R.I.P. Steve Whiting

Ens ha deixat Steve Whiting, baixista de The Misunderstood, essencial banda californiana de rock psicodèlic que es va foguejar a l'escena de Los Angeles abans d'establir-se a Londres i esdevenir un nom clau d'allò que s'anomenaria freakbeat. Va ser en un concert al Pandora's Box de Hollywood on John Peel els va veure en directe. El disc jockey britànic va quedar tan seduït pel seu directe i el seu repertori, que va portar el grup al Regne Unit i va esdevenir el seu mànager. Va ser a Londres on la formació va facturar una sèrie de singles que la van situar a l'avantguarda de la primera era psicodèlica i li van valer un lloc destacat a la nissaga Nuggets.

Be-Bop Deluxe - "Axe Victim" (1974)

Diu la llegenda que quan Be-Bop Deluxe van fer la seva primera audició per a Decca, van ser rebutjats pel mateix visionari que una dècada i mitja abans havia dit que no als Beatles. Tampoc tenia les coses gaire clares la disquera que finalment els acabaria signant, EMI. Quan dos dels seus caçatalents van desplaçar-se fins a Leeds per veure en directe la banda encapçalada per Bill Nelson, van tornar a Londres convençuts que treballar-hi seria una pèrdua de temps. Que si bé el seu rock bàsic i alhora ambiciós semblava funcionar prou bé davant les audiències del nord, la seva actitud era poc professional i el seu discurs no apte per a la sofisticació del públic londinenc -coses de no contemplar el món més enllà de determinades àrees metropolitanes, a casa nostra també en tenim uns quants exemples-.

Sigui com sigui, el suport incondicional de veus tan autoritzades com la de John Peel van convidar els directius d'EMI a baixar del burro i a donar sortida a una banda el temps ha definit com una mena de pont entre l'adrenalina glam de Bowie i les formes estratosfèriques del rock progressiu. El seu disc de debut, "Axe Victim" (1974), s'aproximava més al primer que al segon, i fins i tot es podria arxivar al costat dels catàlegs de Mott the Hoople, els primers Queen o bona part de la producció discogràfica d'Alice Cooper durant la dècada dels 70 –si bé títols com "Love Is Swift Arrows" injectaven electricitat i vitamina a l'aleshores flamant pub rock-. No és el disc preferit de Nelson, tampoc la seva obra més definitiva –aquest mèrit probablement correspongui a "Sunburst Finish" (1976)-, però suposa el punt de partida d'una trajectòria que caldria reivindicar més sovint. Cherry Red l'acaba de reeditar amb abundant material extra.