Gluecifer: operació retorn

GLUECIFER

Sala Apolo, Barcelona

24 d'octubre de 2019

Tornaven Gluecifer a Barcelona 14 anys després de la seva última visita, per cortesia del cicle Cruïlla de Tardor i en el marc d'una operació retorn que trenca una dècada llarga de silenci si bé no s'ha materialitzat ara per ara més enllà dels escenaris. En aquest sentit, es pot afirmar que els noruecs han reprès la seva trajectòria justament al mateix punt on l'havien deixat l'any 2005. El que aleshores era un flamant darrer disc, "Automatic Thrill" (2004), segueix exercint com a columna vertebral d'un repertori que repassa bona part del catàleg de la formació i es manifesta sobre el terreny com si no hagués passat el temps.

Amb la serenor de qui ja no ha de demostrar res a ningú -coses de la maduresa- i les mateixes ganes de cremar la nit que ara fa una dècada i mitja -coses de tocar en una banda de rock'n'roll-, Biff Malibu i companyia van saludar la sala Apolo deixant anar d'una sola tirada "A Call from the Other Side", "Car Full of Stash", "Get the Horn" i "Easy Living". Inici d'impacte per a un passi tan generós com abundant on títols com "Brutus" o "Here Come the Pigs" van conduir fins a una frenètica recta final que va encadenar "Bossheaded", "The Year of Manly Living" i "Desolate City" abans de tirar la casa per la finestra amb una explosiva lectura del "Nice Boys" de Rose Tattoo.

El Cruïlla 2017, segons TV3

Que l'informatiu de TV3 dediqui més de la meitat de la crònica del Cruïlla a parlar del concert de Txarango i, en canvi, no faci una sola menció a altres propostes autòctones com Cala Vento o Enric Montefusco (que potser no tenen tant poder de convocatòria però potencien amb el seu art valors com la singularitat o la reflexió), o que ignori completament la primera visita a Barcelona en més de deu anys de tot un Ryan Adams (ja no parlo de Little Steven, Parov Stelar o The Prodigy), il·lustra per enèsima vegada un dels mals endèmics d'un país que tendeix a confondre cultura amb festa major. D'aquí a espectacles tan vergonyosos com l'última gala de Cap d'Any emesa per la nostra només hi ha mig any de diferència.

Cruïlla 2017

THE PRODIGY. Beats i decibels.

CRUÏLLA BCN 2017

Parc del Fòrum, Barcelona

8 de juliol de 2017

Little Steven va deixar molt clar que té corda més enllà de The E Street Band -i de la petita pantalla-, al capdavant d'uns renovats Disciples of Soul -augmentats amb sang jove i amb il·lustres veterans com Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i a ritme d'allò que es coneix com a Jersey Shore Sound. Ryan Adams tan sols havia visitat Barcelona en una ocasió, la llunyana gira de "Gold" (2001), quan encara se'l contemplava com una de les grans promeses del so Americana. Una dècada i mitja més tard i consolidat l'exWhiskeytown com un dels grans referents musicals del segle XXI, tornava als nostres escenaris en el marc del Cruïlla, presentant un plàstic tan notable com és "Prisoner" (2017) i amb una banda de contrastada solvència. El resultat, és clar, va ser digne d'emmarcar. Uns Pet Shop Boys tan massius com de costum van presumir de present -"Super" (2016)- i van treure la pols a un fons de catàleg encara vigent. The Prodigy ja no desprenen el perill que desprenien fa vint anys, i el seu potencial provocador tampoc és el mateix d'aleshores -tot i que la imatge de la munió de noies en edat festivalera aclamant Keith Flint mentre sonava "Smack My Bitch Up" a tota castanya, de ben segur hauria encès els ànims de la pròpia Ada Colau-. Però el seu repertori es manifesta tan letal com el primer dia. Beats, decibels, llums i una rave post-apocalíptica apoderant-se del Fòrum per moments.

RYAN ADAMS. Instantània d'una actuació per a emmarcar.

LITTLE STEVEN. Vida més enllà de The E Street Band.

