Mig segle sense Gene Krupa

Gene Krupa (1909-1973), fotografiat per Gjon Mili el 1941.

Pensin vostès en tots aquells bateristes que fan virgueries amb el seu instrument. En aquells que fins i tot solen passejar-se per les sales o auditoris on actuen amb les baquetes a la mà i fent servir tot allò que se'ls posi al davant com a instrument de percussió. I sí, pensin també en tots aquells bateries de rock que solen amenitzar les actuacions dels seus respectius grups amb solos tan llargs com innecessaris –aquell moment que alguns solem aprofitar per anar al lavabo o a la barra-. Bé, oblidin-se d'aquests últims si volen, però tinguin present que tot això que hem dit –menys els solos innecessaris- ja ho havia fet abans Gene Krupa.

Es commemoren avui 50 anys de la mort d'un dels bateristes més solvents, versàtils i influents de la música del segle XX. L'home que gairebé va definir tot sol el swing com a estil musical amb la seva entrada a "Sing, Sing, Sing", aquell original de Louis Prima que l'orquestra de Benny Goodman va popularitzar el 1937 –Krupa encara formava part de la banda al moment d'interpretar-la a l'històric concert del 16 de gener de 1938 al Carnegie Hall de Nova York-. El seu solo a la mateixa peça pràcticament va redefinir el paper de la bateria dins de les formacions de jazz. Si a hores d'ara la bateria es contempla més enllà del seu rol de base rítmica en estils musicals com el rock o el mateix jazz, és en gran part gràcies a la figura de Krupa.

Keely Smith (1928-2017)

KEELY SMITH

(1928-2017)

Molts hem conegut Keely Smith com a esposa de Louis Prima, amb qui va arribar a enregistrar entre finals dels anys 50 i principis dels 60 tota una sèrie de discos que bé valen el seu pes en or -també hi figurava, en alguns d'aquells plàstics, el sempre oportú Sam Butera-, però el cert és que la seva trajectòria va arribar molt més enllà, brindant alguns exercicis gens menyspreables de sofisticat i deliciós jazz vocal que també val la pena reivindicar. Ens deixava aquest passat cap de setmana a l'edat de 89 anys. En pau descansi.

Sam Butera - "The Wildest Clan" i "Apache!"

Quan parlem de Sam Butera solem referir-nos al decisiu paper que el seu saxofon va jugar a l'hora de definir el so de Louis Prima, però solem oblidar-nos de la seva obra solista. Discos signats al seu nom, en ocasions apadrinats pel propi Prima, on el de New Orleans es destapava com a vocalista sense deixar de banda l'instrument pel qual és universalment reconegut. Àlbums on exercia com a líder i s'envoltava de músics tan notables com el guitarrista Robin Roberts -un dels rostres visibles de The Witnesses, que és com es deia la banda d'acompanyament de Butera-. Com ja havia fet anteriorment amb altres icones musicals del segle passat, el segell especialitzat en reedicions Hoodoo Records ha posat en circulació dos d'aquells treballs en un únic disc compacte: "The Wildest Clan" (1960) i "Apache!" (1961), als quals cal sumar sis bonus tracks procedents d'altres sessions de gravació. En total, una trentena de pistes i més d'una hora de música amanides amb extenses notes informatives i abundant material gràfic. I el gustàs que suposa escoltar a Butera i companyia fent-se seus estàndars del jazz, el blues i el primer rock'n'roll com "Let the Good Times Roll", "You Send Me", "Highway 101", "Apache", "Spanish Harlem" o un "Smooth Operator" que ja hauria volgut per a ell el propi Prima. Quan aquest parell de plàstics van veure la llum a principis dels anys 60, el rock'n'roll ja era una realitat d'allò més ferma i les guitarres elèctriques havien desplaçat les seccions de vent com a instruments de referència de la música pop, però gegants com Butera van mantenir-se ferms al seu lloc i van signar obres absolutament perdurables. Aquí en tenen dues bones mostres.