Mig segle sense Gene Krupa

Gene Krupa (1909-1973), fotografiat per Gjon Mili el 1941.

Pensin vostès en tots aquells bateristes que fan virgueries amb el seu instrument. En aquells que fins i tot solen passejar-se per les sales o auditoris on actuen amb les baquetes a la mà i fent servir tot allò que se'ls posi al davant com a instrument de percussió. I sí, pensin també en tots aquells bateries de rock que solen amenitzar les actuacions dels seus respectius grups amb solos tan llargs com innecessaris –aquell moment que alguns solem aprofitar per anar al lavabo o a la barra-. Bé, oblidin-se d'aquests últims si volen, però tinguin present que tot això que hem dit –menys els solos innecessaris- ja ho havia fet abans Gene Krupa.

Es commemoren avui 50 anys de la mort d'un dels bateristes més solvents, versàtils i influents de la música del segle XX. L'home que gairebé va definir tot sol el swing com a estil musical amb la seva entrada a "Sing, Sing, Sing", aquell original de Louis Prima que l'orquestra de Benny Goodman va popularitzar el 1937 –Krupa encara formava part de la banda al moment d'interpretar-la a l'històric concert del 16 de gener de 1938 al Carnegie Hall de Nova York-. El seu solo a la mateixa peça pràcticament va redefinir el paper de la bateria dins de les formacions de jazz. Si a hores d'ara la bateria es contempla més enllà del seu rol de base rítmica en estils musicals com el rock o el mateix jazz, és en gran part gràcies a la figura de Krupa.

Dylan al Carnegie Chapter Hall

Bob Dylan, durant l'actuació del 4 de novembre de 1961 al Carnegie Chapter Hall.

El 4 de novembre de 1961, Bob Dylan va oferir al Carnegie Chapter Hall de Nova York el seu primer concert fora del circuit folk de Greenwich Village. El promotor era Izzy Young, responsable del Folklore Center de McDougal Street i un dels principals impulsors tant del revival folk del Village com de la carrera del propi Dylan. En termes artístics, els testimonis que hi van assistir parlaven d'un concert poc memorable –l'artista va arribar tard a la seva pròpia actuació i es va mostrar visiblement insegur i nerviós a l'escenari-, però Young va seguir creient en el seu jove protegit.

A nivell financer, la vetllada va ser un autèntic desastre: tan sols hi van assistir 52 persones i Young va haver d'assumir de la seva butxaca l'import del lloguer de la sala. Tot i això, estava decidit a pagar a Dylan 20 dòlars de l'època perquè creia que un músic havia de cobrar la seva feina. Dylan s'hi va negar en rodó, conscient de la situació però també en agraïment a tot el suport que Young li havia ofert des de la seva arribada a Nova York. El promotor va insistir: "Estic perdent diners, però ets un xaval de classe treballadora. Et vull pagar 20 dòlars". Finalment, van acordar una quantitat a mig camí i Dylan va acabar cobrant 10 dòlars.

80 anys del llegendari concert de Benny Goodman al Carnegie Hall

Benny Goodman (dret) actuant al Carnegie Hall, tal dia com avui de 1938.

El concert que Benny Goodman i la seva banda van oferir al Carnegie Hall de Nova York el 16 de gener de 1938 es considera com un dels esdeveniments més imporants no tan sols de la història del jazz, sinó de la música popular del segle passat. Perquè era la primera vegada que una banda de jazz trepitjava aquell prestigiós escenari -el crític Bruce Eder va arribar a definir aquell moment com "la festa de benvinguda del jazz al món de la música respectable"-, perquè era també el primer cop que el Carnegie Hall acollia una formació integrada per músics blancs i negres, i per la repercussió que tot plegat va assolir al seu moment, que no va ser poca.

Al llarg de la vetllada, Goodman va actuar acompanyat de la totalitat de la seva banda habitual, però també de formacions reduïdes a trio o quartet. Entre els músics que es van alternar a l'escenari hi figuraven figures de la talla de Teddy Wilson, Freddie Green, Fletcher Henderson, Count Basie, Johnny Hodges o un Gene Krupa que va lluir de forma especial en peces com "Sing Sing Sing". Part de la gravació del concert va veure la llum l'any 1950 a través de Columbia en el que va ser el primer lp doble de la història. També va ser un dels primers àlbums en superar el milió de còpies despatxades i des d'aleshores s'ha reeditat en diferents formats, alguns dels quals inclouen la totalitat d'aquella llegendària actuació que va tenir lloc avui fa 80 anys.