Iggy Pop - "Every Loser" (2023)

Hi ha qui encara es pregunta com ha arribat Iggy Pop fins aquí. Com el seu organisme ha pogut desafiar algunes de les lleis més elementals de la física i de la química, sobrevivint a tota mena d'excessos i mantenint-se en plena forma amb 75 primaveres viscudes i gairebé sis dècades de trajectòria a l'esquena. Serà o no serà un miracle, però pràcticament al mateix temps que es commemora el cinquantenari de "Raw Power" (1973), el seu tercer disc amb els Stooges i un dels pilars del rock de la passada meitat de segle, la Iguana no tan sols segueix presumint de no tenir rival a l'escenari, sinó que fins i tot és capaç de despenjar-se amb una obra de pes com "Every Loser" (2023).

El seu 19è àlbum d'estudi és també el seu primer disc de rock des de l'encara definitiu "Post Pop Depression" (2016). Un retorn a les seves formes més essencials, però sobretot un cop a la taula que ens ve a recordar per què se'l coneix com el Padrí del Punk. Poca cosa pot anar malament quan un plàstic comença amb el cop de puny a la cara de "Frenzy" i reforça el seu argumentari amb atacs frontals de la intensitat de "Neo Punk", un "All the Way Down" que podria ser un outtake de clàssics pretèrits com "American Caesar" (1993), o un "Modern Day Ripoff" que connecta amb el mateix "Raw Power".

Pel camí hi trobem pistes de naturalesa més atmosfèrica on Pop deixa sortir aquell crooner terminal que havia seguit marcant diferències en plena era post-punk –atenció a "Strung Out Johnny" i "New Atlantis"-. Produeix Andrew Watt, i desfilen pel disc tota una nòmina de convidats que van de Duff McKagan (Guns N' Roses) a Eric Avery i Dave Navarro (Jane's Addiction), passant per Chad Smith (Red Hot Chili Peppers), Stone Gossard (Pearl Jam) o Taylor Hawkins (Foo Fighters) –qui va morir ara fa justament un any, poc després de gravar les seves parts de l'àlbum-. Més que una prova de vida, l'enèsim símptoma d'immortalitat d'un pioner etern.

50 anys de "Raw Power"

Qui li hauria pogut dir a Iggy Pop, ara fa cosa de cinc dècades, que un bon dia assistiria a la commemoració del cinquantenari de "Raw Power" (1973). El tercer àlbum dels Stooges –el plàstic es va signar amb el nom d'Iggy and The Stooges-, i l'obra que va avançar el glam per l'esquerra tot acabant de posar les bases d'allò que anomenem punk rock. I sí, un d'aquells discos que al seu dia només van cridar l'atenció de selectes minories, però van empènyer tothom qui se'ls va comprar a formar els seus propis grups de música. Publicat avui fa mig segle, segueix sonant tan perillós, letal i corrosiu com el primer dia.

La història de "Raw Power" és també la història de com Pop va sortir de l'espiral d'autodestrucció que havia precipitat, entre d'altres, la implosió dels Stooges a un any d'haver publicat l'igualment essencial "Fun House" (1970). Va resultar cabdal, en aquest sentit, l'entrada en escena d'un David Bowie que el va apadrinar tal com abans ho havia fet amb Lou Reed. El disc es va gravar a Londres amb el Duc Blanc a les tasques de producció. En un principi havia de ser un treball de la Iguana en solitari amb James Williamson a la guitarra. Però, davant la impossibilitat de trobar una base rítmica que fos del seu gust al Regne Unit, el cantant va optar per portar els germans Ron i Scott Asheton des de Detroit –a Ron, per cert, no li va fer gens de gràcia haver d'agafar el baix i cedir a Williamson el lloc de guitarrista-.

El resultat va ser una col·lecció de cançons fruit del seu temps però plenament vigents 50 anys després. Començant per "Search and Destroy", el dard de precisió que enceta el plàstic, l'antihimne que pocs van saber entendre al seu moment però que des d'aleshores s'han fet seu incomptables generacions d'inadaptats. El "Gimme Shelter" dels Stones portat fins a l'extrem a un ritme galopant, amb la guitarra de Williamson fent detonar incendiàries bombes de napalm sònic mentre la Iguana descarrega sexe i mala llet a parts iguals des del precipici existencial que havia esdevingut la ressaca dels 60. Una ressaca que torna a quedar perfectament sintetitzada als tres tèrbols minuts i mig d'aquell definitiu exercici de psicodèlia en fase terminal que és "Gimme Danger".

