Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris country rock. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris country rock. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 de desembre del 2023

Tommy Talton (1949-2023)

TOMMY TALTON

(1949-2023)

Ha mort Tommy Talton, guitarrista, cantant i fundador de Cowboy juntament amb el també traspassat Scott Boyer. Combo de country i southern rock injustament oblidat, veí i contemporani de The Allman Brothers Band a la Jacksonville de finals dels 60. Talton i Duane Allman eren amics, fins al punt que aquest últim va passar per l'estudi quan Cowboy van gravar la que esdevindria la seva cançó més popular, "Please Be with Me", de l'àlbum "5'll Getcha Ten" (1971) –pocs anys després la va versionar Eric Clapton a "461 Ocean Boulevard" (1974), i els mateixos Allman Brothers també solien tocar-la en directe-. Talton també va formar part dels projectes solistes de Gregg Allman i Dickey Betts, i va treballar amb Kitty Wells, Paul Butterfield i Billy Joe Shaver, entre d'altres. Quan els Allmans tot just es refeien de la pèrdua de Duane, va ser ell qui va passar per l'estudi a tornar-los el favor tot tocant la guitarra a "Pony Boy", la peça que va acabar tancant el monumental –i recentment cinquantenari"Brothers and Sisters" (1973). Abans de formar Cowboy, Talton havia militat a la banda de garatge We The People.

dijous, 7 de desembre del 2023

Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE
(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

divendres, 1 de desembre del 2023

Discos de desembre de 1973

The Ozark Mountain Daredevils.
Encetem aquest mes de desembre saludant quatre discos que van veure la llum ara fa 50 anys, el desembre de 1973 –les dates exactes no acaben d'estar clares-. Començant per l'àlbum homònim de The Ozark Mountain Daredevils. Els de Missouri s'afegien a la llista de debuts discogràfics d'alçada d'aquell exercici amb una obra que el temps ha confirmat com un clàssic del country rock –també del southern rock–. El repertori comptava amb encerts tan indiscutibles com la inicial "Country Girl", l'aclamat senzill "If You Wanna Get to Heaven" o aquella mostra de bluegrass mutant que és "Chicken Train Stomp".

També va sortir aquell mateix mes "Bachman-Turner Overdrive II", el segon treball d'uns Bachman-Turner Overdrive que pràcticament acabaven de publicar el seu debut homònim i que iniciaven amb aquest disc el seu meteòric ascens cap a les més altes esferes. Els canadencs sorprenien amb una col·lecció de cançons que es capbussaven en les arrels del rock més orgànic i robust tot injectant-hi una dosi extra d'electricitat. Parlem de l'àlbum de la celebrada "Let It Ride", però també de pistes igualment notables com "Takin' Care of Business" o aquell maridatge de jazz i rock dur que és "Welcome Home". Recordem que aquest 2023 ens han deixat els germans Robbie i Tim Bachman.

Encara el desembre de 1973 va veure la llum "The Payback", el 37è àlbum d'estudi –de seguida s'ha dit- d'un James Brown que seguia refermant-se com el Padrí del Funk amb títols com "Take Some - Leave Some", "Stone to the Bone" o la mateixa "The Payback". I no està clar si va sortir durant aquell mes de desembre o si ho havia fet a finals de novembre –en tot cas, qualsevol moment és oportú per punxar-lo- el cinquè àlbum de Black Sabbath. Aquell "Sabbath Bloody Sabbath" que també refermava els seus autors com a grans abanderats del heavy metal i del rock més pesant i monolític amb reclams com "Sabbra Cadabra", "Spiral Architect", "Killing Yourself to Live" o, és clar, la totèmica peça titular.

dissabte, 14 d’octubre del 2023

Raymond Froggatt (1941-2023)

RAYMOND FROGGATT

(1941-2023)

El country amb accent de Birmingham. De la Birmingham anglesa, volem dir. Ens ha deixat Raymond Froggatt, un dels grans exponents d'aquest gènere musical al Regne Unit –i un pioner del country rock a la Gran Bretanya de finals dels 60 i principis dels 70-. Massa americanitzat pels anglòfils, massa mainstream pels puristes del country, malgrat tot va fer-se valer i va consolidar una carrera de llarg recorregut amb un públic potser no massiu però en tot cas fidel en ambdós costats de l'Atlàntic. Destacaven al seu repertori peces com "I'll Follow You" o "Dear Friend".

