Mig segle sense Gene Krupa

Gene Krupa (1909-1973), fotografiat per Gjon Mili el 1941.

Pensin vostès en tots aquells bateristes que fan virgueries amb el seu instrument. En aquells que fins i tot solen passejar-se per les sales o auditoris on actuen amb les baquetes a la mà i fent servir tot allò que se'ls posi al davant com a instrument de percussió. I sí, pensin també en tots aquells bateries de rock que solen amenitzar les actuacions dels seus respectius grups amb solos tan llargs com innecessaris –aquell moment que alguns solem aprofitar per anar al lavabo o a la barra-. Bé, oblidin-se d'aquests últims si volen, però tinguin present que tot això que hem dit –menys els solos innecessaris- ja ho havia fet abans Gene Krupa.

Es commemoren avui 50 anys de la mort d'un dels bateristes més solvents, versàtils i influents de la música del segle XX. L'home que gairebé va definir tot sol el swing com a estil musical amb la seva entrada a "Sing, Sing, Sing", aquell original de Louis Prima que l'orquestra de Benny Goodman va popularitzar el 1937 –Krupa encara formava part de la banda al moment d'interpretar-la a l'històric concert del 16 de gener de 1938 al Carnegie Hall de Nova York-. El seu solo a la mateixa peça pràcticament va redefinir el paper de la bateria dins de les formacions de jazz. Si a hores d'ara la bateria es contempla més enllà del seu rol de base rítmica en estils musicals com el rock o el mateix jazz, és en gran part gràcies a la figura de Krupa.