 |
| Bob Dylan durant els 80, la seva dècada més discutida - Foto Ken Regan. |
Ja fa uns quants anys que la indústria discogràfica va aprendre a treure rèdits cada cop més profitosos del seu propi passat –o del passat dels artistes que millor l'han nodrit-. En són una bona mostra les
Bootleg Series de
Bob Dylan, que des de fa ben bé tres dècades serveixen al de Minnesota per posar en ordre el seu llegat inèdit –o prèviament publicat de forma no oficial-, i a la seva disquera per ampliar el catàleg amb peces d'aquelles que sempre cotitzen a l'alça.
L'entorn de Dylan va concebre les Bootleg Series –presentades el 1991 amb la publicació dels tres primers volums- com una col·lecció de recopilatoris de rareses que amb el pas del temps va anar deixant pas a sucosos capítols temàtics. D'aquesta manera, el públic va poder accedir per primer cop de forma oficial a gravacions històriques com les dels concerts de la Rolling Thunder Revue o la llegendària actuació del 17 de maig de 1966 al Manchester Free Trade Hall –la d'aquell sonor "Judas!" que algú va cridar des de la platea-.
Més endavant es van presentar expansives edicions que exploraven les sessions de gravació d'obres concretes o fins i tot oferien noves perspectives d'etapes senceres de la trajectòria del de Duluth. I això va portar ara fa cinc anys a obrir una mena de caixa de pandora, la del seu període cristià, sempre qüestionat o directament crucificat –mai més ben dit- fins que
"Trouble No More" (2017), el tretzè volum de la sèrie, va rehabilitar tant a ulls de la crítica com del públic obres com
"Slow Train Coming" (1979) o
"Saved" (1980).
De la nit al dia, aquells dos plàstics habitualment condemnats a la foguera eren contemplats amb altres ulls i acceptats on fins aleshores havien estat pràcticament un tabú. Tot plegat va ser fruit d'una bona campanya de màrqueting, sens dubte, però també de la raó que el temps havia d'acabar donant a uns discos absolutament reivindicables més enllà dels prejudicis que es poguessin derivar de la seva temàtica religiosa. I és clar, si l'efecte Bootleg Series va poder fer justícia a l'etapa cristiana de Dylan, per què no provar-ho també amb la que vindria immediatament després?
"Springtime in New York 1980-1985" (2021, Columbia), el setzè volum de la sèrie, es centra en les sessions de "Shot of Love" (1981) –el tercer capítol de la trilogia cristiana, també el menys inspirat- i en les dels dos àlbums que el van succeir, "Infidels" (1983) i "Empire Burlesque" (1985). El primer, gravat amb el suport de Mark Knopfler, va ser ben rebut al seu dia per una crítica i un públic que celebraven el retorn de Dylan a la música profana. En canvi el segon, un intent de sintonitzar amb l'estètica del moment, va rebre per totes bandes i encara avui sol ser vist com un pronunciat pas en fals, però escoltat amb perspectiva també té els seus moments.
Amb diversos formats que van del clàssic àlbum doble a una caixa amb cinc discos compactes i format de luxe –també hi ha una caixa de quatre vinils editada per Third Man Records, la discogràfica de
Jack White-,
"Springtime in New York..." recull rareses i preses alternatives de tot aquell període. Els
dylanòlegs l'han rebut amb els braços oberts. La resta del públic faria millor acudint primer als àlbums originals, que malgrat trobar-se a anys llum de
"Highway 61 Revisited" (1965) o
"Rough and Rowdy Ways" (2020) es poden defensar sols –és a dir, sense necessitat d'operacions rescat per molt oportunes i ben intencionades que siguin-.
I bé, tot això venia perquè Dylan fa avui 81 anys. I m'ha semblat que reivindicar la seva genialitat fins i tot en els seus moments menys inspirats, podia ser una bona manera de celebrar-ho. Per cert, després d'"Empire Burlesque" van venir els igualment qüestionats "Knocked Out Loaded" (1986) i "Down in the Groove" (1988) –aquest últim sol considerar-se com el seu pitjor disc, però que cadascú faci el favor d'escoltar-lo bé abans de jutjar-lo-. Em pregunto si anirà per aquí, l'hipotètic dissetè volum de les Bootleg Series que ja es deu estar coent de cara a la tardor.