dimarts, 19 de setembre del 2023

Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).
Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

divendres, 15 de setembre del 2023

50 anys de "Crazy Eyes"


Havia plogut molt des dels dies en què Richie Furay i Gram Parsons solien alternar al Greenwich Village novaiorquès. Des d'aleshores el primer havia esdevingut una figura capdavantera del folk rock com a component de Buffalo Springfield, i posteriorment del country rock com a fundador de Poco. Mentrestant, el segon havia estat pràcticament l'inventor d'aquest darrer estil però no havia obtingut el reconeixement popular que es mereixia –la crítica sí que havia estat al cas- malgrat la seva militància als Byrds i als Flying Burrito Brothers.

Sigui com sigui, Furay seguia tenint molt present a Parsons al moment de gravar "Crazy Eyes", el cinquè àlbum de Poco, publicat el 15 de setembre de 1973, avui fa 50 anys. Fins al punt que la peça titular, una pista de 9 minuts composta i cantada pel mateix Furay on el country rock i el folk rock es fonien amb el pop barroc i fins i tot flirtejaven amb les estructures progressives, s'inspirava en l'autor de "Hickory Wind". I això no és tot. També va ser decisió de Furay gravar una composició aleshores inèdita de Parsons, "Brass Buttons", que aquest li havia ensenyat durant els dies del Village.

La lectura de Poco va ser la primera que es va editar d'una peça que el mateix Parsons tot just acabava d'enregistrar a l'estudi –la seva versió veuria la llum ja de forma pòstuma a "Grievous Angel" (1974)-. Irònicament, l'autor va morir tan sols quatre dies després que els californians publiquessin la seva cançó. A "Crazy Eyes", l'últim àlbum de Poco on va participar Furay fins a la reunió de la formació original el 1989, també hi destacaven el genuí country rock de "Blue Water", l'embranzida bluegrass de "Fools Gold" o la revisió de "Magnolia", original de J.J. Cale.

diumenge, 3 de setembre del 2023

Jimmy Buffett (1946-2023)

JIMMY BUFFETT

(1946-2023)

Les cançons de Jimmy Buffett sempre m'han fet pensar en una mena de Warren Zevon absolutament desenfadat i totalment desacomplexat. Postals de platges paradisíaques, litorals de somni i la mena de llocs on un desitjaria refugiar-se d'aquest destorb que anomenem civilització. Si un cantant ha de viure allò que canta, no hi ha cap dubte que el de Mississippi –criat a Tennessee i establert a mig camí de Florida i de diverses illes del Carib-, hedonista de mena, va viure totes i cada una de les seves composicions fins al final.

Buffett ha traspassat a l'edat de 76 anys, quan era a punt de publicar el seu 32è àlbum d'estudi –"Equal Strain on all Parts", que hauria de veure la llum durant els propers mesos-. Se n'ha anat un gran autor de cançons, també un d'aquells artistes que han sabut brillar sense arribar-se a prendre massa seriosament a ells mateixos. Queden per al record perles del country i el soft rock –també del tropical rock, un subgènere que pràcticament es va inventar ell mateix- com "Margaritaville", "Cheeseburger in Paradise" o "Come Monday".

dissabte, 15 de juliol del 2023

Broderick Smith (1948-2023)

BRODERICK SMITH

(1948-2023)

Nascut al Regne Unit tot i que establert a Austràlia des dels 11 anys, Broderick Smith va ser un músic de llarga i eclèctica trajectòria a la terra dels cangurs. Durant la dècada dels 70 va encapçalar com a cantant i harmonicista el grup de blues rock Carson i, posteriorment, la banda de country rock The Dingoes. Ja durant els 80 va liderar la seva pròpia formació, Broderick Smith's Big Combo, i durant la dècada dels 90 va començar a alternar la música amb actuacions al cinema i a la televisió. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys.

dissabte, 17 de juny del 2023

Jordi Pèlach - "Ningú estima el carter" (2023)


Cal reivindicar el valor de l'obra perdurable en un món líquid on la caducitat pràcticament ha esdevingut la norma. També la determinació de tots aquells artistes que han optat per fer les coses al seu ritme i al seu aire en lloc de seguir dictats, modes i tendències, encara menys els tempos i les dinàmiques d'això que anomenem la indústria. Jordi Pèlach portava vuit anys sense publicar música nova. Una xifra que equival a tota una eternitat en una roda que requereix d'estímuls constants per no deixar de girar.

