R.I.P. Steve Whiting

Ens ha deixat Steve Whiting, baixista de The Misunderstood, essencial banda californiana de rock psicodèlic que es va foguejar a l'escena de Los Angeles abans d'establir-se a Londres i esdevenir un nom clau d'allò que s'anomenaria freakbeat. Va ser en un concert al Pandora's Box de Hollywood on John Peel els va veure en directe. El disc jockey britànic va quedar tan seduït pel seu directe i el seu repertori, que va portar el grup al Regne Unit i va esdevenir el seu mànager. Va ser a Londres on la formació va facturar una sèrie de singles que la van situar a l'avantguarda de la primera era psicodèlica i li van valer un lloc destacat a la nissaga Nuggets.

Bob Feldman (1940-2023)

BOB FELDMAN

(1940-2023)

Com la gran majoria dels meus contemporanis, vaig arribar a la música dels Strangeloves a través de la nissaga Nuggets. Al recopilatori fundacional de 1972 hi figurava "Night Time", addictiu senzill publicat el 1965 on els novaiorquesos acostaven la mètrica del soul d'escola Motown fins a les coordenades del rock'n'roll de garatge. A la versió ampliada –la caixa, per entendre'ns- de 1998 s'hi sumava la que possiblement sigui la seva peça més reconeguda, "I Want Candy". Un original edificat sobre el patró rítmic de Bo Diddley, publicat el mateix 1965, que en dècades posteriors van versionar Bow Wow Wow i fins i tot Melanie C, entre d'altres.

Els Strangeloves –podríem seguir parlant eternament d'un repertori on figuren encara perles de la mida de "Cara-Lin", també de 1965- eren a priori una d'aquelles bandes nord-americanes que van respondre a la British Invasion amb els seus propis ritmes de garatge. La seva durada efímera –es van formar el 1964 i es van dissoldre el 1968- així ho suggereix, però el cert és que els seus components ja tenien una dilatada experiència al negoci musical al moment de fer el grup –un cop dissolt, van seguir treballant en diferents àmbits de la indústria-. Parlem de Bob Feldman, Jerry Goldstein i Richard Gottehrer, que havien començat a treballar plegats com a equip de compositors i productors.

Al seu currículum hi destacaven joies de la mida de "My Boyfriend's Back", el single que el 1963 havia catapultat The Angels fins al firmament dels girl groups. En anys posteriors –i alternant la seva tasca com a compositors amb els compromisos del grup- van facturar també clàssics com "Sorrow", gravat originalment pels McCoys el 1965 i més endavant pels Merseys i David Bowie, entre d'altres –tot i no ser seva, van estar a punt de gravar com a Strangeloves l'arranjament de "Hang On Sloopy" que finalment van popularitzar els mateixos McCoys-. Feldman ha mort a l'edat de 83 anys.

R.I.P. Tony Hill

Tony Hill.

Ha mort Tony Hill de The Misunderstood. El guitarrista anglès d'aquella banda nord-americana que gairebé va importar la psicodèlia al Regne Unit –"I Can Take You to the Sun", de 1966, és un dels primers experiments amb el gènere en aquest costat de l'Atlàntic; "Children of the Sun", de 1969, és un clàssic de la nissaga Nuggets-. Una formació californiana influïda per la British Invasion que paradoxalment va acabar fent carrera a la Gran Bretanya. Un cop desfet el grup, Hill va encapçalar els progressius High Tide.

Bruce Finlay (1944-2022)

BRUCE FINLAY
(1944-2022)

Commemoràvem setmanes enrere el 50è aniversari de la publicació del volum original de Nuggets, aquella nissaga de recopilatoris i box sets que durant la passada meitat de segle s'ha dedicat a desenterrar autèntiques perles del rock psicodèlic i de garatge –amb tots els seus registres perifèrics- d'ambdós costats de l'Atlàntic i més enllà –amb la dècada dels 60 com a punt de partida, però sense renunciar a tot allò que s'ha fet després-. Si ens centrem en la segona caixa de la sèrie, "Nuggets II" (2001), dedicada a explorar escenes com el freakbeat britànic dels 60, hi podrem descobrir joies com "Take a Heart", amb tota probabilitat la peça més reconeguda del catàleg de The Sorrows.