I podríem seguir parlant del rock'n'roll corrosiu de "Your Pretty Face Is Going to Hell", del misteri sleazy i el sexe explícit de "Penetration", i de l'atac frontal de la pròpia "Raw Power". També del blues decadentista d'"I Need Somebody" i del glam rock vitamínic i desvergonyit de "Shake Appeal". I per descomptat de l'apocalipsi final de "Death Trip", amb Williamson disparant flamarades des del buldòzer rítmic dels germans Asheton mentre Pop fa de mestre de cerimònies en un descens en picat fins a les profunditats més remotes de la ment humana. Sis minuts d'agressió sonora i caos estructural en caiguda lliure, i una peça que encara avui sol tenir un lloc reservat als directes de la Iguana.

El plàstic va sortir amb una imponent fotografia de Mick Rock a la caràtula on Pop personificava tot allò que se suposava que havia de ser el glam, alhora que inspirava una generació punk que tot just començava a prendre consciència dels esdeveniments. La crítica el va aplaudir, el gran públic el va passar per alt i la banda acabaria implosionant de forma definitiva al cap d'un any. El 1997, un cop ja consolidat com un clàssic de ple dret, l'àlbum es va reeditar amb noves mescles a càrrec de la mateixa Iguana que suposadament milloraven les originals de Bowie. Tot plegat va donar peu a un debat que ha arribat fins als nostres dies però en cap cas ha eclipsat la immensitat d'una de les obres fonogràfiques més capitals de tots els temps.

Set anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).

Venim de commemorar, durant tot el 2022, el cinquantenari d'un any que va ser tan prolífic com meteòric i tan revolucionari com decisiu per a David Bowie. Un exercici, el 1972, en què el de Brixton va situar-se a l'avantguarda del glam i va marcar un abans i un després a la història del rock amb la publicació del canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" –també amb la seva icònica aparició televisiva interpretant "Starman" al Top of the Pops de la BBC-.

Però és que a sobre va donar l'empenta definitiva a les trajectòries de Mott The Hoople i Lou Reed amb les seves aportacions a "All the Young Dudes" i "Transformer", que de seguida s'ha dit. Aquest 2023 commemorarem un altre cinquantenari de pes, el de dues obres igualment notables com són "Aladdin Sane" i el disc de versions "Pin Ups" –i el de "Raw Power" d'Iggy Pop amb els Stooges, on també va deixar empremta-. Mentrestant, avui toca recordar-lo en el setè aniversari del seu traspàs. David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016. Però David Bowie, la seva creació, segueix ben viva.

El distòpic retorn de Pantera

Postal distòpica: els 'reformats' Pantera actuant a Mèxic davant d'un oceà de mòbils.

Les reunions a priori impossibles de bandes que ja havien dit tot allò que havien de dir al seu moment, ha estat una de les grans constants de la crònica pop durant el que portem de segle XXI. Si durant els primers anys del present mil·lenni es van materialitzar retorns a priori tan improbables com els dels Stooges, New York Dolls o Pixies, la gallina dels ous d'or no ha deixat de donar els seus fruits des d'aleshores i pràcticament no ha passat un sol any sense que s'anunciés algun retorn més o menys afortunat en termes artístics però en tot cas lucratiu en termes de taquilla.

L'últim capítol d'aquest serial el protagonitzen uns Pantera la reunió dels quals no tan sols era altament improbable per l'absència dels seus dos membres fundadors –els germans Abbott, Dimebag Darrell i Vinnie Paul, morts respectivament el 2004 i el 2018-, sinó perquè la formació clàssica del grup havia implosionat al seu dia fins acabar com el rosari de l'aurora. Però ja se sap, a aquestes alçades no hi ha res que sigui impossible, menys encara quan els dos màxims interessats no poden venir a fer cap reclamació. I d'aquesta manera, s'anunciava l'estiu passat el retorn del quartet texà amb Zakk Wylde (Black Label Society, Ozzy Osbourne) i Charlie Benante (Anthrax) ocupant les vacants.