Poc li deu importar tot plegat al de Santa Coloma de Farners, que no només viu al marge de tota roda possible sinó que fa la música que vol i la interpreta com li ve de gust. Si ara fa vuit anys es va revelar com un alquimista de la cançó a cavall del folk i el pop –també com una veu tan profunda com reconeixible- amb aquell notable àlbum de debut que va esdevenir "La cambra freda" (2015), en plena era de les caixes de ritmes i l'autotune referma l'aposta per tot un seguit de textures orgàniques que segueixen tenint el folk com a punt de partida, si bé ha reduït la pàtina pop d'un discurs que s'emmiralla ara en les formes més àrides i polsegoses del country.

"Ningú estima el carter" (2023, U98 Music), es titula el seu segon elapé. Una obra que ell mateix ha definit com "un àlbum conceptual de western metafísic" fet a partir de "música americana amb lletres catalanes". Si tot plegat sona llaminer, esperin-se a conèixer el fil argumental del plàstic en qüestió –que properament es traduïrà també en una narració literària-. Una història ambientada en un poble sense determinar d'una Catalunya distòpica i desèrtica, narrada en primera persona per un carter pacifista atrapat enmig d'una guerra que, com totes, només serveix per fer mal –tot plegat recorda els marcs conceptuals de l'univers Mad Max i de "The Postman" (1985), la novel·la de David Brin que Kevin Costner va portar a la gran pantalla el 1997-.

Produït per Flavio Ferri (Delta V), qui també es fa càrrec del baix, i gravat amb una banda formada per músics catalans i italians, "Ningú estima el carter" trepitja fort de bon principi amb el country còsmic d'un "Glòria a les pedres" on ressona el fantasma de Gram Parsons. "Darrere dels canons" i la peça titular bé podrien ser el més semblant que mai s'hagi fet en català a l'èpica crepuscular d'un Scott Walker. "Les campanes" és un dinàmic exercici de country rock amb accent fronterer. I els paisatges a contrallum d'"Amor infinit" poden remetre a la unió de Dylan amb Daniel Lanois. La suma de tot plegat és un dels discos més fascinants i ambiciosos –en el millor sentit- que s'han facturat darrerament en la nostra llengua. Vuit anys d'espera que han valgut molt la pena.

Disponible a Bandcamp.

dijous, 18 de maig del 2023

50 anys de "History of The Byrds"


Els Byrds ja havien passat a la història quan Columbia va posar en circulació aquesta antologia doble dels californians tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Un moviment que en part es pot entendre com el contraatac de la disquera a la publicació pocs mesos abans de "Byrds" (1973), àlbum que reunia la formació original del grup i que havia sortit a través d'Asylum, promogut per David Geffen i signat per motius legals amb els noms dels cinc integrants –la resposta per part de crítica i públic havia estat tan freda, que havia motivat la dissolució definitiva de la banda-.

Sigui com sigui, estem parlant amb tota probabilitat de la millor porta d'entrada possible a l'univers de Roger McGuinn i companyia. Gairebé una trentena de pistes que repassen cronològicament tots els àlbums del grup –exceptuant el que havien publicat a Asylum, és clar- i que d'alguna manera tracen l'evolució del rock i de la música pop a la Costa Oest dels Estats Units durant la segona meitat dels 60, del folk rock a la psicodèlia i posteriorment el country rock. Tres estils que no s'haurien desenvolupat com a tals sense algunes de les pistes incloses a "History of The Byrds" (1973), de seguida s'ha dit.

