Nikki Lane - "Denim & Diamonds" (2022)

Per molt llaminer que pugui semblar el nom d'un productor estel·lar als crèdits d'un disc, la seva empremta a l'obra en qüestió no hauria d'eclipsar mai l'essència de l'artista que signa el plàstic. En aquest sentit, el primer que cal destacar de "Denim & Diamonds" (2022), el quart àlbum d'estudi de Nikki Lane, és que segueix sonant a ella mateixa de cap a peus. Per molt que les tasques de producció les hagi portat a terme un Josh Homme que sens dubte és un bon reclam, però en cap cas ha forçat res que no calgués forçar. Sí, el líder de Queens Of The Stone Age li ha augmentat subtilment l'aparell elèctric al country rock de la de Carolina del Sud –establerta actualment a Nashville-, però el resultat no deixa de ser la continuació lògica del seu predecessor, "Highway Queen" (2017).

Efectivament queda lluny en el temps aquell tercer àlbum, i justament "Denim & Diamonds" és fruit de tot allò que ha viscut Lane des de la seva publicació. Una gira mundial que la va consolidar com una de les veus a l'alça de la música d'arrel nord-americana, un període de reflexió personal que pràcticament va coincidir amb l'aturada pandèmica global, i finalment les ganes de passar-s'ho bé i tornar a la carretera un cop superada la tempesta. Unes bones vibracions que ja es deixaven intuir en aquell refrescant avançament que va esdevenir "First High", i que s'acaben de confirmar amb el sensual rock'n'roll de la peça titular, la càlida brisa neotradicionalista de "Try Harder", o aquesta contundent declaració de principis que és "Born Tough". Cançons de ruta i de barra de bar. I un discurs que ja no admet cap discussió.

Disponible a Bandcamp.

Nikki Lane s'ho passa bé

Nikki Lane.

Sort en tenim d'aquells artistes que no tan sols tenen ganes de passar-s'ho bé, sinó també d'encomanar aquestes ganes a qui li vingui de gust compartir-les. Al seu darrer videoclip, Nikki Lane s'enfila a un cotxe, condueix a ritme de country rock fins a un d'aquells bars on la música sol sonar tan fresca com la cervesa, juga una partida de billar amb les seves amigues, es demana un bourbon a la barra i s'acaba emportant l'ampolla per seguir-la degustant mentre es banya en un llac perdut enmig d'un bosc remot. Lane sap passar-s'ho bé, i fa que a un li vinguin ganes de seguir els seus passos.

El videoclip en qüestió –dirigit per Jocelyn Cooper- correspon a "First High", el primer avançament del proper àlbum de la nord-americana, un "Denim & Diamonds" produït per Josh Homme (Queens Of The Stone Age) que es posarà a la venda a finals de setembre. Segons ha declarat la mateixa Lane, la peça i el vídeo en qüestió volen reflectir "el sentiment de ser jove en un poble petit un dia d'estiu, i la manca d'inhibició que l'acompanya". El títol de la cançó, que es podria traduir com a Primera borratxera, és prou explícit. I musicalment, sona exactament a això, a la sensació d'estar-s'ho passant bé sense excuses ni reserves.

Disponible a Youtube.

Olivier Libaux (1964-2021)

OLIVIER LIBAUX
(1964-2021)

Ha mort Olivier Libaux, veterà de l'indie francès que durant les passades tres dècades s'havia situat al capdavant d'alguns dels projectes musicals més singulars de l'Hexàgon. El primer va ser Les Objets, una banda de curta però intensa trajectòria, influïda pel post-punk britànic i la música alternativa anglosaxona de la dècada dels 80. El segon, i probablement el més reconegut en aquest costat dels Pirineus, va ser Nouvelle Vague, una formació reconeguda per les seves versions en clau de bossa nova i lounge music de clàssics del punk i la new wave com "Dance with Me" (Lords Of The New Church), "Ever Fallen in Love (With Someone You Shouldn't've)" (The Buzzcocks), "Master and Servant" (Depeche Mode) o "Love will Tear Us Apart" (Joy Division). L'últim va ser l'àlbum "Uncovered Queens of the Stone Age" (2013), signat amb el seu propi nom, on va traslladar al seu terreny –i de quina manera- una dotzena llarga de cançons originals de Queens Of The Stone Age. El projecte va comptar amb la benedicció del mateix Josh Homme, i hi van participar vocalistes com Alela Diane, Katharine Whalen, Emilíana Torrini o Inara George, entre d'altres.

