Mike Henderson (1953-2023)

MIKE HENDERSON
(1953-2023)

Les seves cançons les havien gravat gegants com els Fabulous Thunderbirds o les Dixie Chicks. Va treballar com a músic de sessió per a figures com John Hiatt o Emmylou Harris. Però cal destacar sobretot la discografia que Mike Henderson va signar pel seu compte –ja fos amb el seu nom, com a Mike Henderson & The Bluebloods o com a Mike Henderson Band-. Cinc àlbums on conflueixen llenguatges com el country, el rock'n'roll o el blues en les seves formes més genuïnes, començant pel fundacional "Country Music Made Me Do It" (1994) i passant per capítols com "First Blood" (1996). Originari de Missouri tot i que establert a Nashville, el 2005 va ser un dels fundadors del combo de bluegrass The SteelDrivers juntament amb un aleshores emergent Chris Stapleton. Ha mort a l'edat de 70 anys.

"Asteroid City" (2023)

Evocadora postal de l'última pel·lícula de Wes Anderson.

Al cinema se li ha d'exigir que expliqui bones històries –com també se li ha d'exigir a la literatura i a la música, com a mínim a la que es fa dir d'arrel popular, tot i que darrerament semblem haver-ho oblidat-. Però de vegades ens obsessionem fins a tal punt amb aquest requeriment, que tendim a passar per alt altres aspectes del setè art com pot ser, per exemple, el seu component estètic. Hi pensava tot visionant l'última pel·lícula de Wes Anderson, "Asteroid City" (2023).

Comèdia d'autor amb el segell inconfusible del cineasta texà, que ret homenatge a les grans produccions de la dècada dels 50 amb especial fixació per gèneres com el western o la ciència-ficció. Encapçalen el repartiment Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Margot Robbie, Tilda Swinton i Adrien Brody. I es centra en els esdeveniments que tenen lloc, en algun moment de 1955, en un poble fictici del desert nord-americà que acull un concurs escolar d'astronomia.

Seré clar, la història que explica Anderson en aquesta cinta no m'ha acabat d'atrapar –és el primer cop que em passa amb una pel·lícula seva-, però en canvi sí que m'ha captivat l'estètica del film. La forma com el director recrea tota l'essència de temps passats sense deixar de ser fidel al seu estil. I com aconsegueix que l'espectador pugui arribar-se a orientar en aquest indret imaginari que és Asteroid City.

M'han encantat els paisatges desèrtics, els cotxes d'època, el viaducte inacabat, la benzinera, el motel i el restaurant de carretera. També aquell tren colorista que circula pel desert gairebé al principi del metratge, com si es tractés d'una declaració d'intencions. I una banda sonora molt ben triada a ritme de country –aquí hi tenim gegants com Bill Monroe, Bob Wills o Tex Ritter, també delícies com Johnny Duncan and the Blue Grass Boys amb la seva lectura de l'estàndard "Last Train to San Fernando"-. Oportú exercici d'arqueologia melòmana.

Terry Baucom (1952-2023)

TERRY BAUCOM
(1952-2023)

Ha mort Terry Baucom, figura del banjo i nom destacat del bluegrass i de la música country de les passades quatre dècades i mitja. Natural de Carolina del Nord, el 1976 va ser un dels fundadors de Bone Creek juntament amb Jerry Douglas i Ricky Skaggs –en anys posteriors tots acabarien destacant pel seu compte-. Durant la dècada dels 80, un cop desfet el seu primer grup, va militar als Quicksilver de Doyle Lawson. Ja durant els 90, va formar el combo Carolina juntament amb Lou Reid i va iniciar la seva pròpia trajectòria solista amb els Dukes of Drive com a banda d'acompanyament –a Baucom se'l coneixia com The Duke of Drive per la seva forma de tocar el banjo-.

Brian Setzer parla de música

Brian Setzer en una imatge promocional - Foto Russ Harrington.