De "Mr. Tambourine Man" a "You Ain't Goin' Nowhere" –l'eterna connexió dels californians amb Bob Dylan-, de "Turn! Turn! Turn!" (Pete Seeger) a "Hickory Wind" –la breu però canònica etapa Gram Parsons-, i d'"Eight Miles High" a "Wasn't Born to Follow", gairebé res. No el busquin vostès en cap plataforma digital perquè no el trobaran. Descatalogat des de fa dècades, no s'ha publicat ni tan sols en format compacte. Però és fàcil localitzar-lo al mercat de segona mà a preus força assequibles.

dilluns, 17 d’abril del 2023

50 anys de "Desperado"


Havien debutat un any abans amb un àlbum homònim que els havia servit com a notable carta de presentació i els havia catapultat fins a l'avantguarda del country rock. En un context com aquell, el segon disc dels Eagles havia de ser el de la consolidació. I al seu moment només ho va ser a mitges, però el temps li acabaria donant la raó. En termes comercials no va funcionar tan bé com el seu predecessor –els dies de l'èxit massiu encara trigarien una mica a arribar-, però en termes artístics va suposar un gran pas endavant.

D'entrada, perquè s'hi va estrenar el binomi compositiu que formarien a partir d'aleshores Glenn Frey i Don Henley –Bernie Leadon i Randy Meisner també componien, però en menor mesura; en l'autoria d'algunes peces també hi va contribuir el seu bon amic Jackson Browne-. Però sobretot per la forma com el discurs de la banda va eixamplar horitzons sense desviar-se de les seves coordenades fundacionals. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Desperado" (1973), una obra que al seu dia va generar alguns dubtes però avui es contempla com un clàssic essencial.

Gravat novament a Londres amb Glyn Johns a la producció, es tracta d'un disc conceptual amb el vell Far West com a fil conductor. Tot i això, cada una de les seves cançons es pot entendre perfectament fora d'aquell context. Un àlbum que s'obre amb la majestuosa balada fronterera "Doolin-Dalton", inspirada en la banda d'outlaws del mateix nom, i on el dinàmic bluegrass de "Twenty-One" alterna amb el rock'n'roll elèctric d'"Out of Control" i els aires southern rock d'"Outlaw Man". A destacar també la crepuscular peça que titula el disc i la plàcida "Tequila Sunrise", dos dels pilars més absoluts de tot el repertori dels Eagles.

dimarts, 4 d’abril del 2023

Tom Leadon (1952-2023)

TOM LEADON

(1952-2023)

Abans dels Heartbreakers hi va haver Mudcrutch. La banda de country rock on solien militar Tom Petty, Mike Campbell i Benmont Tench prèviament al canvi de plans que els acabaria transportant fins a les més altes esferes de la música nord-americana. El grup de Florida que se'n va anar a buscar fortuna a Los Angeles en plena eclosió del southern rock. Tom Leadon en va ser un dels guitarristes originals, juntament amb Campbell.

Va deixar la formació el 1972 per traslladar-se justament a Los Angeles, bastant abans que la resta es decidís a fer el salt i seguint els passos del seu germà, Bernie Leadon (The Flying Burrito Brothers, Eagles). Va arribar a tocar amb Linda Ronsadt –i els mateixos Eagles van gravar una composició seva, "Hollywood Waltz"-. Arran de la seva marxa, Petty va canviar definitivament el baix per la guitarra rítmica –la sortida del cantant original, Jim Lenahan, també el va animar a ser la veu solista-.

Leadon va acabar fent de professor de guitarra a Nashville, allunyat dels grans focus fins que Petty va decidir reactivar Mudcrutch el 2007. A partir d'aleshores el grup va gravar dos àlbums, "Mudcrutch" (2008) i "Mudcrutch II" (2016), que valen molt més que el seu pes en or. Del primer és just destacar-ne ara mateix la preciosa "Queen of the Go-Go Girls", original del propi Leadon, que ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

dissabte, 1 d’abril del 2023

50 anys de "The Blue Ridge Rangers"


D'encapçalar una de les bandes més grans de tots els temps, a trobar-se sol enmig d'una de les batalles legals més doloroses de la història del rock. No devia resultar gens fàcil ser John Fogerty en ple 1973, l'exercici durant el qual va començar el músic a deixar enrere el fantasma de Creedence Clearwater Revival –sí és que això era possible- per iniciar una carrera solista que li ha acabat fent justícia. El primer pas va ser la publicació aquell mateix any de "The Blue Ridge Rangers", el seu primer àlbum al marge la banda mare, del qual es commemora aquest mes d'abril –la data exacta no està clara- el cinquantè aniversari.