Un retorn que va generar molta expectació i que es va materialitzar el passat 2 de desembre al festival mexicà Hell & Heaven –després van iniciar una gira per l'Amèrica Llatina que s'espera a la resta del món de cara a l'any vinent-, on Phil Anselmo i Rex Brown van presumir de bona forma mentre es feien el bany de masses de la seva vida i les noves incorporacions van refermar la seva solvència tot rescatant un cançoner sense el qual no s'entendria el metal de les passades tres dècades. Tot plegat, és clar, davant d'un públic tan superlatiu com àvid de veure en directe una banda que simplement no existeix ni pot existir. Perquè, diguin el que diguin, això no és Pantera.

Poden estar fent concerts apoteòsics –i els vídeos que circulen per la xarxa fan molt bona pinta-, i la gira de torn fins i tot podria haver estat un bonic homenatge als Abbott si les coses haguessin anat d'una altra manera. Però malauradament ja és massa tard per reviure una banda literalment irrepetible a tots els efectes. Vaig visionar dies enrere un fragement de l'actuació que van oferir al Hell & Heaven, concretament la interpretació de la sempre aclaparadora "Walk", davant d'una munió de metalheads del segle XXI que no van dubtar en immortalitzar el moment amb els seus telèfons mòbils. I francament, ara mateix no soc capaç d'imaginar-me cap escena més distòpica que la de Pantera tocant en un escenari sense els germans Abbott, i davant d'una multitud literalment tapada pels dispositius de torn.

D'Iguana només n'hi ha una

IGGY POP
Festival de la Porta Ferrada
Guíxols Arena, Sant Feliu de Guíxols

29 de juliol de 2022

En una escena de "Gimme Danger" (2016), el documental de Jim Jarmusch sobre els Stooges, Iggy Pop recorda una conversa que va tenir amb Tony Defries en algun moment de 1974. L'aleshores mànager de David Bowie i dels mateixos Stooges va proposar a Pop interpretar el paper de Peter Pan en un musical que s'havia d'estrenar a Broadway, a la qual cosa ell va respondre que es veia més aviat a la pell de Charles Manson. Segons la Iguana, aquella resposta va trencar per sempre més la relació d'un decebut Defries amb uns Stooges que musicalment representaven –i segueixen representant- el final d'un somni, el dels coloristes 60 i la generació dels fills de les flors, que el mateix Manson havia sepultat per sempre més en un dels capítols més macabres de la història recent dels Estats Units.

Mig segle després, el de Michigan segueix destil·lant perill amb cada moviment que fa a l'escenari, però també personifica a la seva manera el mite de la joventut eterna. Potser no sigui el Peter Pan que Defries tenia en ment, però amb 75 primaveres a l'esquena segueix ballant amb el tors al descobert, rebolcant-se per terra, provocant al respectable i animant-lo a fer tot allò que estigui prohibit. La nit passada, en el marc d'un d'aquells festivals d'estiu on el públic natural de l'estrella de torn sol barrejar-se amb els espectadors de temporada que hi són perquè toca, centenars d'ànimes van desafiar les normes del recinte tot responent en massa al primer crit de la Iguana, que en qüestió de 30 segons i sense haver cantat encara una sola nota va transformar diverses files de seients reservats en una caòtica pista on els presents van saltar, van ballar pogo i fins i tot van protagonitzar diversos intents d'invasió d'escenari. Els somriures i els gestos de complicitat de l'artista contrastaven amb el nerviosisme creixent entre el personal de seguretat.

L'actuació de Pop a Sant Feliu de Guíxols, deu anys després de la seva última visita a terres catalanes –Cruïlla 2012, encara al capdavant d'uns reformats Stooges-, s'emmarcava en una gira que al seu dia es va anunciar com l'última de la Iguana i que ara fa dos anys s'hauria aturat al barceloní Primavera Sound de no haver estat per la pandèmia. També en la presentació d'un àlbum, "Free" (2019), on el padrí del punk adopta un posat més reposat i fins i tot intimista que de costum. Un treball que part de la seva parròquia encara mira amb recel malgrat contenir perles com "Loves Missing" o "James Bond", augmentades en directe per una banda tan solvent com versàtil, capaç de canalitzar l'energia bruta del cançoner stooge, reciclar la sofisticació kraut de "Sister Midnight" i injectar essències jazzístiques a títols com "I'm Sick of You" o un "Lust for Life" amb deliciós acabat soul –a destacar la trompeta de Leron Thomas i la guitarra velvetiana de Sarah Lipstate-