PET SHOP BOYS. Des de la immensitat.

Cruïlla 2015 (2)

FFS. Collaborations DO work.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

11 de juliol de 2015

A priori semblava fora de lloc la participació d'Sparks, un nom que tot melòman associa amb criteris de bon gust, en un tema com "Do You Want to", que quan es va editar ara fa gairebé deu anys va certificar que la trajectòria de Franz Ferdinand no seria ni de bon tros tan brillant com el seu debut homònim (2004). Però sobre el terreny va adquirir la peça en qüestió una nova dimensió on hi tenen cabuda valors com la transcendència. El secret, és clar, una unió de forces a priori també impossible, la dels propis Franz Ferdinand i Sparks, que s'ha materialitzat sota el nom de FFS i que ahir a la nit es va traduir en un dels grans moments del Cruïlla 2015.

Ja amb la inicial "Johnny Delusional" van definir la tònica d'un passi marcat per la teatralització, l'èpica de caràcter urgent i una eufòria que de seguida es contagiaria entre el respectable. No en tinguin cap dubte, Sparks han trobat en Franz Ferdinand la millor backing band possible a aquestes alçades, una unitat a quatre bandes que canalitza nervi i melodia com cap altre grup de la seva generació. De la mateixa manera, un no pot evitar imaginar com de bé haurien sonat capítols francament oblidables com "Tonight: Franz Ferdinand" (2009), d'haver comptat amb el suport dels germans Mael.

"Do You Want to" va brillar, i tant, però és que també ho van fer composicions conjuntes com "Call Girl", la citada "Johnny Delusional" o l'autoparòdica "Collaborations Don't Work". El clímax, però, va arribar de la mà d'aquell trencapistes que és "The Number One Song in Heaven". La van encadenar amb "Michael", mutada en refrescant píndola de pop sintètic. "This Town Ain't Big Enough for Both of Us" i una també revitalitzada "Take Me Out" van precedir un final d'alçada al ritme de "Piss Off". Quan van començar, Franz Ferdinand deien fer música perquè les noies ballessin. Una dècada més tard i de la mà d'Sparks, fan música destinada a perdurar.

La nota negativa de la nit la va posar Lauryn Hill -o Ms. Lauryn Hill, segons la presentava el cartell-. Mitja hora llarga de retard per a una actuació que no va valer cap ni un dels minuts d'espera. Deficiències tècniques i una interpretació sense ganes van fer-hi la resta. Diuen que la cosa va remuntar durant la recta final, però a aquelles alçades un servidor ja es trobava plenament submergit en la pantanosa electricitat de Guadalupe Plata. Menció a part es mereixen uns Archive superlatius i el seu trip de psicodèlia, shoegaze i essències kraut. Impressionant.

GUADALUPE PLATA. Elèctrics i pantanosos.

ARCHIVE. Superlatius.

Cruïlla 2015 (1)

KENDRICK LAMAR. La veu de l'Amèrica post-Obama.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

10 de juliol de 2015

El de Kendrick Lamar és el so dels Estats Units post-Obama. De la població afroamericana que, malgrat haver vist un dels seus a la Casa Blanca, segueix veient també a la policia disparar contra els seus fills en un país on la ferida del racisme mai s'ha tancat del tot. Del gueto que ja no admet més eufemismes i de tota aquella gent, sigui quin sigui el color de la seva pell, que se sent orfe i perduda en un imperi a la deriva. D'un país on la bandera confederada deixa d'onejar als edificis públics al mateix temps que Donald Trump -candidat a les primàries republicanes, i una de les principals fortunes nord-americanes- criminalitza la immigració mexicana. La banda sonora, en definitiva, de l'enèssima etapa combulsa de la història recent dels Estats Units. Però, malgrat tot, els seus concerts són autèntiques celebracions.

Lamar proclama veritats com temples, sí, però ho fa sense fatalismes, apel·lant a l'energia positiva del respectable, convidant-lo a cantar i a ballar i fins i tot saludant de tu a tu algun dels presents. Kendrick Lamar estava content de ser a Barcelona, com ho deu estar de ser en qualsevol escenari on pugui donar sortida a tot allò que porta dins -per exemple, el repertori de "To Pimp a Butterfly" (2015), ferm candidat a disc de l'any en diversos rànquings de prestigi-. Cal no oblidar que aquest home ve de Compton, i que tan sols per aquest fet tenia tots els números d'acabar ingressant a les llistes de morts per arma de foc en un dels barris més conflictius de Los Angeles. En comptes d'això, ahir va posar el Fòrum de potes enlaire i va escoltar les masses corejar el seu nom com si es tractés d'un messies. No és fotudament gran el que pot arribar a fer la música?

L'altre moment destacable de la nit van ser les actuacions de Jamie Cullum i Of Monsters And Men. Un component d'aquests segons va caure malalt i li va ser impossible actuar. Malgrat tot, la banda islandesa va improvisar un format i un repertori d'emergència per a evitar una cancel·lació d'última hora. Van haver de prendre la decisió i materialitzar el canvi de plans sota pressió, i van tocar menys estona de la que estava prevista, però van donar la cara i van omplir l'escenari amb tota la dignitat del món. Per a amenitzar l'espera -la seva actuació va retallar minutatge des de l'hora d'inici-, Cullum va allargar el seu repertori, ja fos improvisant tot sol o amb la banda que l'acompanyava, mantenint el Fòrum a ratlla i oferint tota una lliçó de bones pràctiques. Ni Cullum ni Of Monsters And Men són musicalment sants de la meva devoció, però l'actitud i la professionalitat exhibides per tots dos la nit passada em semblen dignes d'aplaudir.

OSIBISA. Afro-funk-jazz-soul-prog.

COCOROSIE. Fraternitat onírica.

JAMIE CULLUM. Bany de masses.

OF MONSTERS AND MEN. Desafiant l'adversitat.

MI CAPITÁN. Supergrup barceloní.

VINTAGE TROUBLE. El ritme del garatge... i de la pista de ball.

Cruïlla de gegants al Cruïlla BCN

Kendrick Lamar.

Kendrick Lamar i FFS. El primer s'acaba de consolidar com un dels grans noms de la música afroamericana contemporània amb "To Pimp a Butterfly" (2015), un àlbum que eixampla els horitzons del hip-hop partint de la seva pròpia essència. Els segons, unió de Franz Ferdinand i Sparks, han anat encara més lluny amb un debut homònim (2015) que escurça distàncies aparentment insalvables i integra el millor d'ambdós discursos. Tant l'un com els altres són ferms canditats a escalar posicions a les llistes de discos que acabaran definint aquest 2015, i coincidiran aquest cap de setmana a casa nostra en el marc del Cruïlla Barcelona, un festival que fa més honor que mai al seu nom amb la incorporació d'aquests caps de cartell. La resta de la programació es mou entre la música d'arrels jamaicanes, el hip-hop i l'electrònica de vocació més o menys global i aquell mainstream que vol ser indie. Ara bé, com de costum la millor confitura es trobarà en pots petits com els de Seward, Guadalupe Plata, Ferran Palau, Miquel Serra, Furguson, Birth Of Joy o Toundra -a una escala major destaquen noms com els de Lauryn Hill, Osibisa, Cocorosie o Archive-. La cita serà els dies 10, 11 i 12 de juliol al Parc del Fòrum, si bé el concert inaugural tindrà lloc aquest mateix vespre de la mà d'Asian Dub Foundation.

http://www.cruillabarcelona.com

Al Cruïlla (2)

CRUÏLLA BARCELONA 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

12 de juliol de 2014

No m'acaba de convèncer Imelda May. Sí, té un tros de veu, l'acompanya una banda solvent i -ahir va tornar a quedar clar- no li manquen taules. La crítica d'arreu del món l'aclama per unanimitat i s'ha guanyat el respecte de gegants com Jeff Beck. I per si encara no n'hi hagués prou, ha transcendit un gènere, el rockabilly, que a la vegada se li ha fet petit -al seu discurs també hi tenen cabuda el blues, el soul o el swing-. Vaja, que té tota la teoria a favor. Però a la pràctica, no m'acaba de convèncer. Potser és que en tot aquest trencaclosques hi falta una peça. Les cançons, que si bé funcionen com a exercicis d'estil no justifiquen tot el rebombori que aixeca la irlandesa. La seva proposta, malgrat no aportar res de nou, em sembla una ràfega d'aire fresc en un mainstream on impera la uniformitat. Però si ens deixem de mainstreams i ens centrem estrictament en la música, no m'acaba de convèncer. 

Sí que em convenç, en canvi, Valerie June. Potser perquè al seu discurs no equivalen termes com soul a etiquetes sinó a baròmetres d'un estat d'ànim. Potser perquè se serveix més de l'expressivitat que de la tècnica. O potser perquè defuig els manuals d'estil per a esdevenir ella mateixa un gènere. Ahir es va passejar al seu aire per la tradició musical nord-americana, va interpretar temes a capella i es va enfrontar a "Bring It on Home to Me" (Sam Cooke) amb cap més suport que el del seu ukelele amb forma de banjo. Amb inventiva, nervi i un gran sentit de la imprevisibilitat. Amb el concert acabat i la banda fora de l'escenari, es va acomiadar del respectable entonant una última cançó. Caminant cap a la sortida i amb la bossa de mà penjada a l'esquena, però cantant. I picant la pandereta al ritme d'una tonada tradicional mentre s'allunyava entre ovacions. La revelació del festival.

Una altra veu femenina, i en aquest cas de casa. I quin tresor de veu, si m'ho permeten. La de Maria Rodés. Ja des dels dies d'Oníric, la barcelonina s'ha definit com una artista singular i valenta. Singular, perquè el seu discurs no admet comparacions. Valenta, perquè no ha tingut mai por de situar-se un pas per davant de la resta. Enguany s'ha atrevit amb la copla. O s'hi ha trobat de cara, segons diu. El cas és que ha reinventat deu pilars de la cançó espanyola per a donar forma a un disc, "Maria canta copla" (2014), dels que desfan barreres i les transformen en ponts. Deu cants a l'amor, la vida i la mort. Deu drames que Rodés aborda sense embuts i des de la delicadesa que sempre l'ha definit. Ahir els va alternar amb el seu repertori propi. Sense relliscar, encaixant totes les peces i segellant un passi memorable.

I encara una última veu femenina. La de Pauline Black, que juntament amb Arthur 'Gaps' Hendrickson va comandar uns Selecter enèrgics, festius i reivindicatius. L'espina que li restava al Cruïlla després d'haver comptat en edicions anteriors amb la presència dels Specials i Madness. Els primers van fer de l'ska la cançó protesta del post-punk. Els segons li van atorgar una dimensió universal abans de redefinir el pop en la seva concepció més britànica. The Selecter van ser els tercers d'una fila, la de la generació 2 Tone, que els deu més del que la història acostuma a recordar. A manca dels recursos lírics d'uns Madness o uns Specials, el seu cançoner es va nodrir de proclames tan directes com un repertori del qual beurien legions senceres de formacions skatalítiques arreu del planeta. Tres dècades després i malgrat les batalles legals i la inestabilitat d'un line-up on ja només queden Black i Hendrickson de la formació original, van oferir al Cruïlla tota una lliçó d'història sense lloc per a la nostàlgia. Ho certificaven uns quants centenars d'ànimes ballant frenèticament i sense opció a cap treva.

VALERIE JUNE. Revelació.

JOHN BUTLER TRIO. Americana amb accent australià.

MARIA RODÉS. Singular i valenta.

THE SELECTER. Festius i reivindicatius.

IMELDA MAY. Més enllà del rockabilly.

Al Cruïlla (1)

CRUÏLLA BARCELONA 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

11 de juliol de 2014

Blues, krautrock, psicodèlia, acid folk, rock'n'roll i qualsevol derivat que els passi pel cap. Tot ve de l'Àfrica. Tot s'havia fet ja al veritable vell continent molt abans que la música s'enregistrés i la indústria comencés a inventar-se etiquetes. És clar que res de tot això deu importar als components de Tinariwen. Tuaregs que han viscut de primera mà la convulsa història recent del Sahel, no s'enfilen a l'escenari a demostrar res sinó a celebrar-ho tot. És aquesta una de les grans diferències entre els músics africans i els occidentals. L'altra és una herència sonora que ve de molt lluny i que explica bona part de la música comercialitzada durant els darrers cent anys arreu del món. Novament, poc els importa aquest darrer detall. Com tampoc importen els dictats de cap indústria a qui no entén la música com un mitjà de subsistència sinó com l'única manera de viure en pau i en llibertat. Místics, hipnòtics i majestuosos. El blues del desert emmarcant un dels grans moments de la nit. L'altre el va protagonitzar Damon Albarn. Amb Blur novament a l'hivernacle, el britànic va defensar el seu més que lloable debut en solitari -"Everyday Robots" (2014)- i va repassar aventures diverses com The Good, The Bad & The Queen, Rocket Juice and The Moon o Gorillaz -amb col·laboració de M.anifest a "Clint Eastwood"-. Sí, també va citar Blur, però ho va fer tan de passada que molts ni se'n devien adonar. Vaja, que si no ho hagués fet la cosa hagués resultat igual de rodona.

ORCHESTRA FIRELUCHE amb PAU RIBA. Notes i verb.

DAMON ALBARN. Imponent.

BAND OF HORSES. La lluna i el mar de fons.

VETUSTA MORLA. Enormes en les distàncies grans.

TINARIWEN. Místics, hipnòtics i majestuosos.

Un altre vespre al Cruïlla

CRUÏLLA BARCELONA 2013

Parc del Fòrum, Barcelona

6 de juliol de 2013

TIKEN JAH FAKOLY. Panafricanisme.

GORAN BREGOVIC. Revetlla balcànica.

MAÏA VIDAL. Cançons de seda.

ROKIA TRAORÉ. El Mali que no surt a les notícies.

SNOOP DOGG. De gangsta a rasta, havent perdut el nord a mig camí.

ESPERIT!. Un altre concertàs de l'home orquestra Mau Boada (amb Snoop Dogg de fons).

TROMBONE SHORTY. N'awlins funk-jazz-blues-soul powah. Brutal.

Un vespre al Cruïlla

CRUÏLLA BARCELONA 2013

Parc del Fòrum, Barcelona

5 de juliol de 2013

Cada vegada sento valorar més els grups en funció dels seus coneixements tècnics que no pas d'allò que diuen o tenen a dir. No paro de parlar amb gent del negoci musical -programadors, tècnics de so...- que valoren més que un grup sàpiga seguir un guió i un protocol sovint mecànics, que no pas el fet que tingui o no idees i un discurs fresc o novedós. En altres paraules, volen professionals en comptes d'artistes. I jo vull el contrari. Potser per això cada dia m'agrada més Chan Marshall, alter ego de Cat Power. Tota una icona de la música popular del que portem de segle, ahir va trencar al Cruïlla totes les normes d'un hipotètic manual de bones pràctiques en un escenari: no s'entenia amb els peus de micro, saludava un conegut que acabava d'arribar al lateral de l'escenari quan la banda ja havia començat a tocar un tema i, diuen les males llengües, es trobava sota els efectes d'alguna substància. Poc professional? Probablement, però artísticament segueix essent única. Una ànima sensible, inquieta i torturada que vomita passió, por, dolor, sexe i el que faci falta. Això és el que necessita, i no saber manipular un peu de micro. I per això segueix trobant-se a dècades llum de tants productes de laboratori que tapen amb tècnica la manca de substància.

