"American Valhalla" (2017)

Josh Homme i Iggy Pop, fructífera unió a Joshua Tree.

En un dels límits de la finca dins de la qual Josh Homme opera el seu mundialment reconegut estudi Rancho de la Luna, al desert californià de Joshua Tree, hi ha un cartell que avisa possibles intrusos que si sobreviuen se'ls tornarà a disparar. Així, sense més preàmbuls. Sigui una broma o sigui un avís a tenir realment en compte –en un país on qualsevol fill de veí té el dret constitucional de clavar-li un tret a qui accedeixi sense permís a la seva propietat-, tal carta de benvinguda resulta tan inequívoca i contundent com l'estatus de qui es pot considerar com un dels grans arquitectes del rock de les passades tres dècades i mitja, i un dels exponents més rellevants del gènere durant el segle XXI.

Nascut i criat a centenars de quilòmetres de distància, a la freda Michigan –si bé establert actualment a Florida-, Iggy Pop podria ser perfectament el pare de Homme en termes biològics. I si bé és cert que bona part de l'obra del líder de Queens Of The Stone Age no es podria entendre sense l'electricitat prèviament canalitzada per la Iguana al capdavant dels Stooges, també ho és que ambdues figures també podrien ser l'antítesi l'una de l'altra. Una criatura del desert, amb totes les conseqüències que això comporta, i un animal urbà, amb totes les lletres i a tots els efectes inclosos els més extrems, que no obstant van saber trobar l'equilibri necessari a l'hora de facturar plegats un plàstic, "Post Pop Depression" (2016), que a data d'avui es pot contemplar com un dels punts àlgids de la discografia de Pop i com una de les grans produccions de Homme.

El documental "American Valhalla" (2017, Eagle Rock) –dirigit pel mateix Homme- mostra no tan sols el procés de gestació de l'àlbum en qüestió, sinó també els llaços personals i artístics que es van establir entre una llegenda que venia de culminar la seva segona etapa al capdavant dels Stooges, i un dels homes del moment en l'àmbit del rock. La forma com Pop es va deixar portar per Homme i es va impregnar de tota l'essència de Rancho de la Luna, però a la vegada el va encaixar en el seu propi cànon tal i com abans ho havien fet astres de la talla de David Bowie. "El millor de Rancho és que tots mengem plegats, parlem i... pensem", confessa Homme en un moment donat. La metàfora perfecta, el fet d'haver-se assegut junts a taula, per a explicar el resultat d'una unió tan improvable a priori com fructífera a la pràctica.