Formada a Coventry el 1963, la banda encapçalada pel vocalista Don Fardon sol contemplar-se no tan sols com un dels grans exponents del freakbeat sinó també com un dels noms essencials de l'òrbita mod de l'època. Peces com "Don't Wanna Be Free" o la citada "Take a Heart" –totes dues incloses a l'àlbum "Take a Heart" (1965)- partien de la mètrica del soul i el rhythm & blues per assolir aquella injecció elèctrica que connectava amb el garatge nord-americà i precedia corrents com el punk o el rock dur. Ha mort el seu bateria original, Bruce Finlay, de qui tot un Keith Moon va arribar a dir que era el millor bateria britànic de la seva generació. Poden escoltar vostès mateixos com les gastava tot punxant "Take a Heart" al màxim volum.

50 anys de "Nuggets"

La nissaga 'Nuggets' en cd, amb l'artefacte original a sota a l'esquerra.

La bíblia del rock psicodèlic i de garatge. I per a moltíssims melòmans la porta d'entrada a la que durant molt de temps va ser una de les cares ocultes del rock'n'roll de la dècada dels 60. Avui fa 50 anys que Elektra Records va publicar la històrica recopilació "Nuggets" (1972), produïda per un jove Lenny Kaye –que aleshores es dedicava a escriure sobre música i que en un futur no gaire llunyà esdevindria el guitarrista de la banda de Patti Smith- i oportunament subtitulada "Original Artyfacts from the First Psychedelic Era".

La directriu era clara, reunir en un sol volum tota una sèrie de hits regionals dels estils en qüestió facturats als Estats Units durant la segona meitat de la dècada dels 60 –un període que en ple 1972 ja equivalia gairebé a la prehistòria-. I la selecció és tan canònica com aclaparadora. Dels Seeds als 13th Floor Elevators, dels Standells als Shadows of Knight, dels Blues Magoos a la Chocolate Watchand, dels Barbarians als Castaways, i dels Remains als Amboy Dukes d'un jove Ted Nugent, per citar-ne tan sols alguns, amb cançons que en molts casos van esdevenir clàssics de ple dret justament a partir de la seva inclusió a "Nuggets".

Un total de 27 peces repartides entre les quatre cares d'un vinil doble, que al seu dia havien esdevingut el primer esborrany del punk i que diverses generacions –com la del 77, sense anar més lluny- van poder descobrir justament de la mà del mateix Kaye. En dècades posteriors, Rhino va reeditar "Nuggets" com a punt de partida d'una sèrie amb diversos volums temàtics que van acabar donant peu a tres box sets tan essencials o més que aquella primera selecció. A destacar la caixa que amplia fins a quatre cd's l'àlbum original –inclòs al primer dels quatre compactes- i la seva continuació, "Nuggets II" (2001), centrada en allò que passava fora dels Estats Units durant el mateix període i on abunden les perles del més genuí freakbeat britànic.

Jim Sohns (1946-2022)

JIM SOHNS
(1946-2022)

Als Shadows Of Knight se'ls sol recordar sobretot per la seva celebrada versió de "Gloria", el clàssic de Them amb què Van Morrison pràcticament havia escrit el manual d'estil de totes les bandes de garatge de la dècada dels 60. Els nord-americans la van gravar i publicar el 1966 –dos anys després de veure la llum l'original-, segellant la cara a del seu primer single i donant títol al seu àlbum de debut. Però la joia de la corona del plàstic en qüestió probablement fos "Oh Yeah", frenètica i definitiva lectura d'un original de Bo Diddley, també publicada com a senzill, i amb tota probabilitat un dels artefactes més rodons de tota la nissaga Nuggets.

Formats a Chicago el 1964 –el mateix any que Them facturaven "Gloria"-, els Shadows Of Knight van ser ambaixadors destacats del rock de garatge a la Windy City. S'emmirallaven en el beat i el rhythm & blues de la British Invasion, de la mateixa manera que els exponents d'aquests estils s'havien emmirallat prèviament en el blues de la pròpia Chicago. Un cercle que d'alguna manera van tancar amb tres àlbums i un bon grapat de singles que no tenen desperdici. Tot i haver deixat de gravar a finals dels 60, la banda s'havia mantingut activa fins a data d'avui sota el lideratge del seu vocalista –i únic membre permanent-, Jim Sohns, qui ens ha deixat a l'edat de 75 anys. Que soni "Oh Yeah" a la seva memòria, i que soni ben fort.