Un disc de versions de clàssics del country, que sintonitzava plenament amb corrents com el country rock i on el mateix Fogerty tocava tots els instruments. Que el signés amb el nom de The Blue Ridge Rangers en lloc de fer-ho amb el seu, responia a la necessitat de fer front a l'allargada ombra de la formació que ell mateix havia encapçalat prèviament. Publicat a menys d'un any del final de CCR, hi destacaven pistes com "Jambalaya (On the Bayou)" (Hank Williams), "She Thinks I Still Care" (George Jones) o les tradicionals "Blue Ridge Mountain Blues" i "Workin' on a Building" –amb un deliciós aire gòspel-. El 2009 en va publicar una segona part, "The Blue Ridge Rangers Ride Again".

dimarts, 7 de març del 2023

50 anys de "Byrds", l'àlbum


Durant el que portem de segle han estat més que mai a l'ordre del dia, fins al punt d'esdevenir un dels pilars que han aguantat bona part de la indústria musical al llarg de les passades dues dècades, però ni les gires ni els discos de reunió s'han inventat ara. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim que va reunir la formació original dels Byrds en un estudi de gravació per primer cop des de 1966. Que a la caràtula hi figuressin ben visibles els noms de Gene Clark, Chris Hillman, David CrosbyRoger McGuinn i Michael Clarke –per aquest ordre- no era cap casualitat. De fet, es podria dir que la signatura del disc era la dels cinc músics i no pas la del grup.

Situem-nos. L'any 1972 els Byrds eren una banda a la deriva. Els seus dies més inspirats –també els de més cotització- quedaven lluny, i per si això fos poc les tensions internes d'un combo amb McGuinn com a únic component original no ajudaven gaire a desembolicar la troca. Quant a la resta de membres originals, només Crosby –amb la nissaga CSNY- i Hillman –que venia de formar Manassas amb Stephen Stills- havien aconseguit treure el cap des de les respectives sortides de la banda mare. Quan David Geffen va fer una oferta molt temptadora per reunir la primera formació del grup i fitxar-la pel seu aleshores flamant segell, Asylum, tot va acabar d'encaixar.

Les sessions de gravació de "Byrds" (1973), el disc, es van dur a terme durant la tardor de 1972. Mentre es gestava l'àlbum, McGuinn seguia actuant en directe amb la formació aleshores vigent de la banda, que mantenia un contracte discogràfic amb Columbia –dues encarnacions dels Byrds en dues disqueres diferents: legalment, el més fàcil era signar l'obra amb els noms dels cinc músics i donar-li el títol de "Byrds" per allò de tenir un reclam-. A petició de Crosby, McGuinn va acabar desfent els Byrds de Columbia a principis de 1973. Però quan el plàstic va sortir a la venda el 7 de març d'aquell mateix any, la resposta de crítica i públic va ser tan poc entusiasta que els reformats Byrds van descartar la idea de fer cap gira i van acabar dissolent el grup de forma definitiva –fins a la reunió de 1989-.

Musicalment, "Byrds" és un àlbum menor però en absolut dolent. No té les cançons més inspirades del catàleg de la banda, però cobreix bona part del ventall estilístic practicat pels californians al llarg de la seva trajectòria –del folk rock al country rock, descartant això sí la psicodèlia-. Entre els títols més destacables, la inicial "Full Circle", original de Clark que ell mateix havia publicat prèviament en solitari a "Roadrunner" (1973). També "Sweet Mary" i la dylaniana "Born to Rock and Roll". Més estrany es fa escoltar els Byrds tocant dues composicions de Neil Young, "Cowgirl in the Sand" i "(See the Sky) About to Rain". Que no sonen malament, però refermen el caràcter erràtic d'una reunió que, com tantes altres i per molt greu que sàpiga dir-ho, s'havia fet per la pasta.

dimarts, 14 de febrer del 2023

Nikki Lane - "Denim & Diamonds" (2022)


Per molt llaminer que pugui semblar el nom d'un productor estel·lar als crèdits d'un disc, la seva empremta a l'obra en qüestió no hauria d'eclipsar mai l'essència de l'artista que signa el plàstic. En aquest sentit, el primer que cal destacar de "Denim & Diamonds" (2022), el quart àlbum d'estudi de Nikki Lane, és que segueix sonant a ella mateixa de cap a peus. Per molt que les tasques de producció les hagi portat a terme un Josh Homme que sens dubte és un bon reclam, però en cap cas ha forçat res que no calgués forçar. Sí, el líder de Queens Of The Stone Age li ha augmentat subtilment l'aparell elèctric al country rock de la de Carolina del Sud –establerta actualment a Nashville-, però el resultat no deixa de ser la continuació lògica del seu predecessor, "Highway Queen" (2017).