D'aquest darrer treball en van caure quatre peces –per emmarcar, el misteri crepuscular de la mateixa "Free"-, i va inspirar la claustrofòbica introducció instrumental que va deixar pas al cop de puny frontal de "Five Foot One". Va ser l'inici d'una orgia de rock'n'roll de les que ja no es veuen, amb la Iguana presumint d'una vitalitat que pràcticament deixa en no res els gestos atlètics d'un Mick Jagger. Místic i transcendental en els passatges més lisèrgics –aquell "Gimme Danger" que pràcticament va valer mitja entrada-, absolutament desbocat als esclats elèctrics –"T.V. Eye", "Death Trip"-, pletòric a l'hora de comandar el respectable en els massius càntics que van desencadenar "The Passenger" i "I Wanna Be Your Dog". La traca final amb "Down on the Street", "Fun House" i "Search and Destroy" va ser molt més que una lliçó d'història. La gènesi del punk rock explicada en primera persona per qui la va escriure al seu dia a cop de sang i suor. Miracle i privilegi, poder-ho presenciar ara i aquí. Defries se'n faria creus.

James Williamson & Deniz Tek - "Two to One" (2020)

Al final del dia el que compta en l'ofici de James Williamson i Deniz Tek és disposar de bones cançons i de prou actitud a l'hora de despatxar-les. El segon guitarrista dels Stooges i el seu homòleg fundacional a Radio Birdman –pilars del punk australià influïts pel combo de Michigan fins al punt de batejar-se a partir d'una de les seves cançons- van sobrats d'ambdues coses, tal i com posen de manifest al segon plàstic que signen de forma conjunta. Un "Two to One" (2020, Cleopatra) que potser no s'inventa cap roda però certifica el bon estat de forma dels seus autors i conté un grapat de talls que val la pena punxar amb el volum a l'onze. Com per exemple "Jet Pack Nightmare", "Progress" o "Climate Change". Punk rock del de tota la vida, directe a la cara però serè com qui gairebé pot presumir d'haver parit el gènere ell mateix. Ideal per a seguidors dels Stooges i els Birdman, però també de Neurotic Outsiders o Demolition 23.

Els Stooges a Goose Lake

Una instantània de la nit en què van implosionar els Stooges originals  -
Foto Tom Copi/Michael Ochs Archive/Getty Images.

El 8 d'agost de 1970, a poques setmanes d'haver despatxat un artefacte de les proporcions de "Fun House", els Stooges van actuar al Goose Lake International Music Festival, un macrofestival que va tenir lloc a la localitat de Leoni, a l'estat nord-americà de Michigan, i on segons les dades oficials van assistir 200.000 persones. Els caps de cartell eren referents del firmament pop de l'època com Ten Years After, Jehtro Tull, Savoy Brown o Joe Cocker. A la lletra petita, a més d'Iggy Pop i companyia, hi figuraven noms com els d'Alice Cooper, Bob Seger o Flying Burrito Brothers, que en qüestió de pocs anys haurien esdevingut clau per entendre l'evolució de la música rock a l'altre costat de l'Atlàntic.

Tot i jugar pràcticament al costat de casa, els Stooges eren uns perfectes desconeguts per a la majoria d'assistents a un festival concebut a l'ombra de Woodstock i similars. I és possible que no arribessin a convèncer a una gran majoria, però la seva actuació s'ha acabat considerant amb el pas del temps com un dels grans capítols de la crònica pop de principis de la dècada dels 70. Un atac frontal de decibels, electricitat i mala llet amb la sempre provocadora Iguana desafiant tabús i convencions. També va ser l'última actuació del grup amb la seva formació original: un cop finalitzat el concert, el mateix Pop va expulsar el baixista Dave Alexander per motius que probablement ni ell mateix conegués del cert.

Una actuació que forma part de la llegenda del grup però que mai ningú havia pogut escoltar des d'aleshores. I justament ara, amb la commemoració del cinquantenari de "Fun House" encara ben fresca, surt a la llum per primer cop un document sonor d'aquella nit. Resulta que els hereus d'un dels tècnics de so que hi van treballar van localitzar-ne una gravació en una caixa que havia estat acumulant pols durant gairebé mig segle. I que la troballa, per descomptat, va cridar l'atenció d'aquest santuari de l'arqueologia melòmana que ha esdevingut Third Man Records, el segell que s'ha encarregat de posar-la en circulació de forma oficial sota l'inequívoc títol de "Live at Goose Lake: August 8th, 1970".