Rufus Wainwright la va seguir a l'altre escenari principal, amb el seu etern bon humor i sol davant del perill. Sol, perquè aquesta vegada venia sense banda. En solitari, alternant-se al piano i a la guitarra i despullant cançons com "Jericho", "Art Teacher", "Going to a Town", "Cigarettes and Chocolate Milk" o la seva relectura d'"Hallelujah" (Leonard Cohen). La qual cosa equivaldria a luxe. I ho escric en condicional perquè tot això ho va fer, sí, davant del perill. Entès aquest perill com el públic habitual dels festivals i la seva tendència a no callar ni a la de tres. Ho va fer durant cinc segons quan el nord-americà va demanar silenci. La resta del concert, no obstant, va suposar per a Wainwright tocar exclusivament per a les primeres files -malgrat estar-se donant tot un bany de masses-. Potser per això va alterar les lletres d'algunes cançons amb apunts irònics que ningú va semblar captar. Si vosaltres passeu de mi, jo passo de vosaltres, devia pensar. És clar que sí. La ciutat està plena de bars on fer petar la xerrada. I, que en prenguin nota els promotors, encara queden teatres on concerts com aquest adquiririen aquella dimensió sublim que mai podran adquirir en un macrofestival.

"A Anglaterra sabem dues coses d'Espanya: que no guanyareu el pròxim mundial de futbol i que més de la meitat dels joves d'aquest país no tenen feina". Així va introduir Billy Bragg "To Have and to Have Not" -la seva lletra, escrita fa 30 anys, és ara més actual que mai a l'Estat Espanyol-. És irònic que hagi de venir un músic britànic a dir aquella mena de coses que la nostra suposada escena independent -tan preocupats tots ells a lluir els millors estilismes quan toquen en un festival o surten per la tele- no s'atreveix a dir, però s'agraeix -parlo del comentari social, òbviament, i és que l'altre problema d'aquest país és que amb tant futbol, no ens adonem de la resta de coses que passen al nostre voltant-. El de Barking venia ahir acompanyat d'una banda fidel al so Americana adoptat al seu darrer llançament, "Tooth & Nail" (2013), i amb el seu compromís més intacte que mai. Va repassar part del nou disc, va citar a Woody Guthrie, va reinventar clàssics com l'eterna "A New England" i fins i tot va fer un breu set en solitari. I va tancar amb "Waiting for the Great Leap Forwards" el que sense cap mena de dubte va ser el concert de la nit.

Després d'una experiència com la que ens havia brindat Bragg, gairebé qualsevol concert es quedaria curt. Però Suede van estar a l'alçada de la seva condició de caps de cartell. El seu repertori justifica un pes històric que ahir van defensar amb solvència i nervi -"Trash" i "Animal Nitrate" encara sonen tan fresques com el primer dia-. Però poca cosa podien fer quan aquella màquina de matar anomenada Toundra tocava al mateix temps en un escenari petit. Els de Madrid van desplegar tot un arsenal de post-rock megalític, impenetrables muralles sòniques i construccions instrumentals tan pesants com expansives. Un altre momentàs per a recordar.

Cat Power.

Rufus Wainwright.

Billy Bragg.

Suede.

Toundra.

Models de festival

Interessants reflexions les que planteja Jordi Herreruela, director del festival Cruïlla Barcelona, en un article signat per Nando Cruz i publicat ahir per El Periódico de Catalunya. "De vegades tinc la sensació que els festivals es desvinculen del territori per convertir-se en festivals internacionals", apuntava abans de refermar el compromís del Cruïlla amb l'entorn on es desenvolupa. "Estan passant moltes coses en la nostra societat que ens haurien de fer reflexionar. I una part de l'oferta de festivals i concerts encara actua com si no passés res", lamentava. I no li falta raó si recordem, per exemple, com el maig de 2011 i el mateix dia que s'havia produït la desproporcionada càrrega policial contra els Indignats a Plaça Catalunya, determinat macrofestival barceloní de referència modificava la seva programació per a retransmetre la final de la Champions, però ignorava en canvi el conflicte social que es vivia a la mateixa ciutat.