Pau Riba (1948-2022)

PAU RIBA

(1948-2022)

Una vegada, molt abans que això que anomenem cultura esdevingués una indústria poblada per enfants terribles que un dia carreguen contra el ministeri o la conselleria de torn però l'endemà no dubten a riure les gràcies del ministre o la consellera si l'orientació del vent així els ho aconsella, Pau Riba va afirmar en una entrevista amb Àngel Casas que la seva manera d'ajudar la cultura catalana era destruir-la. Corria l'any 1975 i la contracultura d'aquest país nostre era a punt de sortir de l'armari a la primera edició del Canet Rock. Paradoxalment, l'aportació de Riba a la cultura catalana durant les passades cinc dècades ha estat força més substancial que la d'uns altres enfants terribles, els que a aquestes alçades de l'any ja deuen començar a salivar tot pensant en el tros del pastís que els pertocarà l'estiu vinent quan comenci la temporada de festes majors.

Pau Riba era un provocador, i ho era en un moment en què provocar podia tenir conseqüències bastant pitjors que l'acarnissament aïrat de tota aquella generació que cada dia es lleva disposada a arreglar el món des de la seva finestra de Twitter. L'any 1977, Riba va publicar "Licors", un disc facturat a mig camí de Madrid i Mallorca amb el suport de tot un Daevid Allen. A la lletra de la cançó titular, un desacomplexat exercici de folk lisèrgic amb accent mediterrani –de quan fer música pop amb accent mediterrani equivalia a alguna cosa més que aspirar a un patrocini d'Estrella Damm-, anomenava totes les drogues conegudes i per conèixer. A dia d'avui, la cosa podria ferir greument la sensibilitat políticament correcta dels tècnics de Cultura de la majoria d'ajuntaments catalans, però en plena era punk li va servir al seu autor per acabar de marcar distàncies amb totes aquelles patums de la cançó que, un cop morta la bèstia, ja començaven a albirar la llum (i la pagueta) al final del túnel.

No em preguntin per què, però ahir al matí, quan em vaig assabentar de la mort de Pau Riba, el primer que em va venir al cap va ser un xat on el més còsmic dels (anti)cantautors havia participat fa molts anys, quan internet encara funcionava gairebé a cop de pedal –parlo de 2003 o 2004- i el concepte streaming remetia com a molt a una vella cançó de Kenny Rogers i Dolly Parton. Els responsables de la plataforma digital de torn l'havien enredat perquè hi respongués les preguntes que podria formular-li qualsevol internauta que passés per allà. I quan algú li va preguntar per la influència de la psicodèlia nord-americana en la gestació del fundacional "Dioptria" (1969/70), citant noms com els de la Chocolate Watchband o Strawberry Alarm Clock –cites que aleshores denotaven un bon coneixement de la nissaga Nuggets-, Riba es va limitar a respondre amb un subtil però contundent "Qui són aquests?". Geni i figura.

Ens ha deixat Pau Riba, un dels més grans referents del pop i el rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol. El Dylan català, si és que aquest adjectiu té cap mena de sentit. No oblidaré mai el dia que un cantautor asturià em va explicar el nivell d'expectació que havia generat una visita de l'autor de "Jo, la donya i el gripau" (1971) a les terres del nord durant els llunyans 70. O quan un venedor de discos de Nova York em va preguntar coses sobre la seva obra i la seva figura quan li vaig explicar d'on venia. Tampoc les incomptables ocasions en què el vaig poder veure en directe. La més recent, l'estiu passat a la festa major de Cardedeu, acompanyant l'Orchestra Fireluche. Qui hauria dit aleshores que en qüestió d'un any l'hauríem perdut. Descansa en pau, mestre. I que aquell taxista, ara sí, et porti al cel.

John Drake (1947-2021)

JOHN DRAKE
(1947-2021)

El seu "Journey to the Center of the Mind" és un dels grans artefactes d'aquella primera era psicodèlica que al seu dia va venir a repassar i desenterrar la nissaga Nuggets. Un artefacte que probablement tindria un major predicament de no trobar-se entre els seus autors un dels personatges més polèmics de la història del rock. Els Amboy Dukes van ser una banda de garatge i de rock psicodèlic gairebé prototípica de la segona meitat de la dècada dels 60, però també un dels primers exponents d'allò que es va anomenar so Detroit. Musculatura rocallosa, aparell elèctric en tensió constant, i cançons que esdevenien autèntics atacs frontals des del primer minut.