La qualitat de l'àudio és qüestionable però el disc es deixa escoltar, i en qualsevol cas el que resulta indiscutible és el seu valor documental. Una de les bandes més influents de la història, implosionant davant d'una multitud probablement incrèdula i despatxant el seu repertori més recent literalment com si no hi hagués demà. "Fun House" repassat en la seva totalitat. La decadència i la violència estructurals dels primers 70 traslladada a un escenari del qual van saltar molt més que espurnes. I un crescendo constant que desemboca en un gran final on el saxo en flames d'Steve MacKay fa d'enllaç entre un crua lectura de la peça titular i el caos terminal d'"L.A. Blues". Punk rock abans del punk rock. Afortunats aquells que hi van ser, encara que aleshores, potser, no en fossin conscients.

50 anys de "Fun House"

De la mateixa manera que hi ha una gran unanimitat a l'hora d'assenyalar el debut homònim dels Stooges com el primer àlbum de punk rock, no resultaria exagerat afirmar que el seu successor es va avançar gairebé una dècada a allò que s'acabaria anomenant post-punk. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Fun House" (2020) tornava a despatxar provocació, mala llet i electricitat en estat pur i primitiu. Però ho feia a partir d'una òptica que deixava enrere els ressons de garatge del primer àlbum per abraçar una psicodèlia en fase terminal que anticipava corrents com la No Wave alhora que segellava el certificat de defunció dels nens de les flors i les seves utopies.

"Fun House" era en essència un concentrat de males vibracions que hauria pogut esdevenir la banda sonora ideal de la convulsa primera meitat dels 70, de no haver estat per la seva naturalesa essencialment subterrània i per l'essència autodestructiva de qui el signava. Vuit pistes que s'estrenaven amb el rock robust i aclaparador de "Down on the Street" i culminaven amb l'orgia de caos sonor d'un "L.A. Blues" que directament avançava el free jazz per l'esquerra. Entre l'una i l'altra, desfilaven el protoglam desbocat de "Loose", el rock'n'roll psicòtic de "T.V. Eye" i el nihilisme libidinós de "Dirt". Menció a part mereixien "1970" i la pròpia "Fun House", dos exercicis de punk rock directe i sense contemplacions, que eixamplaven horitzons amb el saxofon en flames d'un Steve Mackay que esdevindria part essencial del so de la banda.

Publicat per Elektra i produït per Don Gallucci (The Kingsmen), "Fun House" va ser l'últim disc enregistrat per la formació original dels Stooges –Iggy Pop (veu), Ron Asheton (guitarra), Scott Asheton (bateria) i Dave Alexander (baix), complementats puntualment pel saxofon de Mackay-. El combo implosionaria al cap d'un any fruit de les seves pròpies dinàmiques internes –després vindria l'efímera resurrecció auspiciada per David Bowie que donaria com a fruit el totèmic "Raw Power" (1973), amb nova formació i la Iguana proclamant-se com a líder indiscutible del combo, però això és una altra història-. També hi va tenir a veure l'escassa repercussió del propi plàstic, que malgrat passar pràcticament desapercebut al seu dia es contempla avui com un dels àlbums més influents del segle XX.

"American Valhalla" (2017)

Josh Homme i Iggy Pop, fructífera unió a Joshua Tree.

En un dels límits de la finca dins de la qual Josh Homme opera el seu mundialment reconegut estudi Rancho de la Luna, al desert californià de Joshua Tree, hi ha un cartell que avisa possibles intrusos que si sobreviuen se'ls tornarà a disparar. Així, sense més preàmbuls. Sigui una broma o sigui un avís a tenir realment en compte –en un país on qualsevol fill de veí té el dret constitucional de clavar-li un tret a qui accedeixi sense permís a la seva propietat-, tal carta de benvinguda resulta tan inequívoca i contundent com l'estatus de qui es pot considerar com un dels grans arquitectes del rock de les passades tres dècades i mitja, i un dels exponents més rellevants del gènere durant el segle XXI.