Efectivament queda lluny en el temps aquell tercer àlbum, i justament "Denim & Diamonds" és fruit de tot allò que ha viscut Lane des de la seva publicació. Una gira mundial que la va consolidar com una de les veus a l'alça de la música d'arrel nord-americana, un període de reflexió personal que pràcticament va coincidir amb l'aturada pandèmica global, i finalment les ganes de passar-s'ho bé i tornar a la carretera un cop superada la tempesta. Unes bones vibracions que ja es deixaven intuir en aquell refrescant avançament que va esdevenir "First High", i que s'acaben de confirmar amb el sensual rock'n'roll de la peça titular, la càlida brisa neotradicionalista de "Try Harder", o aquesta contundent declaració de principis que és "Born Tough". Cançons de ruta i de barra de bar. I un discurs que ja no admet cap discussió.

Disponible a Bandcamp.

dilluns, 2 de gener del 2023

Ian Tyson (1933-2022)

IAN TYSON

(1933-2022)

Diu la llegenda que Ian Tyson va compondre una de les seves cançons més conegudes, "Four Strong Winds", en qüestió d'hores i com a resposta al "Blowin' in the Wind" de Bob Dylan. Corria l'any 1962, el canadenc i el de Minnesota formaven part del circuit folk del Greenwich Village novaiorquès i compartien mànager –Albert Grossman-. Quan Dylan li va ensenyar a Tyson la peça en qüestió, acabada de compondre, aquest es va inspirar per fer ell mateix el que esdevindria un dels pilars del repertori d'Ian & Sylvia, el duet que aleshores tenia amb Sylvia Fricker –qui adoptaria el nom civil de Sylvia Tyson després de contraure matrimoni tots dos el 1964-, i que en anys posteriors versionarien Neil Young i The Band, entre d'altres. Els Tyson es van divorciar el 1975, posant punt i final també a la seva relació artística –que a finals dels 60 els havia portat encapçalar el grup de country rock Great Speckled Bird-. A partir d'aleshores, Tyson va consolidar una carrera solista de llarg recorregut en els àmbits del folk i el country, que ha finalitzat amb el seu traspàs a l'edat de 89 anys.

divendres, 25 de novembre del 2022

50 anys d'"A Good Feelin' to Know"


No sol ser un dels àlbums més reivindicats de Poco, tot i que la peça que el titula va ser una de les més radiades dels primers anys de la banda californiana. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"A Good Feelin' to Know" (1972), el quart elapé d'un combo que, havent-se situat a l'avantguarda del country rock –una posició que els aleshores flamants Eagles eren a punt de disputar-li- i havent consolidat Paul Cotton al capdavant de la formació juntament amb Richie Furay i Rusty Young, començava a explorar sonoritats més elèctriques, properes en ocasions al southern rock o fins i tot al hard rock –com a bones mostres les inicials "And Settlin' Down" i "Ride the Country", dues perles de rock genuïnament nord-americà sense conservants ni etiquetes, també el crescendo de la mateixa "A Good Feelin' to Know"-. Les vendes no van acabar d'acompanyar, però les bones cançons hi eren i la banda sonava pletòrica.

dimarts, 1 de novembre del 2022

Mig segle de "Will the Circle Be Unbroken", l'àlbum


Aquest mes de novembre –la data exacta no acaba d'estar del tot clara- es commemora el 50è aniversari de "Will the Circle Be Unbroken" (1972), el setè àlbum de The Nitty Gritty Dirt Band i un dels discos més importants de la història de la música country, punt de trobada de la generació del primer country rock amb la de pioners com Roy Acuff, Earl Scruggs, Merle TravisDoc Watson, Jimmy Martin, Norman Blake o "Mother" Maybelle Carter. Un treball que va enllaçar dues sensibilitats fins aleshores gairebé antagòniques, i la recuperació de tot un llegat com a primer pas cap a tots els camins que ha recorregut la música d'arrel nord-americana durant la passada meitat de segle.

