Jack Sonni (1954-2023)

JACK SONNI
(1954-2023)

Passen els anys i segueix sense haver-hi un consens clar al voltant de "Brothers in Arms" (1985). L'àlbum més popular de Dire Straits i una de les obres fonogràfiques més venudes de tots els temps, també un dels artefactes preferits de certs fetitxistes del rock i el pop de la dècada dels 80. Però a la vegada un dels arguments a què solen agafar-se els detractors de la banda de Mark Knopfler, que no acaben de veure amb bons ulls el caràcter expansiu de la seva producció –i de la durada de determinades cançons-.

Personalment no l'assenyalaria com el meu àlbum preferit dels londinencs –si n'hagués de triar un, optaria pel debut homònim de 1978-, però ni de bon tros compro cap dels arguments de qui porta gairebé quatre dècades despatxant bilis contra una obra que bé val el seu pes en or. Parlem del disc de "Walk of Life", "Money for Nothing" i "Why Worry?", per citar-ne només tres –i per destacar tres registres clarament diferenciats però coherents dins del seu context-.

I bé, si avui parlem de "Brothers in Arms" és perquè ens acaba de deixar un dels músics que el van gravar, el guitarrista nord-americà Jack Sonni, que va entrar a la formació després de conèixer a Knopfler mentre treballava en una botiga d'instruments de Nova York de la qual el britànic era client. Sonni va tocar a la cançó "The Man's Too Strong" del disc en qüestió. També va tocar amb el grup al Live Aid que es va celebrar aquell mateix 1985 a l'estadi de Wembley. Després va seguir treballant com a músic de sessió fins que la paternitat el va motivar a deixar el negoci musical.

Alan Lancaster (1949-2021)

ALAN LANCASTER

(1949-2021)

Ens deixava ahir Alan Lancaster, baixista original d'Status Quo i un dels pilars del so que durant pràcticament cinc dècades ha distingit la banda londinenca. Va fundar el grup l'any 1962 amb Francis Rossi sota el nom de The Scorpions. El 1967, ja amb Rick Parfitt a bord, la formació va adoptar la seva denominació definitiva –prèviament havien tingut noms com The Spectres o The Traffic Jam-, i al cap d'un any va publicar aquell artefacte essencial de la primera psicodèlia britànica que és "Picturesque Matchstickable Messages from the Status Quo" (1968).

En anys posteriors, la formació va anar rebaixant el grau d'acidesa del seu discurs i el va reorientar cap a aquell boogie rock elèctric i directe que es va començar a concretar en àlbums com "Ma Kelly's Greasy Spoon" (1970), "Dog of Two Head" (1971) o (sobretot) "Piledriver" (1972). A partir d'aquí van arribar les gires massives i els hits transatlàntics de la mida de "Caroline", "Down Down", What You're Proposing" o l'etern "Whatever You Want", a més d'una oportuna lectura del "Rockin' All Over the World" de John Fogerty.

Lancaster va deixar el grup el 1985 per disputes legals amb els seus companys i després d'una icònica i massiva actuació a Wembley en el marc del Live Aid. Va ser la seva última aparició pública amb la banda fins a l'any 2013, quan la formació clàssica es va reunir per una gira puntual on el baixista es va mostrar afectat a nivell de salut però encara capaç de defensar un repertori de naturalesa vital i enèrgica com pocs. Al marge d'Status Quo, va formar grups com The Bombers o The Party Boys. Se l'ha emportat l'esclerosi múltiple a l'edat de 72 anys.