Nascut i criat a centenars de quilòmetres de distància, a la freda Michigan –si bé establert actualment a Florida-, Iggy Pop podria ser perfectament el pare de Homme en termes biològics. I si bé és cert que bona part de l'obra del líder de Queens Of The Stone Age no es podria entendre sense l'electricitat prèviament canalitzada per la Iguana al capdavant dels Stooges, també ho és que ambdues figures també podrien ser l'antítesi l'una de l'altra. Una criatura del desert, amb totes les conseqüències que això comporta, i un animal urbà, amb totes les lletres i a tots els efectes inclosos els més extrems, que no obstant van saber trobar l'equilibri necessari a l'hora de facturar plegats un plàstic, "Post Pop Depression" (2016), que a data d'avui es pot contemplar com un dels punts àlgids de la discografia de Pop i com una de les grans produccions de Homme.

El documental "American Valhalla" (2017, Eagle Rock) –dirigit pel mateix Homme- mostra no tan sols el procés de gestació de l'àlbum en qüestió, sinó també els llaços personals i artístics que es van establir entre una llegenda que venia de culminar la seva segona etapa al capdavant dels Stooges, i un dels homes del moment en l'àmbit del rock. La forma com Pop es va deixar portar per Homme i es va impregnar de tota l'essència de Rancho de la Luna, però a la vegada el va encaixar en el seu propi cànon tal i com abans ho havien fet astres de la talla de David Bowie. "El millor de Rancho és que tots mengem plegats, parlem i... pensem", confessa Homme en un moment donat. La metàfora perfecta, el fet d'haver-se assegut junts a taula, per a explicar el resultat d'una unió tan improvable a priori com fructífera a la pràctica.

50 anys de "The Stooges"

El mateix Iggy Pop va definir una vegada la localitat d'Ann Arbor com un lloc avorrit on la música era l'única sortida per a un adolescent que no volgués morir-se de fàstic. Sigui com sigui, l'estiu de 1969 aquesta ciutat universitària situada a uns 60 quilòmetres de Detroit va esdevenir testimoni en menys d'una setmana de dos esdeveniments prou significatius en la història de la música pop. D'entrada, la celebració durant el primer cap de setmana d'agost del pioner Ann Arbor Blues Festival, que al llarg de tres nits va aplegar al municipi algunes de les figures més essencials de la història del blues. I tan sols un parell de dies després, avui fa exactament 50 anys, l'edició del debut homònim dels Stooges, banda local de naturalesa subterrània que sense saber-ho gairebé acabava de posar els pilars mestres d'allò que s'anomenaria punk rock.

Formats pel propi Iggy Pop (veu) amb Dave Alexander (baix) i els germans Ron i Scott Asheton (guitarra i bateria), els Stooges van esdevenir juntament amb MC5 puntes de llança del Detroit Sound, una concepció elèctrica, àcida i visceral del rock de garatge que avançava la psicodèlia per l'esquerra i posava els fonaments a partir dels quals s'acabaria de definir el punk al llarg de la dècada posterior. En aquest sentit, si MC5 representaven el vessant més positiu i socialment compromès d'aquella escena, els Stooges n'eren pràcticament l'antítesi. Un combo de naturalesa provocadora, nihilista i autodestructiva que cantava sense reserves a la frustració, al tedi i fins i tot al sadomasoquisme amb títols com "1969", "No Fun" o "I Wanna Be Your Dog", tots ells inclosos a "The Stooges", l'àlbum, produït per John Cale i generalment menystingut al seu moment si bé rehabilitat en dècades posteriors com un dels plàstics més trencadors i influents del seu temps.

Els Stooges en ciríl·lic

Un dels artefactes més curiosos de la meva discoteca. L'edició soviètica (en vinil) del debut homònim (1969) dels Stooges, publicada l'any 1991 -durant els mesos finals de l'antiga URSS- per un misteriós segell de Sant Petersburg anomenat Consumari In Unum. El track list és el mateix de l'edició original nord-americana i les posteriors reedicions internacionals, si bé els crèdits estan escrits en alfabet ciríl·lic i la fotografia de la caràtula original va ser substituïda per una il·lustració basada en la mateixa. El vaig localitzar anys enrere en una disqueria ja desapareguda del centre de Barcelona, i des d'aleshores poca cosa n'he pogut esbrinar. De fet, ni tan sols sé si aquesta edició es va poder fer de forma legal en un país, la Unió Soviètica, on el rock'n'roll estava proscrit com tantes altres manifestacions culturals d'Occident i on moltes de les seves obres de referència van circular durant dècades de forma clandestina. Sigui com sigui, el plàstic en qüestió és una entranyable curiositat dels dies previs a la globalització.

Iggy Pop torna en solitari (per fi)

Josh Homme & Iggy Pop.