"No crec haver vist ni escoltat res que fos realment emocionant, últimament. De vegades em compro algun àlbum perquè conec la gent que hi toca. Però en la majoria d'ocasions, més enllà d'una peça concreta, la resta del disc no m'atreu tant, les cançons no em diuen res. Sí que trobo coses bones aquí i allà. Una vegada vaig entrar en una botiga perquè hi havia una banda tocant música country. Des de fora em va semblar genial. Però, un cop a dins, no va ser tan bo com em pensava. Sincerament, fa molt de temps que no em sorprèn cap cançó extraordinària. És trist de dir, però és la realitat".

Són declaracions de Brian Setzer, que analitzava el present de la música en una entrevista publicada el novembre passat per la revista francesa Rock & Folk. Puc no compartir el seu punt de vista, però entenc perfectament què vol dir perquè de vegades faig reflexions molt semblants a la seva. És clar que es segueix fent música emocionant –i rellevant, i transcendent, i sorprenent-, i és clar que segueixen sortint bandes i solistes joves amb coses a dir. Però ja sigui perquè gairebé tot està inventat –inclosa la sopa d'all que alguns descobreixen a diari-, o pels ritmes i les dinàmiques de la pròpia indústria, cada vegada costa més separar el gra de la palla.

On no tinc cap mena de dubte és en l'últim treball en solitari del cantant i guitarrista dels Stray Cats, "The Devil Always Collects" (2023, Surfdog Records). Una desena de pistes on Setzer torna a eixamplar les coordenades del rockabilly sense necessitat de forçar les coses. "Rock Boys Rock" posa les piles de bon principi com només ell sap fer-ho. La peça titular és una injecció elèctrica que remet als dies de la '68 Comeback Special, i "Black Leather Jacket" arriba a flirtejar amb el heavy metal més urgent. A destacar també la greixosa lectura de "Girl on the Billboard", tot un himne de carretera originalment gravat per Del Reeves. Setzer se'l fa seu, i de quina manera. Un disc emocionant que acaba de sortir del forn.

50 anys de l'assassinat d'Stringbean

David "Stringbean" Akeman (1915-1973).

Es commemoren avui cinc dècades de l'assassinat d'una de les figures més entranyables de la història del bluegrass i la música country. Aquell virtuós del banjo que va ser David "Stringbean" Akeman, tot un membre del Grand Ole Opry –i veterà de la banda de Bill Monroe- que va saber conjugar la fidelitat a la tradició, amb una posada en escena desenfadada i en ocasions còmica.

Nascut el 1915 en una àrea rural de Kentucky, Akeman va començar la seva carrera musical en plena Gran Depressió. Per això, quan les coses li van començar a anar bé i va esdevenir una estrella de l'Opry, va optar per prescindir de luxes innecessaris i mai va arribar a fiar-se d'allò que ara anomenaríem el sector financer. El 1945 es va casar amb Estell Stanfill, amb qui se'n va anar a viure en una modesta cabana a prop de Ridgetop, Tennessee.

La nit del 10 de novembre de 1973, el músic va actuar a l'Opry, a Nashville. De tornada a casa amb la seva dona, va sorprendre dos lladres que hi havien entrat a robar. El van matar d'un tret, i acte seguit van assassinar també la seva esposa. Els cossos sense vida del matrimoni els va trobar l'endemà al matí el també músic de country Grandpa Jones, veí de les víctimes.

En aquella època hi havia rumors que Akeman, desconfiant dels bancs, guardava a casa tots els seus estalvis –que no eren molts, malgrat la seva fama-. Sigui com sigui, els lladres van marxar-ne amb tan sols 250 dòlars en efectiu –els que portaven a sobre Stringbean i Stanfill al moment dels fets-, una serra elèctrica i un grapat d'armes. A tots dos se'ls va enxampar i se'ls va condemnar per assassinat. El 2009, Sam Bush va recordar aquell episodi a la cançó "The Ballad of Stringbean and Estell".