Formada a les càlides costes californianes i encapçalada per l'encara incombustible Jeff Hanna, la Nitty Gritty Dirt Band havia estat una de les formacions pioneres del citat country rock, aquell corrent que durant la segona meitat dels 60 havia escurçat distàncies entre l'efervescent obertura de mires de la Costa Oest dels Estats Units i la mentalitat diametralment oposada de la reialesa country de Nashville. En algun moment de principis dels 70, els components del grup van entrar en contacte amb Earl Scruggs a través d'un dels seus fills, el recentment traspassat Gary Scruggs. D'aquesta manera va néixer un projecte que volia reivindicar tots aquells referents del country la popularitat dels quals havia minvat arran de la irrupció del rock'n'roll i d'estils com el Nashville Sound.

Les sessions de gravació es van fer l'estiu de 1971 a la mateixa Music City, en un ambient que al principi va ser una mica tens –a Roy Acuff, per exemple, no li va fer gaire gràcia compartir estudi amb un grup a qui veia com una colla de hippies, i s'ha arribat a comentar que el mateix Bill Monroe hauria declinat participar del projecte malgrat haver-hi estat convidat- però que ben aviat es va relaxar. Totes dues parts es van acabar entenent gràcies a un llenguatge tan universal com la música, i la majoria de peces –estàndards i cançons tradicionals com "Keep on the Sunny Side", "Orange Blossom Special" o la pròpia "Will the Circle Be Unbroken", l'himne de la Carter Family- es van enregistrar amb tan sols una o dues preses.

Arxivat durant més d'un any, força incomprès al moment de la seva publicació, aquell doble àlbum ha esdevingut amb el pas del temps un dels pilars del country contemporani –no deixa de ser curiós que veiés la llum pràcticament mig segle després que Eck Robertson i Henry Gilliland editessin "Sallie Gooden" (1922), el primer disc de country- i l'obra capital d'una Nitty Gritty Dirt Band que va tornar a repetir aquella experiència en dues ocasions. El 1989 va publicar "Will the Circle Be Unbroken: Volume Two", on tornaven a participar veterans de la primera part com Scruggs o Acuff, i on s'hi sumaven referents de generacions posteriors com Johnny Cash o Ricky Skaggs. I el 2002 va lliurar "Will the Circle Be Unbroken, Volume III", amb la participació de June Carter Cash, Del McCoury, Willie Nelson, Dwight Yoakam i uns retornats Doc Watson i Johnny Cash, entre d'altres.

dilluns, 12 de setembre del 2022

Els nous horitzons de Sarah Shook

SARAH SHOOK & THE DISARMERS

Rootsound Fest IV
La Textil, Barcelona
11 de setembre de 2022

Declarava Sarah Shook en una entrevista recent que no havia quedat del tot satisfeta amb el resultat final del seu darrer disc amb The Disarmers, el molt notable "Nightroamer" (2022). En un acte d'honestedat que honrava l'autora sense desvirtuar en cap cas l'obra en qüestió, la de Carolina del Nord venia a dir que l'àlbum pateix d'un excés de producció i que ella hauria preferit uns acabats més similars als dels seus dos primers treballs –"Sidelong" (2015) i "Years" (2018)-. Certament, un pot entendre perfectament a què es referia quan escolta en directe peces com "If It's Poison" o, sobretot, "Been Lovin' You Too Long".

Aquesta última, molt més que un single en potència, va segellar la nit passada un dels grans moments de l'actuació que Shook i els Disarmers van oferir a la sala La Textil de l'Eixample barceloní, concert emmarcat dins de la programació del quart Rootsound Fest. I ho va fer guanyant injecció elèctrica i embranzida punk rock, defugint les dinàmiques amables de la versió d'estudi i situant-se en coordenades on podien ressonar uns Drive-By Truckers o fins i tot uns Replacements. D'altra banda "If It's Poison", balada soul amb deliciós regust anyenc, es va enfilar fins a cotes inèdites a l'estudi i va culminar amb un atac frontal de robust hard rock que va apuntar cap a nous horitzons.