"American Valhalla" (2017)

Josh Homme i Iggy Pop, fructífera unió a Joshua Tree.

En un dels límits de la finca dins de la qual Josh Homme opera el seu mundialment reconegut estudi Rancho de la Luna, al desert californià de Joshua Tree, hi ha un cartell que avisa possibles intrusos que si sobreviuen se'ls tornarà a disparar. Així, sense més preàmbuls. Sigui una broma o sigui un avís a tenir realment en compte –en un país on qualsevol fill de veí té el dret constitucional de clavar-li un tret a qui accedeixi sense permís a la seva propietat-, tal carta de benvinguda resulta tan inequívoca i contundent com l'estatus de qui es pot considerar com un dels grans arquitectes del rock de les passades tres dècades i mitja, i un dels exponents més rellevants del gènere durant el segle XXI.

Nascut i criat a centenars de quilòmetres de distància, a la freda Michigan –si bé establert actualment a Florida-, Iggy Pop podria ser perfectament el pare de Homme en termes biològics. I si bé és cert que bona part de l'obra del líder de Queens Of The Stone Age no es podria entendre sense l'electricitat prèviament canalitzada per la Iguana al capdavant dels Stooges, també ho és que ambdues figures també podrien ser l'antítesi l'una de l'altra. Una criatura del desert, amb totes les conseqüències que això comporta, i un animal urbà, amb totes les lletres i a tots els efectes inclosos els més extrems, que no obstant van saber trobar l'equilibri necessari a l'hora de facturar plegats un plàstic, "Post Pop Depression" (2016), que a data d'avui es pot contemplar com un dels punts àlgids de la discografia de Pop i com una de les grans produccions de Homme.

El documental "American Valhalla" (2017, Eagle Rock) –dirigit pel mateix Homme- mostra no tan sols el procés de gestació de l'àlbum en qüestió, sinó també els llaços personals i artístics que es van establir entre una llegenda que venia de culminar la seva segona etapa al capdavant dels Stooges, i un dels homes del moment en l'àmbit del rock. La forma com Pop es va deixar portar per Homme i es va impregnar de tota l'essència de Rancho de la Luna, però a la vegada el va encaixar en el seu propi cànon tal i com abans ho havien fet astres de la talla de David Bowie. "El millor de Rancho és que tots mengem plegats, parlem i... pensem", confessa Homme en un moment donat. La metàfora perfecta, el fet d'haver-se assegut junts a taula, per a explicar el resultat d'una unió tan improvable a priori com fructífera a la pràctica.

Iggy Pop torna en solitari (per fi)

Josh Homme & Iggy Pop.

Sembla que Iggy Pop ha deixat (definitivament?) enrere els Stooges per a recuperar una trajectòria solista que mai hauria d'haver interromput. I ho ha fet de la mà de Josh Homme, qui s'ha encarregat de produir-li un nou disc i de confeccionar una banda on hi figura gent de Queens Of The Stone Age, The Dead Weather o Arctic Monkeys -qui li hauria dit fa deu anys al marrec Matt Helders que acabaria tocant amb la Iguana!-. L'àlbum veurà la llum el mes de març sota el títol de "Post Pop Depression" -que gran!-, i pel que n'hem pogut escoltar fins ara -un parell de peces interpretades en directe al Late Show d'Stephen Colbert- promet oferir més substància que els últims discos dels Stooges. Com es mou Iggy Pop als seus 68 anys, quina senyora banda la que l'acompanya i que bé que sona aquesta "Gardenia" que de ben segur hauria alegrat el dia a David Bowie.