Sembla que Iggy Pop ha deixat (definitivament?) enrere els Stooges per a recuperar una trajectòria solista que mai hauria d'haver interromput. I ho ha fet de la mà de Josh Homme, qui s'ha encarregat de produir-li un nou disc i de confeccionar una banda on hi figura gent de Queens Of The Stone Age, The Dead Weather o Arctic Monkeys -qui li hauria dit fa deu anys al marrec Matt Helders que acabaria tocant amb la Iguana!-. L'àlbum veurà la llum el mes de març sota el títol de "Post Pop Depression" -que gran!-, i pel que n'hem pogut escoltar fins ara -un parell de peces interpretades en directe al Late Show d'Stephen Colbert- promet oferir més substància que els últims discos dels Stooges. Com es mou Iggy Pop als seus 68 anys, quina senyora banda la que l'acompanya i que bé que sona aquesta "Gardenia" que de ben segur hauria alegrat el dia a David Bowie.

Steve Mackay (1949-2015)

STEVE MACKAY

(1949-2015)

Steve Mackay era un d'aquells músics cridats a esdevenir definitius malgrat habitar un generalment discret segon pla. El seu saxofon va ser una peça clau en l'engranatge de "Fun House" (1970), un dels pilars que farien del segon disc dels Stooges una obra trencadora i avançada no tan sols al seu temps sinó fins i tot al que vindria immediatament després. Una dosi de jazz visceral aplicada a un combinat de garatge extrem, punk en estat embrionari i psicodèlia en fase terminal. Un terreny tan inhòspit que trigaria anys a tornar-se a explorar, i on bona part dels punks sorgits de la influència stooge mai van arribar a sentir-se còmodes. Ja en ple segle XXI, el saxofonista va tornar a esdevenir molt més que un actor secundari en la reunió a priori impossible d'uns Stooges encara en flames. Cada vegada que s'enfilava a l'escenari, els directes de la banda de Detroit adquirien una nova dimensió. Steve Mackay va morir el passat 10 d'octubre a causa d'una sèpsia en un hospital de Daly City, Califòrnia. Tenia 66 anys i marxava d'aquest món amb la mateixa discreció amb què n'havia fet un lloc millor, ja fos al costat dels Stooges o d'altres noms il·lustres com Violent Femmes, Commander Cody o Andre Williams.

Scott Asheton (1949-2014)

SCOTT ASHETON

(1949-2014)

Ahir vaig dinar amb uns amics. Durant la sobretaula vam agafar una guitarra i vam fer sonar una pila de temes, entre ells "I Wanna Be Your Dog" dels Stooges. Poques hores després, un dels amics amb qui havia dinat em feia saber que Scott Asheton havia mort la nit anterior. Macabra casualitat i trista notícia que arriba poc després de saber-se que els Stooges preparaven el seu primer disc sense Iggy Pop. Ignoro què passarà amb aquest projecte, però el cert és que de la formació original ja només queda viva la pròpia Iguana. Se n'ha anat un referent, un mestre que va deixar clar que es podia tocar la bateria sense necessitat de ser un virtuós. Que torni a sonar "No Fun" i que soni ben alt.

Iggy Pop i James Osterberg

Recordo la primera vegada que vaig veure Iggy Pop en persona. Va ser en un festival, l'estiu de 2004. Tenia acreditació de backstage, i vaig presenciar el concert de la Iguana i els Stooges des d'un lateral de l'escenari. D'aquell dia em van quedar gravades tres imatges. La primera, Iggy sortint del backstage -encara invisible des del públic- sense samarreta, amb uns texans a les últimes i corrent com qui està disposat a destrossar qualsevol cosa que se li posi al davant. La segona va tenir lloc quan es va acostar al lateral de l'escenari on es trobava un servidor i ens vam mirar cara a cara. Em va xocar la mà -i vaig flipar-, però la imatge que em va quedar gravada va ser la seva mirada de caos -en aquell instant, no sabies si et donaria la mà o et trencaria la cara allà mateix-. La tercera va ser, un cop acabat el concert i ja a la zona de backstage, la d'Iggy Pop tapat amb un barnús, assegut i parlant de manera relaxada amb uns fans. Iggy Pop i James Osterberg, tota una transformació. Com Superman i Clark Kent, com Spiderman i Peter Parker.

