Be-Bop Deluxe - "Axe Victim" (1974)

Diu la llegenda que quan Be-Bop Deluxe van fer la seva primera audició per a Decca, van ser rebutjats pel mateix visionari que una dècada i mitja abans havia dit que no als Beatles. Tampoc tenia les coses gaire clares la disquera que finalment els acabaria signant, EMI. Quan dos dels seus caçatalents van desplaçar-se fins a Leeds per veure en directe la banda encapçalada per Bill Nelson, van tornar a Londres convençuts que treballar-hi seria una pèrdua de temps. Que si bé el seu rock bàsic i alhora ambiciós semblava funcionar prou bé davant les audiències del nord, la seva actitud era poc professional i el seu discurs no apte per a la sofisticació del públic londinenc -coses de no contemplar el món més enllà de determinades àrees metropolitanes, a casa nostra també en tenim uns quants exemples-.

Sigui com sigui, el suport incondicional de veus tan autoritzades com la de John Peel van convidar els directius d'EMI a baixar del burro i a donar sortida a una banda el temps ha definit com una mena de pont entre l'adrenalina glam de Bowie i les formes estratosfèriques del rock progressiu. El seu disc de debut, "Axe Victim" (1974), s'aproximava més al primer que al segon, i fins i tot es podria arxivar al costat dels catàlegs de Mott the Hoople, els primers Queen o bona part de la producció discogràfica d'Alice Cooper durant la dècada dels 70 –si bé títols com "Love Is Swift Arrows" injectaven electricitat i vitamina a l'aleshores flamant pub rock-. No és el disc preferit de Nelson, tampoc la seva obra més definitiva –aquest mèrit probablement correspongui a "Sunburst Finish" (1976)-, però suposa el punt de partida d'una trajectòria que caldria reivindicar més sovint. Cherry Red l'acaba de reeditar amb abundant material extra.

De les arrels psicodèliques al so de la Gran Bretanya rural

Fairport Convention, reconnectant amb la natura.

Dos sucosos volums publicats per Cherry Red repassen l'any en què la psicodèlia va esclatar al Regne Unit, així com els sons orgànics que van determinar el nou rumb del pop i el rock britànics un cop superada aquella primera era lisèrgica.

La crònica pop sol contemplar l'equador de la dècada dels 60 com l'inici d'allò que es coneix com a era psicodèlica, i la recta final del mateix decenni com el moment en què el pop i el rock comencen a abandonar els excessos lisèrgics per adoptar textures més orgàniques i reinventar-se a partir de les seves formes més primitives. La gent de Cherry Red, acreditats especialistes en arqueologia melòmana, acaba de posar en circulació dos volums que repassen ambdós moments històrics des d'una perspectiva essencialment britànica –tots dos consten de tres discos compactes reforçats amb abundant material gràfic i documental-.

"A Slight Disturbance In My Mind – The British Proto-Psychedelic Sounds of 1966" (2020) assenyala 1966 com l'any en què la psicodèlia va arrelar fort a la Gran Bretanya. Una vuitantena de pistes que d'alguna manera ajuden a entendre la transició de l'explosió beat i l'estètica mod de la Swinging London envers els experiments a tot color dels primers Pink Floyd i Soft Machine –que debutarien en disc el 1967 i el 1968 respectivament-. A la selecció, estàndards de la nissaga Nuggets com el "Making Time" de The Creation o l'"I'll Keep Holding On" de The Action, però també tota una galeria de secundaris a (re)descobrir, amanida amb rareses d'uns joves David Bowie o Bee Gees, i fins i tot una demo del "My Friend Jack" de The Smoke.

I si la ressaca de la psicodèlia va deixar pas a una nova manera d'entendre gèneres com el country, el blues, el rock'n'roll o (sobretot) el folk, "Across the Great Divide – Getting It Together In The Country 1968-74" (2019) apunta a Traffic com els impulsors de la reconversió orgànica del pop i el rock britànics durant les acaballes dels 60. Els d'Steve Winwood són un dels plats forts d'un volum que explora i contextualitza per primer cop tot un moviment –el que va optar per deixar enrere la ciutat, abraçar el camp com a hipotètic nou hàbitat i reconnectar amb la natura com a font d'inspiració- on van tenir cabuda Fairport Convention però també The Faces, uns joves Mott The Hoople i fins i tot futurs referents del pub rock com Chilli Willi & The Red Hot Peppers o Brinsley Schwarz.

Així havien sonat Indianapolis i Sheffield

Heaven 17, icona sonora de la Sheffield post-punk.

Situades respectivament als Estats Units i al Regne Unit i separades per 6.000 quilòmetres de massa oceànica i continental, les ciutats d'Indianapolis i Sheffield tenen en comú el fet d'acollir grans concentracions d'activitat industrial i d'haver jugar històricament papers més aviat discrets en els panorames musicals dels seus respectius països malgrat haver donat peu a les seves pròpies escenes –no hi ha ajudat, per descomptat, la proximitat d'epicentres melòmans com Chicago en el cas de la primera o Manchester en el de la segona-.

