divendres, 24 de juliol del 2020

Be-Bop Deluxe - "Axe Victim" (1974)


Diu la llegenda que quan Be-Bop Deluxe van fer la seva primera audició per a Decca, van ser rebutjats pel mateix visionari que una dècada i mitja abans havia dit que no als Beatles. Tampoc tenia les coses gaire clares la disquera que finalment els acabaria signant, EMI. Quan dos dels seus caçatalents van desplaçar-se fins a Leeds per veure en directe la banda encapçalada per Bill Nelson, van tornar a Londres convençuts que treballar-hi seria una pèrdua de temps. Que si bé el seu rock bàsic i alhora ambiciós semblava funcionar prou bé davant les audiències del nord, la seva actitud era poc professional i el seu discurs no apte per a la sofisticació del públic londinenc -coses de no contemplar el món més enllà de determinades àrees metropolitanes, a casa nostra també en tenim uns quants exemples-.

Sigui com sigui, el suport incondicional de veus tan autoritzades com la de John Peel van convidar els directius d'EMI a baixar del burro i a donar sortida a una banda el temps ha definit com una mena de pont entre l'adrenalina glam de Bowie i les formes estratosfèriques del rock progressiu. El seu disc de debut, "Axe Victim" (1974), s'aproximava més al primer que al segon, i fins i tot es podria arxivar al costat dels catàlegs de Mott the Hoople, els primers Queen o bona part de la producció discogràfica d'Alice Cooper durant la dècada dels 70 –si bé títols com "Love Is Swift Arrows" injectaven electricitat i vitamina a l'aleshores flamant pub rock-. No és el disc preferit de Nelson, tampoc la seva obra més definitiva –aquest mèrit probablement correspongui a "Sunburst Finish" (1976)-, però suposa el punt de partida d'una trajectòria que caldria reivindicar més sovint. Cherry Red l'acaba de reeditar amb abundant material extra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada