Allison Russell i Sa-Roc canten a les dones invisibilitzades

Tard o d'hora s'havien de trobar els camins d'Allison Russell i Sa-Roc. Dues dones que es compten per mèrits propis entre els grans valors de la música nord-americana contemporània, on han deixat empremta des d'àmbits aparentment distants però en tot cas compatibles i complementaris li pesi a qui li pesi, com són el so Americana i el hip hop. El fruit de la seva unió és el single "All of the Women", remix d'un original de la primera amb participació vocal de la segona i producció de dim star, que es va publicar el passat mes de març.

Inicialment inclosa al primer –i fins ara únic- àlbum en solitari de Russell, el notable "Outside Child" (2021), la peça en qüestió parteix de la seva experiència com a sanitària a Vancouver, on va tenir cura de dones vulnerables des de l'àmbit de la salut mental. La lletra, tan directa i colpidora que per moments sembla feta a mida de la mateixa Sa-Roc, s'inspira en una pacient en concret per acabar cantant a totes aquelles dones a qui la societat sol deixar de banda o directament invisibilitzar: "When she's not there / I worry about her / I think of all of the women / Who Disappear".

Allison Russell, originària de Montreal, es va donar a conèixer a principis de segle amb el projecte de folk, country i blues Po' Girl, format a Vancouver amb Trish Klein de The Be Good Tanyas. Ja instal·lada als Estats Units, va formar Birds of Chicago abans d'obtenir una major visibilitat com a membre d'Our Native Daughters al costat de Rhiannon Giddens, Amythyst Kiah i Leyla McCalla –el seu àlbum "Songs of Our Native Daughters" (2019) va dir moltes coses i va ser àmpliament aplaudit per la crítica especialitzada-. L'any passat va debutar finalment en solitari amb el citat "Outside Child", que la va acabar de consolidar com un referent de ple dret i per compte propi de la música d'arrel nord-americana.

D'altra banda Sa-Roc, nom artístic d'Assata Perkins, és una de les veus més compromeses i imprescindibles del hip hop contemporani. Va començar a fer música al capdavant de bandes de rock alternatiu a la seva Washington natal abans d'abraçar el rap com a altaveu a través del qual alliberar-se del seu drama personal –adolescència complicada, amb episodis d'autolesió i intents de suïcidi inclosos- i posar sobre la taula tot allò que implica encara avui ser dona i negra a la terra de l'Oncle Sam. Establerta a Atlanta i amb una desena de treballs al seu nom, ha estat darrerament quan ha obtingut un major ressò amb àlbums com "The Sharecropper's Daughter" (2020).

Al seu disc de 2013 "Ether Warz" hi figurava la cançó "711 A.D.", al videoclip de la qual Sa-Roc apareixia rapejant davant la seva biblioteca personal, i mostrant orgullosa alguns dels llibres que l'han marcat com a dona i com a afroamericana. Tot un contrast amb bona part d'una escena hip hop cada dia més inofensiva –les excepcions hi són, de Kendrick Lamar a la mateixa Sa-Roc-, i sobretot amb la banalitat de les mal anomenades músiques urbanes i els seus versos de manual, generalment més propers a un tweet despatxat en calent que no pas a la reivindicació i a la reflexió de qui s'ha format en una biblioteca en lloc de fer-ho a Twitter o a Wikipedia.

Poden escoltar "All of the Women", d'Allison Russell amb Sa-Roc, a Youtube.

Kamasi Washington

Triple disc i al voltant de tres hores de música. De seguida s'ha dit, i més en aquests temps en què tot ha de ser ràpid, breu i immediat perquè ningú se'n cansi abans d'hora. No és freqüent que els músics es decideixin a obsequiar l'oient -vull dir l'oient que està disposat a invertir en un disc no tan sols els diners que val sinó el temps que requereix- amb obres d'aquesta durada. I encara ho és menys que algú pugui lliurar tres hores de música de nova factura sense omplir-les de palla. El saxofonista californià Kamasi Washington ho ha fet a "The Epic" (2015, Brainfeeder Records). El quart treball que signa amb el seu nom, i l'obra que l'acaba de confirmar com un dels grans valors del jazz contemporani. No és que sigui un nouvingut, la seva reputació com a músic d'acompanyament l'ha dut a treballar al costat de gegants del gènere com Stanley Clarke o Herbie Hancock i a la vegada amb noves esperances de l'electrònica i el hip-hop com Flying Lotus o Kendrick Lamar -va participar a les sessions del celebrat "To Pimp a Butterfly" (2015)-, a més de tòtems del rock contemporani com Ryan Adams -el saxofon de "New York, New York" és seu-. Però ha estat "The Epic", tot un tractat d'estructures impossibles i passatges misteriosos que remeten a la vessant més àcida i eclèctica del jazz de finals dels 60 i principis dels 70 -salvin distàncies i pensin en "Bitches Brew" o "A Love Supreme"-, el que li ha permès transcendir el segon pla on es trobava instal·lat. I per si no n'hi hagués prou amb aquestes tres hores, el propi Washington assegura que les mateixes sessions van generar encara més material i que aquest veurà la llum pròximament en forma de dos discos diferents. A més de genial, prolífic.

Cruïlla 2015 (1)

KENDRICK LAMAR. La veu de l'Amèrica post-Obama.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

10 de juliol de 2015

El de Kendrick Lamar és el so dels Estats Units post-Obama. De la població afroamericana que, malgrat haver vist un dels seus a la Casa Blanca, segueix veient també a la policia disparar contra els seus fills en un país on la ferida del racisme mai s'ha tancat del tot. Del gueto que ja no admet més eufemismes i de tota aquella gent, sigui quin sigui el color de la seva pell, que se sent orfe i perduda en un imperi a la deriva. D'un país on la bandera confederada deixa d'onejar als edificis públics al mateix temps que Donald Trump -candidat a les primàries republicanes, i una de les principals fortunes nord-americanes- criminalitza la immigració mexicana. La banda sonora, en definitiva, de l'enèssima etapa combulsa de la història recent dels Estats Units. Però, malgrat tot, els seus concerts són autèntiques celebracions.

Lamar proclama veritats com temples, sí, però ho fa sense fatalismes, apel·lant a l'energia positiva del respectable, convidant-lo a cantar i a ballar i fins i tot saludant de tu a tu algun dels presents. Kendrick Lamar estava content de ser a Barcelona, com ho deu estar de ser en qualsevol escenari on pugui donar sortida a tot allò que porta dins -per exemple, el repertori de "To Pimp a Butterfly" (2015), ferm candidat a disc de l'any en diversos rànquings de prestigi-. Cal no oblidar que aquest home ve de Compton, i que tan sols per aquest fet tenia tots els números d'acabar ingressant a les llistes de morts per arma de foc en un dels barris més conflictius de Los Angeles. En comptes d'això, ahir va posar el Fòrum de potes enlaire i va escoltar les masses corejar el seu nom com si es tractés d'un messies. No és fotudament gran el que pot arribar a fer la música?

L'altre moment destacable de la nit van ser les actuacions de Jamie Cullum i Of Monsters And Men. Un component d'aquests segons va caure malalt i li va ser impossible actuar. Malgrat tot, la banda islandesa va improvisar un format i un repertori d'emergència per a evitar una cancel·lació d'última hora. Van haver de prendre la decisió i materialitzar el canvi de plans sota pressió, i van tocar menys estona de la que estava prevista, però van donar la cara i van omplir l'escenari amb tota la dignitat del món. Per a amenitzar l'espera -la seva actuació va retallar minutatge des de l'hora d'inici-, Cullum va allargar el seu repertori, ja fos improvisant tot sol o amb la banda que l'acompanyava, mantenint el Fòrum a ratlla i oferint tota una lliçó de bones pràctiques. Ni Cullum ni Of Monsters And Men són musicalment sants de la meva devoció, però l'actitud i la professionalitat exhibides per tots dos la nit passada em semblen dignes d'aplaudir.

OSIBISA. Afro-funk-jazz-soul-prog.

COCOROSIE. Fraternitat onírica.

JAMIE CULLUM. Bany de masses.

OF MONSTERS AND MEN. Desafiant l'adversitat.

MI CAPITÁN. Supergrup barceloní.

VINTAGE TROUBLE. El ritme del garatge... i de la pista de ball.

Cruïlla de gegants al Cruïlla BCN

Kendrick Lamar.

Kendrick Lamar i FFS. El primer s'acaba de consolidar com un dels grans noms de la música afroamericana contemporània amb "To Pimp a Butterfly" (2015), un àlbum que eixampla els horitzons del hip-hop partint de la seva pròpia essència. Els segons, unió de Franz Ferdinand i Sparks, han anat encara més lluny amb un debut homònim (2015) que escurça distàncies aparentment insalvables i integra el millor d'ambdós discursos. Tant l'un com els altres són ferms canditats a escalar posicions a les llistes de discos que acabaran definint aquest 2015, i coincidiran aquest cap de setmana a casa nostra en el marc del Cruïlla Barcelona, un festival que fa més honor que mai al seu nom amb la incorporació d'aquests caps de cartell. La resta de la programació es mou entre la música d'arrels jamaicanes, el hip-hop i l'electrònica de vocació més o menys global i aquell mainstream que vol ser indie. Ara bé, com de costum la millor confitura es trobarà en pots petits com els de Seward, Guadalupe Plata, Ferran Palau, Miquel Serra, Furguson, Birth Of Joy o Toundra -a una escala major destaquen noms com els de Lauryn Hill, Osibisa, Cocorosie o Archive-. La cita serà els dies 10, 11 i 12 de juliol al Parc del Fòrum, si bé el concert inaugural tindrà lloc aquest mateix vespre de la mà d'Asian Dub Foundation.

http://www.cruillabarcelona.com

Kendrick Lamar - "To Pimp a Butterfly" (2015)

Ferm candidat a escalar llistes i rànquings de discos no només del present exercici sinó de la dècada en curs, "To Pimp a Butterfly" (2015), tercer disc de Kendrick Lamar, és un clàssic des d'ara mateix. Ho és perquè reconnecta la música afroamericana amb el dia a dia de la seva comunitat. Però sobretot perquè ho fa des des de l'eclecticisme i l'obertura de mires més absoluts, atorgant una dimensió universal a un discurs genuïnament de classe. I confirmant el de Compton com un dels grans valors de la seva generació. A aquestes alçades, etiquetes com hip-hop se li han fet tan petites com al seu dia ho va ser el terme soul per a englobar l'obra de Marvin Gaye.