Joan Gener Barbany entrevista un servidor

Ahir vaig ser a l'Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses del Vallès parlant de música (i més) amb en Joan Gener Barbany. Gravació del podcast Tinc una cadira de Ràdio Intermitent. Entre d'altres coses, vaig explicar per què em molesta que la música soni perfecta quan vaig a un concert. I res, que m'ho vaig passar molt bé i que va ser un plaer. Disponible a Youtube –i properament al web de Ràdio Intermitent-.

Entrevista a Tinc una cadira

Aquest diumenge, 12 de març (12h.), estaré parlant amb en Joan Gener Barbany a l'Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses del Vallès. Gravació del podcast Tinc una cadira de Ràdio Intermitent, amb un servidor com a convidat –cosa que em fa molta il·lusió, no cal dir-ho-. Vinguin a fer el vermut amb nosaltres, que ens ho passarem bé. I estiguin atents perquè la convidada de la setmana vinent –diumenge 19 de març a La Malgirbada de Granollers- serà la gran Helena Pielias, que de ben segur explicarà coses molt interessants.

Més informació:

Ràdio Intermitent  /  Pàgina web
La Tintorera  /  Pàgina web

L'hora de dir prou

CATASTROFE CLUB

NAUB1, Granollers

20 de juny de 2015

Fa 45 anys, Gil Scott-Heron proclamava que la revolució no seria televisada. Setmanes enrere, en el marc del Primavera Sound 2015, Patti Smith recordava que el futur no tan sols és a les mans de tots nosaltres, sinó que el món que es trobaran les futures generacions serà una conseqüència directa dels nostres actes presents. I la nit passada, Catastrofe Club avisaven a tots els fidels aplegats a la NAUB1 que aquestes futures generacions, és a dir els seus fills, poden acabar odiant-los si no comencen ara mateix una revolució, sigui o no televisada. Tota una bofetada, o més ben dit una galeta ben clavada, com les que titulen el disc de debut d'aquest combo encapçalat per dos veterans de l'escena vallesana com són Josep Maria Herrera i David Molina.

Militants en el passat de formacions com Diluvi o Uri Gheller y los Cucharas, Catastrofe Club suposa sens dubte un nou capítol en els seus respectius fulls de serveis. Perquè el seu actual discurs -rock en fase terminal, electrònica de batalla i una lírica de les que fan mal- trenca amb tot allò que havien fet abans -i amb la tònica dominant en l'escena independent de casa nostra, la qual cosa els atorga un plus de singularitat-. Però sobretot perquè han assolit plegats el moment de dir prou. A un sistema ple d'esquerdes, a aquest invent anomenat crisi i a la passivitat de qui pretén arreglar el món votant cada quatre anys. En altres paraules, si la revolució no pot ser televisada, com a mínim no li mancarà una banda sonora tan extrema com les causes que l'han alimentat.

El d'ahir era el primer concert oficial de Catastrofe Club. Estètica fosca i impactant posada en escena: en primer terme la pròpia banda i una pantalla on s'anirien succeint videoprojeccions, i just al darrere una enorme guillotina de posat tan inquietant com enigmàtic. El repertori va repassar sencer el citat disc de debut, "Galletas" (2015), amb moments tan àlgids com "El accionista", l'hipnotisme kraut d'"Espíritus y coches" o un "Miércoles" que el respectable acabaria entonant a viva veu. Una contundent festa de presentació que havia començat hores abans al bar de Roca Umbert, on el poeta i activista cultural subterrani Joan Gener Barbany havia recitat un recull de versos propis i aliens, cites incloses a Bukowski, Joan Brossa o Xavier Sabater, entre d'altres.