Bill Rice (1939-2023)

BILL RICE
(1939-2023)

A Bill Rice se'l recordarà sobretot per "Travelin' Minstrel Man", el senzill amb què va escalar posicions a les llistes d'èxits country el 1971. En vindrien més, però cap de tan popular. Originari d'Arkansas, Rice va treballar sobretot com a compositor, i era autor d'incomptables peces que van arribar a gravar gegants com Charley Pride, Johnny Paycheck, Reba McEntire, Lynn Anderson, Hank Williams Jr. o Jerry Lee Lewis. Ha mort a l'edat de 84 anys.

La 22a edició d'Al Ras, a El 9 Nou

Red Wine, Joe Fields amb The Al Ras House Band, The Bib-Ramblers i Newgrass Republic, entre d'altres, han actuat aquest cap de setmana a Mollet del Vallès dins de la 22a edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

El punt de trobada de la comunitat bluegrass

AL RAS 2023
Mercat Vell, Mollet del Vallès

4 de novembre de 2023

És dissabte a la tarda i una colla de músics –alguns d'ells professionals, la majoria aficionats- han format una rotllana a l'exterior del Mercat Vell de Mollet del Vallès. Hi ha banjos, guitarres, mandolines i violins –o fiddles, per ser més acurats-, els instruments bàsics de la música bluegrass. De manera espontània però coordinada, els presents improvisen al voltant de peces tradicionals nord-americanes com "Old Joe Clark". Benvinguts al festival Al Ras, una cita que durant més de dues dècades ha fet d'aquesta població vallesana un punt de trobada ineludible per als amants de la música d'arrel dels Estats Units.

La mostra celebrava ahir la seva 22a edició. Com no podia ser de cap altra manera, les jam sessions espontànies entre concert i concert van definir bona part de l'essència d'allò que és Al Ras. Un festival únic en la seva espècie –no n'hi ha cap més a tot l'Estat que estigui dedicat exclusivament al bluegrass-, però sobretot el pal de paller de tota una comunitat formada per músics, activistes culturals i melòmans de base. També el marc on el talent autòcton –sovint foguejat al caliu del mateix festival- comparteix escenari amb referents internacionals de l'old time music.

En aquesta ocasió els caps de cartell van ser els italians Red Wine i el vallesà Joe Fields. Els primers, en actiu des de 1978, són una institució de ple dret i una de les bandes de bluegrass amb més trajectòria al Vell Continent. Amb els incombustibles Silvio Ferretti (banjo) i Martino Coppo (mandolina) encara als comandaments, podent presumir d'un ofici que tan sols els anys arriben a atorgar, els de Gènova van centrar bona part de l'actuació en la seva obra més recent, el notable "Carolina Red Vintage 1978" (2018). També van traslladar el "Woodstock" de Joni Mitchell fins a les profunditats més humides dels Apalatxes, i es van acomiadar amb "American Girl", el clàssic de Tom Petty.

Fields, exponent de pes del country fet a casa nostra –guardonat l'any passat als Texas Sounds International Country Music Awards-, va actuar per primer cop amb el suport d'una formació de bluegrass. Concretament, la banda de la casa del propi festival, The Al Ras House Band ––Jorge Rodríguez (guitarra), Isaac Casas (mandolina), Pepe Fuster (banjo), Jordi Marquillas (violí) i Paco Torres (contrabaix)-, que va aportar nous matisos a peces com "In the Meantime", "Find Your Path", "Tryin' Not to Think", "Dreamin' About Texas" o "I Don't Wanna Write Another Sad Song". Tampoc hi van faltar títols aliens com l'estàndard "Wabash Cannonball" o "Amarillo by Morning", el clàssic de Terry Stafford popularitzat per George Strait.

