Birmingham to Birmingham

Black Sabbath Bridge.

Aquest any he visitat dues ciutats de nom idèntic però situades a gairebé 7.000 quilòmetres de distància l'una de l'altra. Birmingham, Alabama, i Birmingham, Anglaterra. Per totes dues hi he passat anant de camí cap a concerts de Bob Dylan.

La Birmingham d'Alabama només la vaig poder veure molt de passada, però a la del Regne Unit sí que m'hi estic entretenint una mica més, i fins i tot he pogut veure de prop alguns retalls de la seva rica història musical.

Musicalment parlant, el primer que em ve al cap quan penso en la Birmingham anglesa és la seva condició pràcticament indiscutible de bressol del heavy metal. Judas Priest són d'aquí –el seu nom va sortir d'una cançó de Dylan, per cert-. I també ho eren Black Sabbath.

És un gustàs baixar del tren, i que el primer que et trobis quan surts de l'estació sigui The Crown, el pub avui ja tancat on Ozzy Osbourne i companyia van fer el seu primer concert el 1968. Des de fa alguns anys, també hi ha un pont i un banc que porten el nom de la banda a la zona dels canals.

Molt a prop d'aquest pont i d'aquest banc, a tocar del Symphony Hall, hi ha una estrella a terra dedicada a un altre fill il·lustre de la ciutat, Jeff Lynne, que més enllà de la seva tasca amb The Move i sobretot la ELO, també és un vell conegut de Dylan (i dels enyorats George Harrison, Roy Orbison i Tom Petty).

Birmingham, UK, novembre de 2024.

The Crown, on Sabbath van debutar en directe.

L'estrella dedicada a Jeff Lynne.

50 anys d'"ELO 2", "A Wizard, a True Star" i "The Captain and Me"

La ELO, amb Lynne al centre, en una imatge de 1973 - Foto Getty Images.

Tenen moltes coses en comú, Jeff Lynne i Todd Rundgren, per molt que els seus registres siguin certament distants i no sempre complementaris l'un de l'altre. Dos mestres de la cançó pop que no han dubtat a conjugar classicisme amb vocació exploradora, que han sabut fer de l'estudi de gravació un instrument musical de ple dret, i que han facturat obres absolutament notables al llarg dels anys. Dos músics foguejats en plena efervescència psicodèlica durant la segona meitat dels 60, que van acabar escrivint ells mateixos alguns dels grans capítols del rock de la dècada posterior –i de més enllà-.

Avui fa 50 anys, el 2 de març de 1973, van publicar àlbums de forma simultània, Lynne al capdavant de l'Electric Light Orchestra (ELO) i Rundgren en solitari. Lynne va lliurar "ELO 2", el seu últim treball amb Roy Wood –que havia abandonat l'ELO durant les sessions de gravació d'aquell mateix disc-. Un exercici de rock progressiu d'alta densitat on destacava la seva simpàtica lectura en clau simfònica del "Roll Over Beethoven" de Chuck Berry. Rundgren, d'altra banda, posava sobre la taula el seu vessant més experimental amb "A Wizard, a True Star", un plàstic que deixava enrere el format cançó per anticipar bona part d'allò que la nació festivalera dels nostres dies encara contempla com a avantguardista.

I encara el mateix dia, aquell 2 de març de 1973, va veure la llum "The Captain and Me", el tercer àlbum dels Doobie Brothers i una de les seves obres més celebrades –si no la que més-. El soft rock orgànic de "Natural Thing", les pinzellades funk d'aquell tros d'himne que va esdevenir "Long Train Runnin'" –música disco abans que es popularitzés el terme-, el rock'n'roll directe de "China Grove" i el blues rock pantanós de "Dark Eyed Cajun Woman". Tot això en un sol disc on també hi figuren reclams com "Evil Woman" o la preciosa "South City Midnight Lady". Tres clàssics en un sol dia, avui fa 50 anys.

Rick Price (1944-2022)

RICK PRICE
(1944-2022)

Ha mort Rick Price, baixista de The Move entre 1969 i 1971 –va gravar els àlbums "Shazam" i "Looking On", tots dos de 1970-. Posteriorment va militar a Mongrel, banda de durada efímera a partir de la qual el mateix exlíder dels Move, Roy Wood, va formar els igualment canònics Wizzard després de deixar la recentment formada Electric Light Orchestra (ELO) per desavinences amb el mànager del grup –Don Arden, poca broma-. La formació només va durar tres anys, de 1972 a 1975, temps durant el qual es va situar a l'avantguarda de la revolució glam amb singles com "See My Baby Jive" o la peça nadalenca "I Wish It Could Be Christmas Everyday". Secundari de luxe d'una de les nissagues musicals més essencials de Birmingham, Price va acabar els seus dies militant en una altra banda històrica de la mateixa ciutat, els Rockin' Berries.

Jeff Lynne's ELO - "From Out of Nowhere" (2019)

És poc probable a aquestes alçades que els noms de Jeff Lynne i la seva Electric Light Orchestra siguin reivindicats per les generacions més joves de la mateixa manera que sí ho han estat, per exemple, contemporanis com Fleetwood Mac. Cosa que deu importar-li més aviat poc al britànic, que després de batre tota mena de rècords durant les dècades dels 70 i els 80 va acabar produint el més semblant a un retorn dels Beatles que mai s'hagi arribat a produir –les sessions del projecte Anthology-. I que ara es dedica a facturar els seus propis discos i a publicar-los sota la denominació de Jeff Lynne's ELO sense cap altra missió que fer exactament allò que li ve de gust.

"From Out of Nowhere" (2019) segueix la línia d'aquell "Alone in the Universe" (2015) que probablement caldria reivindicar més sovint. Una col·lecció de cançons que evoquen les essències dels propis Beatles de la manera com només ho pot arribar a fer el mateix Lynne. La peça titular sona més a McCartney que determinats exercicis recents del propi Macca. "Help Yourself" invoca l'esperit de Harrison i podria passar per un outtake dels Traveling Wilburys. "Time of Our Life" sembla feta a mida de Ringo Starr. "Losing You" és pur Lennon. I "One More Time" sona a tots quatre a la vegada. Són tot un seguit d'arguments que ara per ara no alteraran el curs de grans esdeveniments però refermen el bon estat creatiu d'un Lynne conscient del luxe de no haver de demostrar ja res a ningú.

Jeff Lynne's ELO - "Alone in the Universe" (2015)

Aclamada per molts i dimonitzada per tants d'altres, la ELO és una d'aquelles bandes que van rebentar pavellons i llistes d'èxits durant els 70 i part dels 80, instal·lant-se de forma permanent en una mena d'Olimp impermeable a fenòmens com el punk o tot el que va venir després. Un d'aquells grups als quals s'han penjat etiquetes a la llarga tan pesants com soft rock o AOR, tal i com va passar amb uns Fleetwood Mac o uns Crosby, Stills & Nash. Però si bé aquestes formacions han estat rehabilitades en nom del bon gust i la seva petjada es deixa escoltar en grups del segle XXI com Haim o Fleet Foxes, encara no ha sortit ningú a reivindicar obertament la influència de Jeff Lynne i la seva Electric Light Orchestra.

Va dir John Lennon que la ELO sonava tal i com ho haurien fet els Beatles de no haver-se separat mai. D'acord, potser es va passar -i, francament, arranjaments com el de "Roll Over Beethoven" no suposen precisament un pas endavant respecte d'"A Day in the Life"-. Però que Lynne estava predestinat a penetrar l'univers dels Fab Four va quedar clar quan va entrar a l'estudi amb George Harrison per a posteriorment donar forma als Traveling Wilburys. Produir al cap de pocs anys els dos temes nous inclosos als volums 1 i 2 d'"Anthology" (1995 i 1996, respectivament), devia ser com manipular les cèl·lules mare de l'aleshores omnipresent Britpop. Però la rehabilitació, la reivindicació del seu llegat per part de generacions més joves, no acabaria d'arribar i de fet segueix sense fer-ho.

I és poc probable que ho faci a curt termini, però en qualsevol cas hauria d'ajudar-hi "Alone in the Universe" (2015), el seu treball més recent i un àlbum pel qual ha recuperat les sigles de tota la vida -si bé el signa com a Jeff Lynne's ELO i es fa càrrec de gairebé tots els instruments-. El disc no aporta cap novetat destacable -la qual cosa era de preveure a aquestes alçades-, però conté deu cançons que val la pena escoltar i que sonen tan fresques ara com ho haurien fet quatre dècades enrere -la qual cosa justifica plenament la seva adquisició-. Deu peces que aparquen definitivament els simfonismes més carregosos per a celebrar aquella sensibilitat pop marca de la casa. La d'un dels pocs compositors capaços d'aplegar sota un mateix paraigües influències de tota la nissaga Beatles i sortir ben parats de l'experiment.

"Dirty to the Bone" sona com si Paul McCartney hagués ingressat als Wilburys. "When the Night Comes" encaixaria tan bé a "Chaos and Creation in the Backyard" (2005) com al White Album (1968). "Love and Rain" podria haver-la gravat Ringo Starr en ple rampell d'inspiració. "All My Life" l'haurien pogut signar junts Harrison i McCartney de no haver jugat al gat i la rata durant dues dècades. I la peça titular és com haurien sonat Lennon i Macca d'haver tornat a treballar junts un cop superades les seves diferències. No tot a "Alone in the Universe" és herència Beatles, ni de bon tros -"I'm Leaving You" és un exercici de pop crepuscular en la tradició de Roy Orbison-. Ara bé, és la peça que enceta el disc, la més beatliana de totes, la que hauria de fer posar la pell de gallina a qualsevol que mai s'hagi pentinat un serrel fins a l'alçada dels ulls. No és (tan sols) que "When I Was a Boy" soni a Fab Four pels quatre costats. És que suposa el pont mai abans traçat entre "Hey Jude" o "I Am the Walrus" i "Don't Look Back in Anger" o "The Universal" -via "Real Love", si volen-. Mai versos com "Don't want a job 'cause it drives me crazy / Just wanna scream 'Do You Love Me Baby?'" havien sonat tan sincers en boca d'un veterà en edat de jubilació.