Com a mostres la pròpia "Journey to the Center of the Mind" que titulava el seu segon àlbum, publicat el 1968, o aquella visceral lectura del "Baby, Please Don't Go", original de Big Joe Williams prèviament versionat per Them, amb què s'havien presentat en societat l'any anterior. A la guitarra hi havia el sempre solvent Ted Nugent, que aleshores encara es trobava lluny de les polèmiques que ha protagonitzat durant les passades dècades a causa d'uns posicionaments polítics més que qüestionables. I a la veu hi havia John Drake, que va deixar el grup després del citat segon disc i va mantenir un perfil més aviat discret en l'àmbit musical –tot i això, va actuar amb uns reunits Amboy Dukes quan aquests van ingressar al Rock and Roll Hall of Fame el 2008-. Ha mort a l'edat de 74 anys.

Gordon Haskell (1946-2020)

GORDON HASKELL

(1946-2020)

És possible que bona part del públic que ha descobert Gordon Haskell al llarg d'una trajectòria solista tan extensa com accessible en termes generals, desconegui el seu passat com a agitador del subsòl musical londinenc durant la dècada dels 60 i com a membre d'una de les bandes més influents i trencadores de principis dels 70. El que molts tampoc deuen imaginar-se, és que Haskell fos company d'escola i bon amic de tot un revolucionari sònic com Robert Fripp.

Tots dos van debutar plegats amb una banda de garatge de naturalesa efímera, The League of Gentlemen, que els va permetre entrar en contacte amb el negoci musical –Fripp en recuperaria el nom durant la dècada dels 80 per un projecte que no tenia res a veure amb aquell primer grup-. Posteriorment es van retrobar, ja amb Fripp com a comandant, a les files de King Crimson, on Haskell va substituir Greg Lake com a vocalista i baixista el 1970 –arribant a gravar "Lizard", àlbum publicat aquell mateix any-.

Entre una cosa i l'altra, Haskell s'havia donat a com a baixista de The Fleur de Lys, una de les bandes més paradigmàtiques d'allò que es va anomenar freakbeat, amb un peu en l'estètica mod i un altre en l'esclat psicodèlic. El seu single "Mud in Your Eye" (1966) és un dels artefactes més potents del segon volum de la nissaga Nuggets –"Nuggets II: Original Artyfacts from the British Empire and Beyond" (2001)-. Després de King Crimson vindrien tot un seguit de discos en solitari que l'acostarien, ara sí, al gran públic.

Jan Savage (1942-2020)

JAN SAVAGE

(1942-2020)

El disc de debut de The Seeds –"The Seeds" (1966)- no va ser tan sols un dels primers exercicis de rock psicodèlic mai capturats en un plàstic, també segueix essent a data d'avui una de les obres essencials del gènere gràcies a títols tan totèmics com "Can't Seem to Make You Mine" o aquell "Pushin' too Hard" que es manté com un dels pilars de la nissaga Nuggets. Tampoc es queden curts llançaments posteriors com "A Web of Sound" (1966), testimonis d'una banda tan avançada com irrepetible i tan solvent com indomable. Sky Saxon va ser sempre el rostre més visible del grup, i qui en va mantenir viu l'esperit durant els seus darrers anys de vida, però aquells àlbums fundacionals no s'entendrien sense la guitarra de Jan Savage, que ens deixava a principis d'aquest mes.

De les arrels psicodèliques al so de la Gran Bretanya rural

Fairport Convention, reconnectant amb la natura.

Dos sucosos volums publicats per Cherry Red repassen l'any en què la psicodèlia va esclatar al Regne Unit, així com els sons orgànics que van determinar el nou rumb del pop i el rock britànics un cop superada aquella primera era lisèrgica.

La crònica pop sol contemplar l'equador de la dècada dels 60 com l'inici d'allò que es coneix com a era psicodèlica, i la recta final del mateix decenni com el moment en què el pop i el rock comencen a abandonar els excessos lisèrgics per adoptar textures més orgàniques i reinventar-se a partir de les seves formes més primitives. La gent de Cherry Red, acreditats especialistes en arqueologia melòmana, acaba de posar en circulació dos volums que repassen ambdós moments històrics des d'una perspectiva essencialment britànica –tots dos consten de tres discos compactes reforçats amb abundant material gràfic i documental-.