Van completar el programa propostes com les de The Bib-Ramblers o Newgrass Republic. Els primers són un quartet de bluegrass gran reserva format a Granada per músics nord-americans, alemanys i suïssos. Els segons, de Barcelona i foguejats a les jam sessions que sol promoure periòdicament el mateix festival, també van explorar les arrels i l'evolució del gènere amb un repertori de versions. Prèviament havien debutat les igualment barcelonines Four Pints –sí, un altre grup format a l'òrbita d'Al Ras- i havien actuat els alumnes de Bluegrass Kids, la iniciativa amb què el festival està fomentant l'aprenentatge d'aquesta música entre els més petits. La jornada es va tancar amb una multitudinària jam session a l'escenari, amb tots els músics del cartell i membres del públic interpretant les tradicionals "Old Joe Clark" i "Will the Circle Be Unbroken". Apoteòsic final de festa.

Red Wine.

Joe Fields (tercer per la dreta), amb The Al Ras House Band.

The Bib-Ramblers.

Newgrass Republic.

Mervin Shiner (1921-2023)

MERVIN SHINER
(1921-2023)

El seu nom no sol citar-se tan sovint com els d'altres contemporanis seus, però Mervin Shiner –també conegut com a Merv Shiner- va ser una figura molt popular en l'àmbit de la música country entre finals de la dècada dels 40 i principis dels 50, també un dels grans exponents de l'era daurada del honky tonk. Ha mort a l'edat de 102 anys, havent compartit escenaris amb gegants com Hank Williams i deixant com a llegat senzills de la mida de "Why Don't You Haul Off and Love Me" o "Here Comes Peter Cottontail", de 1949 i 1950 respectivament.

Raymond Froggatt (1941-2023)

RAYMOND FROGGATT
(1941-2023)

El country amb accent de Birmingham. De la Birmingham anglesa, volem dir. Ens ha deixat Raymond Froggatt, un dels grans exponents d'aquest gènere musical al Regne Unit –i un pioner del country rock a la Gran Bretanya de finals dels 60 i principis dels 70-. Massa americanitzat pels anglòfils, massa mainstream pels puristes del country, malgrat tot va fer-se valer i va consolidar una carrera de llarg recorregut amb un públic potser no massiu però en tot cas fidel en ambdós costats de l'Atlàntic. Destacaven al seu repertori peces com "I'll Follow You" o "Dear Friend".

Buck Trent (1938-2023)

BUCK TRENT
(1938-2023)

Veterà de la música country, tant pel seu compte com al costat d'alguns dels noms més essencials d'aquest gènere. Llegenda del bluegrass, estil on va destacar per la seva tècnica extraordinària al banjo –també tocava instruments com la guitarra, la mandolina o el dobro-. Buck Trent va alternar la seva carrera en solitari amb militàncies, durant les dècades dels 60 i els 70, a les bandes d'acompanyament de Bill Monroe i Porter Wagoner. També va ser un habitual, durant els 70, del programa televisiu de Roy Clark, amb qui va sortir de gira en més d'una ocasió –el 1976 van esdevenir els primers músics de country en girar per l'antiga Unió Soviètica-. Més tard va tornar a tocar regularment a la televisió amb Marty Stuart. I va participar com a músic de sessió a la gravació d'àlbums clàssics com "Jolene" (1974), de Dolly Parton. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Un segle amb Hank Williams

Hank Williams (1923-1953).

El 17 de setembre de 1923, avui fa 100 anys, va néixer Hank Williams en una comunitat rural de Mount Olive, Alabama. El Shakespeare de la música country. Un dels precursors del rock'n'roll. Viuria ràpid, moriria jove i marxaria d'aquest món des del seient del darrere d'un Cadillac de camí al seu proper concert, deixant un llegat immens amb forma de cançons. N'aprofito el centenari per recuperar aquest article que vaig publicar el passat 1 de gener amb motiu del 70è aniversari de la seva mort.

Dues dècades sense Johnny Cash

Johnny Cash (1932-2003).