El propi Pop parla d'aquesta dualitat en una entrevista que publica aquest mes de juny l'edició espanyola de Rolling Stone. "Ara mateix sóc una mica de tots dos. Estàs parlant amb Iggy Pop i el seu mànager. Compartim un cos, d'acord? Ok, perquè si fos realment Iggy Pop et puc assegurar que, ara mateix, t'atacaria, me n'aniria d'aquí o qualsevol cosa", li etziba el de Detroit a un entrevistador que no les acaba de tenir totes. És un dels moments definitius d'una conversa en què el Padrí del Punk posa els punts sobre les is en temes com la seva relació amb David Bowie, la seva addicció a substàncies com l'heroïna, l'actitud extrema que segueix definint-lo als 66 anys o els falsos mites que l'envolten.

"Sóc un intèrpret que va al límit, ho vaig ser i ho segueixo essent", reconeix, "fa un parell d'anys vaig tocar a Barcelona, el concert era un conyàs i vaig saltar de l'escenari. Vaig xocar contra un paio, em vaig fer una fractura al cap i em van haver de donar deu punts". També recordo perfectament aquell moment. No va ser fa un parell d'anys, sinó el juliol de 2012, durant la darrera edició del festival Cruïlla Barcelona. I per descomptat que aquell concert no em va semblar precisament cap conyàs. Jo estava a primera fila, però prou allunyat del centre com per perdre la Iguana de vista quan va caure entre el públic. Durant uns quants segons que es van fer eterns, alguns vam arribar-nos a pensar que havíem assistit en directe a la mort d'Iggy Pop. I va ser aleshores quan va emergir amb la cara plena de sang i, com si res no hagués passat, va seguir a l'escenari durant una hora llarga. Rock'n'roll.



--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
"L'escena és la següent. La base instrumental dels Stooges ataca el clímax d'"I Wanna Be Your Dog" mentre Iggy Pop camina per l'escenari sense rumb. De cop i volta, la Iguana comença a córrer i es tira al públic. Desapareix. I reapareix segons després, suspès per la multitud, immòbil i amb un torrent de sang que brota d'algun punt pròxim a la seva boca. L'equip de seguretat l'estira i ell es reincopora, ja al passadís que separa el públic de l'escenari. Camina lentament mentre la sang no para de rajar, s'enfila a l'escenari i es gira per mirar el públic. Esbossa un dels seus somriures de complicitat desafiant i torna a cantar"I Wanna Be Your Dog" amb més força que mai. I això només ha estat el principi. Durant una hora més, Iggy Pop es passejarà per l'escenari corrent, saltant i deixant-se la pell en cada nota del repertori fundacional del punk. Amb 65 anys i sagnant com el primer dia. Sí, la Iguana s'assembla cada dia més a la Niña Medeiros, però segueix tenint el millor directe del món. El secret? La seva persona. Perquè si el rock'n'roll equival a sang, suor i sexe, Iggy Pop n'és l'essència més absoluta" (Dancing with the Clown, 7 de juliol de 2012).

Audio: "Raw Power" - Iggy and The Stooges

Iggy & The Stooges al Cruïlla BCN

Iggy Pop, ahir al vespre al Cruïlla BCN (Parc del Fòrum, Barcelona)

L'escena és la següent. La base instrumental dels Stooges ataca el clímax d'"I Wanna Be Your Dog" mentre Iggy Pop camina per l'escenari sense rumb. De cop i volta, la Iguana comença a córrer i es tira al públic. Desapareix. I reapareix segons després, suspès per la multitud, immòbil i amb un torrent de sang que brota d'algun punt pròxim a la seva boca. L'equip de seguretat l'estira i ell es reincopora, ja al passadís que separa el públic de l'escenari. Camina lentament mentre la sang no para de rajar, s'enfila a l'escenari i es gira per mirar el públic. Esbossa un dels seus somriures de complicitat desafiant i torna a cantar "I Wanna Be Your Dog" amb més força que mai. I això només ha estat el principi. Durant una hora més, Iggy Pop es passejarà per l'escenari corrent, saltant i deixant-se la pell en cada nota del repertori fundacional del punk. Amb 65 anys i sagnant com el primer dia. Sí, la Iguana s'assembla cada dia més a la Niña Medeiros, però segueix tenint el millor directe del món. El secret? La seva persona. Perquè si el rock'n'roll equival a sang, suor i sexe, Iggy Pop n'és l'essència més absoluta.




Audio: "I Wanna Be Your Dog" - The Stooges