"A Slight Disturbance In My Mind – The British Proto-Psychedelic Sounds of 1966" (2020) assenyala 1966 com l'any en què la psicodèlia va arrelar fort a la Gran Bretanya. Una vuitantena de pistes que d'alguna manera ajuden a entendre la transició de l'explosió beat i l'estètica mod de la Swinging London envers els experiments a tot color dels primers Pink Floyd i Soft Machine –que debutarien en disc el 1967 i el 1968 respectivament-. A la selecció, estàndards de la nissaga Nuggets com el "Making Time" de The Creation o l'"I'll Keep Holding On" de The Action, però també tota una galeria de secundaris a (re)descobrir, amanida amb rareses d'uns joves David Bowie o Bee Gees, i fins i tot una demo del "My Friend Jack" de The Smoke.

I si la ressaca de la psicodèlia va deixar pas a una nova manera d'entendre gèneres com el country, el blues, el rock'n'roll o (sobretot) el folk, "Across the Great Divide – Getting It Together In The Country 1968-74" (2019) apunta a Traffic com els impulsors de la reconversió orgànica del pop i el rock britànics durant les acaballes dels 60. Els d'Steve Winwood són un dels plats forts d'un volum que explora i contextualitza per primer cop tot un moviment –el que va optar per deixar enrere la ciutat, abraçar el camp com a hipotètic nou hàbitat i reconnectar amb la natura com a font d'inspiració- on van tenir cabuda Fairport Convention però també The Faces, uns joves Mott The Hoople i fins i tot futurs referents del pub rock com Chilli Willi & The Red Hot Peppers o Brinsley Schwarz.

Ed King (1949-2018)

ED KING

(1949-2018)

Ens ha deixat als 68 anys Ed King, aquell guitarrista que gairebé es podia considerar com el pont a priori impossible entre la psicodèlia més calidoscòpica de la Califòrnia de finals dels 60 i les arrels més profundes del Southern Rock de la dècada posterior. A la primera hi va destacar com a component dels mai prou reivindicats Strawberry Alarm Clock, amb els quals va enregistrar "Incense and Peppermints", un dels artefactes més àcids de tota la nissaga Nuggets. A l'òrbita surenya hi va arribar de la mà de Lynyrd Skynyrd, amb qui va signar títols tan totèmics com "Sweet Home Alabama".

Patti Smith, del CBGB al Palau

El Patti Smith Group, la nit passada al Palau de la Música.

Patti Smith component un tema en memòria d'Amy Winehouse. La premissa és bona, però el resultat -titulat "This Is The Girl" i inclòs al seu darrer disc, el notable "Banga" (2012)- no ho és tant. Em sembla un apunt menor a l'immaculat quadern d'una poetessa majúscula. Però m'agrada com la canta a l'escenari. Com se la creu i com la fa brollar amb la mateixa convicció amb què demana la pau al Pròxim Orient o proclama que tots junts podem canviar el món si ens ho proposem. M'agraden la mirada de nena innocent i la rauxa adolescent convivint amb la serenor d'una dona de 65 anys que conserva intacta la passió del primer dia. M'agrada que atorgui protagonisme a la seva banda -encapçalada per l'incombustible Lenny Kaye-, i que aquesta reti homenatge al rock de garatge de la nissaga "Nuggets" -sí, compilada originalment pel propi Kaye- tot versionant "Night Time" dels Strangeloves i "(We Ain't Got) Nothing Yet" dels Blues Magoos. M'agrada com aquesta mateixa banda transforma el crescendo de "Beneath the Southern Cross" en una tempesta elèctrica mentre ella rasca fràgilment la seva guitarra. M'agrada que escupi a l'escenari del Palau de la Música mentre ataca amb ràbia un "Land" que acaba desembocant en una també ferotge "Gloria" (Them). Perquè quan oligarquies corruptes i enemics de les arts han profanat sense pietat aquest santuari, aquestes escopinades resulten tan catàrtiques, purificadores i regeneradores com aquella onada punk que ella mateixa encapçalava fa gairebé quatre dècades al sud-est de Manhattan. I perquè ningú més pot dir que en una sola vida hagi tancat el CBGB i rebut ovacions al Palau de la Música.

Audio: "Land" - Patti Smith