Es commemoren avui 20 anys de la mort de Johnny Cash. L'Home de Negre. La llegenda de la música nord-americana que va fer servir el seu art per donar veu a qui no en tenia. La icona del country –i del primer rockabilly- que va influir a incomptables generacions de músics i compositors de tota mena d'estils. Un dels exponents més essencials del catàleg de Sun Records, la trajectòria del qual enllaça la generació d'Elvis Presley i Sam Phillips –qui havia traspassat tan sols un mes abans- amb l'era alternativa de la mà de Rick Rubin. Pel camí, actuacions llegendàries en presons, duets amb Bob Dylan, descensos als inferns, la redempció i una intensa història d'amor –amb tot el que implica aquest concepte i sense sobredosi de sucre- amb June Carter –qui també havia mort aquell mateix 2003-. I és clar, un cançoner canònic com ell sol. Dues dècades sense un dels més grans.

Un 'honky tonk bar' en una masia catalana

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Hostal Rural Mas Blanc, Sant Martí de Centelles

10 de setembre de 2023

L'Hostal Rural Mas Blanc es troba a mig camí de Centelles i Sant Feliu de Codines, en terme municipal de Sant Martí de Centelles, a tocar d'una carretera secundària que connecta Osona amb el Moianès i aquella part del Vallès Oriental que els poders fàctics encara no han cobert de ciment. Un entorn natural i paisatgístic que ahir a la nit semblava fet a mida d'un cançoner com el de Joe Fields i els seus Folkytonks –amb format de quartet-. Country d'arrel neotradicional, executat per una de les bandes capdavanteres d'aquest estil a casa nostra. I un repertori que durant gairebé dues hores va transformar una masia catalana de tota la vida en un genuí honky tonk bar.

Van saludar al respectable al ritme de "Dallas", el clàssic d'Alan Jackson, abans d'entrar en matèria amb "Inside a Honky Tonk", tota una declaració de principis i un dels pilars del segon àlbum de l'alter ego de Josep Ponsà, el flamant "Find Your Path" (2023). Va ser la porta d'entrada a un cançoner d'autoria pròpia on es van alternar els aires crepusculars d'aquest tros de balada que és "Does a Heartbreak Last Forever" amb el batec Western Swing d'"It Ain't Just Another", el rockabilly amb ressons de Bakersfield de "Tryin' Not to Think" –com hi anava, la Telecaster d'Aleix Garriga-, el hillbilly crioll de "Misery Town" o l'embranzida country rock d'"It Happened Again".

HAVANERA COUNTRY

A mig concert, Fields es va quedar tot sol a l'escenari i va cantar tres peces inèdites en català amb l'únic suport de la seva guitarra acústica: "El cor va com va", "Gronxa'm, onada, gronxa'm" i "Amics". Va sorprendre sobretot la segona, una havanera composta durant una estada a la Costa Brava i enriquida amb unes subtils pinzellades de yodel a la tornada –no s'ha dit prou, però la tècnica vocal de Ponsà no té res a envejar a la de molts dels seus referents transatlàntics-. El maridatge de dos estils aparentment distants sobre el paper però perfectament compatibles sobre el terreny. I una línia discursiva que podria obrir la porta a nous i fascinants horitzons per al vallesà.

Els aires folk de "That's My Road" –a duet amb Garriga, a la guitarra acústica- van precedir el retorn de tota la banda al ritme de "Tonight I Find Myself". Una oportuna cita a George Strait –"Amarillo by Morning", original de Terry Stafford- va deixar pas a una robusta lectura de "Get Over Me", al honky tonk etiqueta negra d'"In the Meantime" i a una accelerada revisió de "My Loneliness". I "Poca llum, terra de fusta" va obrir la porta a dos clàssics aliens de la mida de "Boot Scootin' Boogie" (Brooks & Dunn) i "Love Bug" (George Jones). En tanda de bisos van despatxar el country rock gran reseva d'"I Don't Wanna Write Another Sad Song" –com hi anava, la pedal steel guitar de Garriga- i el simpàtic Western Swing de "Dreamin' About Texas", abans d'acomiadar-se per la porta gran amb els espirituals "Will the Circle Be Unbroken?" i "I'll Fly Away".