El Cruïlla se celebrarà entre avui i demà al Parc del Fòrum amb un cartell prou eclèctic -de Billy Bragg a Tego Calderón, passant per Cat Power, Rokia Traoré, Snoop Dogg, Tiger Menja Zebra o El Petit de Cal Eril-. Però no és aquesta obertura de mires l'únic tret d'identitat del festival, sinó també una aposta per la proximitat. Una proximitat que no s'acaba amb la perversa marca Barcelona, sinó amb un compromís real amb l'entorn. I si l'entorn està marcat per una crisi econòmica sense precedents, l'organització s'ha esforçat per oferir "un festival més econòmic i accessible, pensant en el públic d'aquí, en aquell a qui li costa pagar segons quins preus". Tot un detall, quan d'altres treuen amb comptagotes entrades que es van encarint cada setmana que passa -i a un any vista del festival-, mentre es dediquen a parlar cada vegada més de xifres i menys de música.

I sí, ja sé que la trentena d'artistes que conformen la programació del Cruïlla es queda en gairebé res al costat del cartell monumental d'un Primavera Sound. Però és en casos com aquest quan cal recordar que al pot petit hi ha la bona confitura. I en aquest sentit, és el propi Cruz qui apunta que "qui vagi divendres al Parc del Fòrum no haurà d'escollir entre 11 escenaris i acabar descartant 120 dels 170 grups". En altres paraules, un festival de dimensions petites o mitjanes permet assaborir tranquil·lament, com a mínim, la meitat del seu cartell. Res a veure amb l'altre model de festival, el dels rècords, les marques i les xifres tan astronòmiques com desproporcionades, on acabes veient el mateix havent pagat fins a quatre vegades més i tornant-te boig cada vegada que has de canviar d'escenari.

Billy Bragg tocarà aquesta nit al Cruïlla.

L'APUNT

Més enllà del debat sobre els models de festival, hi ha una realitat preocupant. El fet que aquest format ja gairebé ha acabat a casa nostra amb els circuits tradicionals de música en directe. Entre Primavera Sound, Sónar i Cruïlla, Barcelona haurà vist desfilar durant el darrer mes i mig noms de primer ordre com Nick Cave, Kraftwerk o Rufus Wainwright, a més de delícies i delicatessen que molts radars no solen captar. El problema no és aquesta acumulació, sinó el buit que es produeix durant la resta de l'any, ja sigui perquè als promotors els surt més rentable el format macro, perquè el públic autòcton no és melòman sinó de festival, o per una combinació d'ambdós factors. Sigui com sigui, en països on l'oferta de festivals sorgeix d'un circuit de música en directe prèviament consolidat, tots aquests artistes combinen gires per sales a l'hivern amb aparicions en festivals durant la temporada de primavera-estiu. Aquí, en canvi, molt em temo que si volem tornar a veure Billy Bragg o Cat Power en una sala en condicions, haurem d'esperar que comencin una nova gira i creuar els dits perquè no tornin a caure en un macrocartell.

Iggy & The Stooges al Cruïlla BCN

Iggy Pop, ahir al vespre al Cruïlla BCN (Parc del Fòrum, Barcelona)

L'escena és la següent. La base instrumental dels Stooges ataca el clímax d'"I Wanna Be Your Dog" mentre Iggy Pop camina per l'escenari sense rumb. De cop i volta, la Iguana comença a córrer i es tira al públic. Desapareix. I reapareix segons després, suspès per la multitud, immòbil i amb un torrent de sang que brota d'algun punt pròxim a la seva boca. L'equip de seguretat l'estira i ell es reincopora, ja al passadís que separa el públic de l'escenari. Camina lentament mentre la sang no para de rajar, s'enfila a l'escenari i es gira per mirar el públic. Esbossa un dels seus somriures de complicitat desafiant i torna a cantar "I Wanna Be Your Dog" amb més força que mai. I això només ha estat el principi. Durant una hora més, Iggy Pop es passejarà per l'escenari corrent, saltant i deixant-se la pell en cada nota del repertori fundacional del punk. Amb 65 anys i sagnant com el primer dia. Sí, la Iguana s'assembla cada dia més a la Niña Medeiros, però segueix tenint el millor directe del món. El secret? La seva persona. Perquè si el rock'n'roll equival a sang, suor i sexe, Iggy Pop n'és l'essència més absoluta.




Audio: "I Wanna Be Your Dog" - The Stooges