També títols com "Please Be a Stranger", "Somebody Else" o una irresistible "No Mistakes" van ser plats forts d'un repertori que va alternar la collita recent amb un fons d'armari encara tan vigent com el que poden formar "Fuck Up", "New Ways to Fail", una colpidora "Dwight Yoakam" o aquell "Good as Gold" que va obrir el concert i que segueix essent molt més que un diamant en brut –s'ha de tenir valor, i Shook en va sobrada, per despatxar de bon principi un dels reclams més grans del cançoner propi-. Va tancar el tram central del set amb una expansiva jam instrumental de rock psicodèlic al més pur estil d'uns Blue Cheer –novament, eixamplant horitzons- abans de rematar la feina, en tanda de bisos, amb els aires rockabilly de "Damned If I Do, Damned If I Don't".

A quatre anys del seu debut als escenaris barcelonins –7 de novembre de 2018 a l'enyorat Rocksound-, Shook ha deixat de ser una promesa a l'alça de la música country per confirmar-se com un valor de ple dret del rock d'arrel més genuïnament nord-americana. Les seves cançons són tan incontestables com una actitud escènica que no admet cap mena de dubte –gairebé una trentena de peces despatxades en poc més d'una hora i mitja, l'una darrere l'altra i sense perdre el temps amb presentacions i comentaris protocolaris-. I per postres compta amb el suport d'una banda sòlida i versàtil com ella mateixa. El futur serà seu o no ho serà, però en clau de present n'hi ha molt pocs que li puguin plantar cara.

dijous, 4 d’agost del 2022

Versions amb accent del Sud

La formació actual dels Black Crowes – Foto Wes Orchoski.
Ens referíem recentment a tot allò que implica el fet d'interpretar una versió d'una composició aliena, i posàvem com a exemple de bones pràctiques el darrer àlbum d'Eli "Paperboy" Reed, un "Down Every Road" (2022) on el de Boston trasllada el cançoner country de Merle Haggard fins a les coordenades del soul més genuí. Gairebé a l'extrem oposat s'hi troba l'últim llançament d'uns Blackberry Smoke que han optat per retre homenatge als Rolling Stones amb un ep titulat, simple i oportunament, "Stoned" (2022).

Un total de set peces compostes i gravades per Ses Majestats entre 1968 i 1978 –amb una especial fixació per "Sticky Fingers" (1971), l'àlbum més vegades citat, amb tres pistes en total-, despatxades per la banda d'Atlanta amb l'ofici i la passió que la caracteritzen. El problema és que ens trobem davant d'un grup de southern rock –un dels millors del que portem de segle, per cert- interpretant un repertori que constitueix una part essencial de l'adn d'aquest gènere. Vaja, que en lloc de reinterpretar el cànon stonià n'han tingut prou essent fidels als originals. Cosa que pot restar interès al plàstic, però assegura una bona estona tan bon punt sonen els primers acords d'"All Down the Line".

Més inspirada es presenta una altra banda de southern rock originària d'Atlanta, els reformats Black Crowes, en un ep de versions igualment temàtic, en aquest cas centrat en una sèrie de clàssics que commemoren enguany el seu cinquantenari. "1972" (2022), l'han titulat, en referència a un any durant el qual van veure algunes de les obres capitals de la música del segle XX. També citen als Stones amb un "Rocks Off" que òbviament se saben de memòria, i afegeixen a la selecció noms com els de T.Rex ("The Slider"), David Bowie ("Moonage Daydream") o els Temptations ("Papa Was a Rollin' Stone"). En cada cas es nota el segell dels germans Robinson, que la tardor vinent visitaran Barcelona amb una nova –i polèmica- formació dels Crowes.

Des d'unes coordenades no gaire allunyades del southern rock, les del country rock més genuí, la Nitty Gritty Dirt Band presenta un àlbum de versions també temàtic. "Dirt Does Dylan" (2022) és, com indica el seu títol, un disc de tribut a Bob Dylan. Partint del principi que ningú més pot sonar com el de Duluth, i que les seves cançons donen peu a tota mena d'interpretacions –començant per les que fa ell mateix als seus concerts-, Jeff Hanna i companyia saben treure molt de suc de títols com un "Tonight I'll Be Staying Here with You" que gairebé els sembla fet a mida. A "Forever Young" hi col·laboren Larkin Poe. I a "The Times They Are A-Changin'" ho fan gegants com Rosanne Cash, Steve Earle o Jason Isbell –sí, un cop més la connexió southern-.