Fronteres (2)

Els Límits (La Jonquera), agost de 2015.

Si les diferències entre França i Espanya s'evidencien a l'antiga frontera entre Cerbère i Portbou, encara resulten més evidents en un altre pas fronterer, el que enllaça La Jonquera amb Le Perthus. Sobretot a la zona coneguda com Els Límits, la part de Le Perthus situada en territori espanyol i administrativament emmarcada al terme municipal de La Jonquera. És el propi traçat de la carretera principal el que divideix el territori d'ambdós estats: la calçada pertany a França, la vorera oriental a l'Estat espanyol. Si una persona es fa mal al damunt de l'asfalt, m'explicava un simpàtic comerciant, cal avisar els gendarmes. Ara bé, si l'incident té lloc a la vorera que passa just pel davant del seu establiment, la cosa passa a mans dels Mossos. Si entre Cerbère i Portbou són uns metres de terreny muntanyós els que separen Espanya de la resta d'Europa, a Le Perthus i La Jonquera parlem tan sols d'un pas de zebra.

Cinc dècades enrere, creuar aquesta distància insignificant implicava passar d'una república democràtica liberal a un estat governat per un règim feixista (o a la inversa). Actualment, implica saltar d'un estat que penalitza els prostíbuls i la publicitat d'alcohol i tabac (França), a un altre (Espanya) on la legislació en aquests àmbits és totalment oposada. En un costat del carrer, un petit cartell anunciant productes alcohòlics pot comportar una sanció. Just al davant, les tanques publicitàries de Ballantine's, Ricard i J&B donen la benvinguda al turista europeu i, de passada, atorguen un "valor afegit" a la marca España. Ja al nucli principal de La Jonquera, macroprostíbuls de dimensions tan descomunals com les de les àrees comercials i els aparcaments per a camions, acaben de rematar la feina.

La Jonquera és un lloc tan exagerat que sembla irreal. Una petita Tijuana mediterrània. Una mena de parc d'atraccions per a adults situat enmig del no res i envoltat de turons rocallosos que recorden la caràtula de "The Joshua Tree". Hi ha qui veu aquest municipi de 3.000 habitants com la ciutat del pecat -oblidant-se precisament d'aquests 3.000 habitants que no tenen cap culpa de viure en una de les principals entrades per carretera a l'Estat espanyol-. També hi ha qui hi veu oportunitats -comerciants amb bona vista i turistes amb ganes de gresca-. I jo, que contemplo des d'una altra perspectiva el concepte pecat -però a la vegada em faig càrrec que més enllà dels llums i les tanques publicitàries hi viu gent-, hi observo un encant decadent i fins i tot perillós. Un purgatori d'estètica kitsch on tot pecat pot esdevenir una simple transacció comercial si un porta prou diners a la butxaca. L'indret on molts turistes europeus es mostren tal i com són i fan allò que als seus respectius països no se'ls permet fer. El punt, en definitiva, on la condició humana celebra les seves misèries en lloc de negar-les.

La Jonquera.

Els Límits.