Dos recopilatoris repassen ara algunes d'aquestes escenes, desenvolupades en moments clau dels gèneres en els quals s'emmarquen però sempre a l'ombra d'allò que passava en localitats veïnes. En el cas d'Indianapolis, el segell Now Again recupera una cinquantena llarga de nuggets de la disquera Lamp Records, considerada com la Motown de la capital d'Indiana, en un volum titulat "Lamp Records: It Glowed Like the Sun" (2019). Peces signades entre finals dels 60 i principis dels 70 per formacions que responien a denominacions com Moonlighters, Indys, Ebony Rhythm Band o Vanguards, que probablement no ressonaran en l'imaginari de l'aficionat mitjà però convidaran a ballar a qualsevol amant del Northern Soul o el funk més primitu.

A les coordenades sonores de Sheffield s'hi aproxima una firma de solvència tan contrastada com és Cherry Red, que recull a "Dreams to Fill the Vacuum: The Sound of Sheffield 1978-1988" (2019) una vuitantena de pistes que defineixen el post-punk tal i com es va entendre durant les dècades dels 70 i (sobretot) 80 en una ciutat que es trobava tan a prop però al mateix temps tan lluny de la totpoderosa Manchester. No hi falten noms de referència com els de Heaven 17 o The Human League, si bé els iniciats en la matèria apreciaran un track list on abunden propostes tan poc predicades i alhora tan reivindicables com les de The Prams, Mau Maus, The Naughtiest Girl Was a Monitor o Rapid Eyes Movements –no, res a veure amb aquella banda d'Athens-.

"1977 – The Year Punk Broke"

No va ser 1977 l'any en què es va desencadenar el fenomen punk, però sí el moment en què les seves dimensions van transcendir d'una vegada per totes més enllà dels corrents subterranis on s'havia estat gestant durant més d'una dècada. Sigui com sigui, no resulta gens exagerat el fet de titular "1977 - The Year Punk Broke" (2019) el triple volum amb què Cherry Red repassa alguns dels llançaments més notables de l'exercici de major efervescència discogràfica d'un gènere que en qüestió de dotze mesos hauria estat assimilat, explotat i diversificat en múltiples vies paral·leles que van del hardcore al post-punk passant per l'Oi! o el 2 Tone -superat, en altres paraules-.

Dit això, i entenent que parlar de 1977 en termes punk significa parlar (gairebé) exclusivament del Regne Unit, cal aplaudir la tasca de l'emblemàtica disquera, que ha recopilat en tan sols tres plàstics el més destacat però també bona part dels actors secundaris del que molts consideren com el segon any zero del rock'n'roll. No es presenta el track list en ordre cronològic ni hi són tots els que hi van ser -falten Sex Pistols i The Clash, ni més ni menys-, però a canvi s'ofereix una visió panoràmica que va dels exponents més referencials (The Damned, Buzzcocks, Generation X, Chelsea) fins a grans oblidats com The Wasps, The Doll o Alberto Y Lost Trios Paranoias, passant per noms perifèrics que ajuden a contextualitzar el lloc i el moment, com ara Motörhead, Graham Parker o uns primeríssims Ultravox!.

Més informació al web de Cherry Red.

Sonia Pottinger, una pionera jamaicana

Sonia Pottinger (1931-2010).

És una llàstima que la tan present i necessària reivindicació de la figura femenina en l'àmbit musical estigui centrada de forma gairebé exclusiva en el propi fet interpretatiu. Com si no hi hagués dones també treballant en tants altres àmbits del sector que, d'altra banda, són essencials perquè l'obra dels músics (la música, en definitiva) acabi arribant al públic. Sonia Pottinger va ser una pionera a la Jamaica de la dècada dels 60, allò que en l'actualitat s'anomenaria una emprenedora, obrint la seva pròpia botiga de discos el 1965 i començant a exercir com a productora de singles d'ska i rocksteady al cap d'un any.

Va ser aquesta última faceta la que a la llarga li va valer un major reconeixement, arribant a produir artistes com Patsy Todd, The Conquerors, Joe Higgs o The Jolly Boys. El segell Attack Records -subsidiari de Trojan- va recopilar algunes d'aquelles gravacions a "Put on Your Best Dress" (1990), un volum llargament descatalogat que Cherry Red recupera i augmenta ara sota el títol de "Put On Your Best Dress: Sonia Pottinger Ska & Rock Steady 1966-1967" (2019). Més d'una cinquantena de talls que retraten un període clau en l'evolució de la música jamaicana i sobretot reivindiquen l'obra d'una pionera amb totes les lletres.

Indie?

"En aquells temps, indie s'utilitzava com a sinònim de contracultural. Ara ja no pot tenir aquest significat. Ara podria definir quelcom semblant a 'grups de guitarres tocant per a poder sonar a la ràdio'. Però la música contracultural encara no ha desaparegut, segueix existint. És música veritablement independent, que surt de l'ànima i que no es troba mercantilitzada. Simplement has de buscar-la amb insistència i no creure't allò que et fan arribar". Ben Watt (Everything But The Girl) en declaracions a Rockdelux (setembre de 2014).