Red Pig Bluegrass i Bum Ditty, a El 9 Nou

Quan la immensa majoria de festes majors han esdevingut, a nivell de programació musical, macrofestivals a petita escala on cada ajuntament –o cada comissió de festes- acaba programant els mateixos productes de temporada que s'havien programat el cap de setmana anterior al poble del costat, són d'agrair iniciatives com la del FIMAC (Festival Internacional de Música al Carrer), que s'ha tornat a celebrar enguany dins de la festa major de Blancs i Blaus de Granollers.

Una programació que defuig la norma i que aposta per valors com el risc, l'espontaneïtat, la singularitat o els marges –els de la cultura, però també els geogràfics: durant gairebé una dècada s'ha dedicat a promoure concerts en aquells entorns de la ciutat on habitualment no hi passa res-. Dissabte a la nit va tancar edició amb un doble concert de bluegrass a la plaça de la Caserna per cortesia de Red Pig Bluegrass i Bum Ditty. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Jimmy Buffett (1946-2023)

JIMMY BUFFETT
(1946-2023)

Les cançons de Jimmy Buffett sempre m'han fet pensar en una mena de Warren Zevon absolutament desenfadat i totalment desacomplexat. Postals de platges paradisíaques, litorals de somni i la mena de llocs on un desitjaria refugiar-se d'aquest destorb que anomenem civilització. Si un cantant ha de viure allò que canta, no hi ha cap dubte que el de Mississippi –criat a Tennessee i establert a mig camí de Florida i de diverses illes del Carib-, hedonista de mena, va viure totes i cada una de les seves composicions fins al final.

Buffett ha traspassat a l'edat de 76 anys, quan era a punt de publicar el seu 32è àlbum d'estudi –"Equal Strain on all Parts", que hauria de veure la llum durant els propers mesos-. Se n'ha anat un gran autor de cançons, també un d'aquells artistes que han sabut brillar sense arribar-se a prendre massa seriosament a ells mateixos. Queden per al record perles del country i el soft rock –també del tropical rock, un subgènere que pràcticament es va inventar ell mateix- com "Margaritaville", "Cheeseburger in Paradise" o "Come Monday".

Bluegrass a plaça

RED PIG BLUEGRASS + BUM DITTY
FIMAC 2023 @ Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de la Caserna, Granollers

2 de setembre de 2023

El doble concert de Red Pig Bluegrass i Bum Ditty al FIMAC (Festival Internacional de Música al Carrer) de la festa major de Granollers es va acabar amb una jam espontània al bell mig de la plaça. Els components de totes dues bandes –més Magalí Sare (flauta i veu), que ja havia sortit a tocar una peça durant l'actuació de Bum Ditty- improvisant cançons tradicionals en clau de bluegrass amb el respectable al seu voltant. Detalls que no solen donar-se en aquests macrofestivals a petita escala que han esdevingut les festes majors, i que sens dubte marquen diferències. Les festes populars haurien de ser això, ni més ni menys.

Red Pig Bluegrass és un quartet barceloní de música d'arrel nord-americana, encapçalat per Xavi Ollé dels Booty Hunters (guitarra i veu) i augmentat amb tot un Ricky Araiza al banjo –extraordinari el combat que es van marcar tots dos en una atòmica versió de "Dueling Banjos", l'estàndard d'Arthur Smith-. Durant una hora frenètica van despatxar clàssics com "Foggy Mountain Breakdown" (Flatt & Scruggs), "Folsom Prison Blues" (Johnny Cash), "Cocaine Blues" (Troy Junius Arnall) o fins i tot "Ace of Spades" (Motörhead). El bluegrass de tota la vida, interpretat amb el màxim rigor i amb unes gotes d'actitud punk.

Prèviament, Bum Ditty ho havien petat amb el seu refrescant maridatge de música tradicional nord-americana i arrels mediterrànies, sempre amb la dosi necessària de frescor i desvergonyiment. Com uns Moldy Peaches fent versions de la Charlie Daniels Band, amb aquesta frontwoman tot terreny que és Joana Gumí en primer terme i una base instrumental tan àgil com robusta, capaç de fer ballar la plaça com en una revetlla de tota la vida i, alhora, enfilar patrons rítmics gairebé progressius. A destacar la cançó "El balancí", una reflexió en clau feminista sobre un coixí de high lonesome sound on van ressonar misteris ancestrals.

