pena escoltar i que sonen tan fresques ara com ho haurien fet quatre dècades enrere -la qual cosa justifica plenament la seva adquisició-. Deu peces que aparquen definitivament els simfonismes més carregosos per a celebrar aquella sensibilitat pop marca de la casa. La d'un dels pocs compositors capaços d'aplegar sota un mateix paraigües influències de tota la nissaga Beatles i sortir ben parats de l'experiment.

"Dirty to the Bone" sona com si Paul McCartney hagués ingressat als Wilburys. "When the Night Comes" encaixaria tan bé a "Chaos and Creation in the Backyard" (2005) com al White Album (1968). "Love and Rain" podria haver-la gravat Ringo Starr en ple rampell d'inspiració. "All My Life" l'haurien pogut signar junts Harrison i McCartney de no haver jugat al gat i la rata durant dues dècades. I la peça titular és com haurien sonat Lennon i Macca d'haver tornat a treballar junts un cop superades les seves diferències. No tot a "Alone in the Universe" és herència Beatles, ni de bon tros -"I'm Leaving You" és un exercici de pop crepuscular en la tradició de Roy Orbison-. Ara bé, és la peça que enceta el disc, la més beatliana de totes, la que hauria de fer posar la pell de gallina a qualsevol que mai s'hagi pentinat un serrel fins a l'alçada dels ulls. No és (tan sols) que "When I Was a Boy" soni a Fab Four pels quatre costats. És que suposa el pont mai abans traçat entre "Hey Jude" o "I Am the Walrus" i "Don't Look Back in Anger" o "The Universal" -via "Real Love", si volen-. Mai versos com "Don't want a job 'cause it drives me crazy / Just wanna scream 'Do You Love Me Baby?'" havien sonat tan sincers en boca d'un veterà en edat de jubilació.