The Smiths.

Diuen algunes veus que la primera referència discogràfica etiquetable com a indie és "Spiral Scratch" (1977), ep de debut d'uns Buzzcocks cridats a ser vaques sagrades de la primera onada punk britànica. D'altres diuen que van ser els Smiths amb el seu debut homònim (1984) qui va donar forma al gènere. Fixin-se en la diferència. Els primers s'emmarquen estilísticament en el punk però encaixen al concepte indie pel fet d'haver-se autoeditat la galeta en qüestió a través del seu propi segell, New Hormones. També Morrissey i companyia treballaven amb un segell independent -Rough Trade, ni més ni menys-, però quan es parla de la seva condició de pioners es fa referència a unes coordenades sonores -a més de líriques i estètiques- que enllacen amb bona part de la producció contemporània catalogada com a indie. I si tenim en compte que aquest terme ve d'independent, salta a la vista que ni els actuals Buzzcocks ni els excomponents dels Smiths es poden considerar com a tals a dia d'avui, malgrat mantenir-se fidels als discursos que els van definir aleshores.

Etiqueta, gènere, so, estètica i tantes altres són les variables que han deformat el sentit del terme indie al llarg dels anys. Fins al punt que el mot emprat tres dècades enrere per designar una actitud i una filosofia més que un so, ha esdevingut una fórmula feta a mida dels grups de guitarres als quals es refereix Watt. Hi ha qui ho atribueix a Oasis i els seus banys de masses dels 90. Hi ha qui va més enllà i directament assenyala el Britpop en conjunt com a causant de tots els mals -en qualsevol cas, no va mal encaminat: Luke Haines sempre ha tingut raó-. També hi ha qui dispara indiscriminadament contra el propi Morrissey, divinitat per a molts i personificació del maligne per a tants d'altres. Jo ho atribueixo al pas del temps que tot ho distorsiona. I al procés natural mitjançant el qual tota expressió alternativa, independent, novedosa o contracultural acaba perdent qualsevol d'aquestes condicions al ser absorbida per la gran maquinària del sistema, la indústria o com vostès prefereixin anomenar-ho. El mateix procés que ha banalitzat corrents artístiques i filosòfiques senceres i que ens ha arrossegat fins a una postmodernitat confosa i profundament debordiana.

La caràtula original de "C86".

Per això és bo mirar enrere de tant en tant i situar les coses al seu context. El segell Cherry Red -als seus inicis emblema de l'ètica indie, en l'actualitat inesgotable font de reedicions tan luxoses com necessàries- ha tornat a posar en circulació l'històric "C86". El cassette editat el 1986 per la revista NME -i reeditat en vinil per Rough Trade poc temps després- per a documentar l'existència d'una sèrie de bandes que navegaven a contracorrent en un Regne Unit dominat pels Nous Romàntics, l'AOR i el pop sintètic. Bandes que amb els anys han esdevingut el paradigma definitiu de la música indie, però que aleshores tan sols tenien en comú les ganes de dir la seva, d'esquivar els dictats de tota indústria i d'oferir grans cançons amb els recursos de què disposessin. Ni tan sols hi havia una uniformitat estilística: a "C86" hi convivien l'art-rock d'uns MacKenzies, el post-punk marcià d'uns Shrubs, el protorockabilly d'uns Half Man Half Biscuit i el jangle pop d'uns Mighty Lemon Drops. De la mateixa manera, noms posteriorment consolidats com els de The Wedding Present, The Pastels o Primal Scream s'alternaven amb d'altres que amb prou feina anirien més enllà d'aquella breu exposició.

"C86" no documentava doncs una escena. En documentava moltes. Les que hi havia repartides arreu de la Gran Bretanya, formant un circuit realment alternatiu on tenien cabuda discursos frescos i inconformistes. Un circuit a través del qual bandes, segells i promotors independents d'arreu del país es retroalimentaven mitjançant l'intercanvi de concerts, la publicació de fanzines i l'establiment, en definitiva, d'una manera pròpia de fer les coses. És aquesta actitud, i no un so ni una estètica determinats, el que defineix o hauria de definir la música catalogada com a indie. En aquest sentit, no cal discutir si la mare dels ous són els Buzzcocks, els Smiths o el "C86", ja que exemples de tot plegat els podríem trobar fins i tot durant els dies de Chess, Sun Records, Stax o Motown -segells genuïnament independents als seus inicis-. I per la mateixa regla de tres, no resulta descabellat afirmar que actualment és més indie un cantautor de barri que pica pedra a l'extrarradi barceloní, que qualsevol agrupació d'imitadors ben pentinats de Joy Division com els que actuen als indrets més chic pel sol fet de poder-s'ho permetre. I sí, admeto que ambdós extrems són prou rebuscats. Però qui em vulgui entendre ja m'ha entès.