Temporalitat i perdurabilitat

"Soy muy consciente de lo temporal que es todo, de que el tiempo pasa y no seré siempre joven. Incluso es algo que supongo que me ha condicionado en la manera de afrontar esta profesión. Me gustaría poder seguir sobre los escenarios de aquí a cincuenta años, poder mirar atrás y estar orgullosa de todo lo que ahora está ocurriendo". Parla Rosalía en una entrevista signada per Luis Troquel que Rockdelux publica aquest mes d'abril. Paraules sàvies i madures en el millor dels sentits, les de qui amb tan sols 23 anys ja es perfila com una de les grans veus flamenques de la seva generació. En un negoci on conceptes com joventut i novetat solen esdevenir reclams tan cridaners a primera vista com buits a la pràctica, em pregunto quants músics joves (i no tan joves) han entès quelcom tan simple com el que planteja Rosalía. No em refereixo a la consciència de la pròpia mortalitat, sinó al fet de contemplar la música com una professió (i en consqüència una forma de vida) a llarg termini, a plantejar-se si d'aquí a mig segle voldran mirar enrere i passar revista o tant els farà perquè s'hauran dedicat a una feina de les mal anomenades "normals i corrents".

Sense claqueta

Pérez Cruz i Fernandez Miró, la nit passada a Sant Feliu de Guíxols.

La gènesi d'una unió musical sense precedents. Un disc, "granada" (2014), que suposa un nou punt de partida però també la culminació de gairebé una dècada de trobades, contactes, aproximacions i col·laboracions en àmbits diversos. Dues trajectòries paral·leles, la col·lisió definitiva i un Big Bang que injecta nova vida a obres canòniques de Lluís Llach, Edith Piaf, Enrique Morente, Federico García Lorca i Leonard Cohen, entre d'altres. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Una veu de vocació universal i l'arquitecte sonor que ha donat forma a Refree. De tot això parla l'imprescindible article signat per Luis Troquel a l'edició de juliol-agost de Rockdelux. "En moltes cançons jo posava primer una veu de referència, ell tocava i jo tornava a cantar", recorda la pròpia Pérez Cruz sobre la gravació del disc. "Però tot això sense claqueta", afegeix, "ja que a un disc com aquest li imposes la claqueta i el destrosses. I és una bogeria, quelcom que no t'aconsellaria cap tècnic, perquè a més són cançons amb molts canvis d'afinació i de tempo...". Potser per això sona "granada" tan fresc com real i tan trencador com atemporal. Perquè en temps de manufactures, produccions mecàniques i excés de claquetes, ells van optar per fer les coses a la seva manera. Trencant barreres i esquivant normes. Deixant que fossin les cançons i no els manuals d'estil qui els assenyalés el camí. El mateix modus operandi que segueixen a l'hora d'enfilar-se als escenaris. La nit passada vaig tenir el privilegi de tornar-los a escoltar en directe. Tret de sortida del Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Gairebé dues hores d'emocions i contrastos a la vora del mar. Amb tanta passió com virtuosisme, perquè el segon no s'entén sense la primera. En plena comunió amb el respectable, deixant-se portar per l'instint i no per un set list que es van saltar en més d'una ocasió. Sense guions ni claquetes. Sublims.