Red Pig Bluegrass.

Bum Ditty.

R.I.P. Ron Gaddis

Ron Gaddis.

Ha mort Ron Gaddis, baixista de la banda de directe de George Jones durant més de 25 anys. Se'l pot escoltar en discos gravats en viu com "First Time Live!" (1985). Veterà jornaler de la música country, va arribar a signar un àlbum amb el seu nom, "Chip Off The Old Block" (1999), amb participació del mateix Jones, de Porter Wagoner i de Lorrie Morgan –amb qui havia estat casat entre 1979 i 1981-, entre d'altres.

La prèvia d'Al Ras 2023, a El 9 Nou

Red Wine, Joe Fields, Newgrass Republic, The Bib-Ramblers i el projecte Bluegrass Kids formen el cartell de la 22a edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival. Serà el 4 de novembre al Mercat Vell de Mollet del Vallès –durant els dies previs hi haurà actuacions en diversos escenaris barcelonins-. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Allwoods tornen a fer diana a la festa de Xafa'l

ALLWOODS

Festa Major de Cardedeu

Pista coberta Pompeu Fabra

12 d'agost de 2023

Ja fa més de dues dècades que l'associació Xafa'l programa una ballada de country durant la festa major de Cardedeu –a més de fer programació regular al llarg de l'any-. És una de les entitats més veteranes del seu àmbit tant a les comarques vallesanes com al conjunt de Catalunya, i a més sol tenir el detall –que no tothom té- d'amenitzar les seves sessions amb música en directe. Que els seus integrants tinguin bon gust –i bon ull- a l'hora de seleccionar els grups i solistes que passen pel seu escenari, fa que fins i tot aquells que solem tenir al·lèrgia a certes dinàmiques pròpies de les festes majors, ens acabem acostant cada any a la pista coberta del parc Pompeu Fabra i en marxem amb un somriure d'orella a orella.

La nit passada va ser el torn dels també vallesans Allwoods. Era la seva tercera actuació en una festa de Xafa'l –l'últim cop havia estat ara fa dos anys- i, malgrat venir amb formació reduïda –Genís Sobrado (veu i guitarra), Pepo Figueras (guitarra), Roc Alemany (fiddle) i Marc Corominas (bateria); van faltar el baix de Dave Zeiler i el piano de Jan Escudé-, van tornar a fer diana amb un repertori que s'emmiralla en els grans tòtems del country de la dècada dels 90 i del que portem de segle XXI. Cançons que conjuguen la tradició amb una vocació certament massiva, però sense inventar-se la sopa d'all ni caure en el tot s'hi val. Parlem de títols tan rodons com "Road Trip", "No True Love", "Gold Rush", "Talk to You" o aquest himne en potència que és "Flying High" –tots ells del segon àlbum del grup, "Stories of a Lonely Tree" (2020)-.

Al capítol de versions es van despenjar amb simpàtiques lectures en clau neotradicional de dos èxits radiofònics de la mida de "Summer of '69" (Bryan Adams) i "Footloose" (Kenny Loggins). En tanda de bisos van fer passar el "Legs" de ZZ Top per un refrescant filtre bluegrass, i es van acomiadar amb un robust medley que va citar a Creedence Clearwater Revival –"Proud Mary", a la manera d'Ike & Tina Turner-, Elvis Presley –"Burning Love", originalment gravada per Arthur Alexander-, J.J. Cale –"Call Me the Breeze"- i Bobby Troup –l'estàndard "(Get Your Kicks on) Route 66"-. A la pista, barrets i botes de cowboy dibuixant coreografies de line dance amb la precisió d'un rellotge suís. A l'escenari, una banda en plenitud de facultats. No es pot demanar més.