Jazz en la nit de Rotterdam

Aquesta nit he anat a fer una volta pels clubs de jazz de Rotterdam. He començat al Vriejmoed, un petit gran local que presumeix de no tenir presència a les xarxes socials i no sap quanta raó té.

Hi tocava un trio encapçalat pel pianista britànic Barry Green, que avui ha comptat amb la cantant local Anna Serierse com a artista convidada. Ell és un músic tot terreny que ha girat per tota Europa tocant amb gegants com Perico Sambeat.

Ella és una de les promeses més fermes del jazz vocal neerlandès, segons tinc entès. Mentre cantava estàndards que jo vaig conèixer a través de veus com les de Billie Holiday o Dinah Washington, no he pogut evitar mirar fixament un quadre de Lady Day que decorava una de les parets del local. I tot ha tingut sentit.

Després he anat al Jazzcafe Dizzy, el temple del jazz en aquesta ciutat (sí, el nom és un homenatge a ja saben qui). Hi tocava La Hierba Mala, un grup italià de cúmbia encapçalat per una cantant d'arrels colombianes. Més bons que el whiskey que m'he fotut, paraula.

Acabat el concert ha sonat més cúmbia de forma enllaunada, i també altres gèneres d'arrel llatina dels que no solen reivindicar tots aquells espavilats que van descobrir la sopa d'all el dia que J Balvin va actuar al Primavera Sound.

També ha sonat Rosalía. En un club de jazz als Països Baixos. I el respectable ha embogit. I jo m'he abstingut de dir d'on soc. Per no haver d'explicar que vinc d'un país ple de gent tan autèntica, que aquesta nit hauria cremat aquell local tal com la santíssima inquisició cremava bruixes fa 500 anys.

Barry Green amb Anna Serierse.

La Hierba Mala.

Concha Velasco (1939-2023)

CONCHA VELASCO
(1939-2023)

Institució de les arts escèniques espanyoles, els inicis de Concha Velasco s'emmarquen en allò que es va anomenar ié-ié, l'expressió a través de la qual van arrelar en aquest costat dels Pirineus –també a França i a Itàlia- les formes del rock'n'roll nord-americà i el beat britànic. L'actriu, cantant i ballarina de Valladolid en va ser una de les grans exponents amb l'icònic senzill "La chica ye-ye" (1965). Una cançó prèviament enregistrada per Rosalía –l'altra Rosalía- però popularitzada per ella mateixa quan la va cantar a la pel·lícula "Historias de la televisión" (1965), de José Luis Sáenz de Heredia, amb Los Botines com a banda d'acompanyament. El ritme contagiós compost per August Algueró i Dasca, la lletra desvergonyida d'Antonio Guijarro Campoy, i la veu robusta i poderosa de Concha Velasco –aleshores coneguda com a Conchita Velasco-. A la cara b del senzill hi havia "¡Oh, John!", una altra bona mostra de ie-ie en castellà. Velasco ha mort a l'edat de 84 anys.

La tercera via de Joana Serrat

Joana Serrat.

Porto llegint al britànic Allan Jones pràcticament des d'abans de tenir ús de raó. Veterà de capçaleres com Melody Maker i Uncut, revista que va fundar i dirigir durant molts anys, és una de les meves firmes de referència dins del periodisme musical. Gràcies a ell he descobert alguns dels meus grups i solistes preferits, i gairebé tot allò que escriu ho acabo fent anar a missa d'una manera o d'una altra.

Per això em va fer molta il·lusió, ara fa cosa d'un any, que es desfés en elogis cap a una artista com la vigatana Joana Serrat, de qui he procurat seguir de prop la trajectòria des que la vaig descobrir ara fa més d'una dècada al Teatre de Ponent de Granollers –l'actual Llevant Teatre-. Un 9 de 10 va posar-li Jones, al seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021), en una crítica publicada per Uncut a l'edició de juliol de l'any passat.

Jones és un il·lustre veterà que ja cobria gires de Bob Dylan fa més de quatre dècades i que encara avui és capaç de transmetre al lector tot l'entusiasme del món quan descobreix un intèrpret que li sembla especial. Dies enrere va assistir a un dels concerts de la gira britànica de Serrat, i ho va explicar en un post a Facebook on va qualificar l'actuació d'"absolutament fascinant". També es va referir a l'osonenca en aquests termes: "Imagineu-vos a Hope Sandoval encapçalant els Crazy Horse més tempestuosos, i gairebé ho teniu".

Quan un viu en un país tan ridícul com aquest nostre –que cadascú posi aquí el nom que més ràbia li faci-, acostumat a valorar els seus artistes en funció del grau d'acceptació que tenen a l'estranger més que no pas per la seva obra, em sembla just destacar que una noia de Vic hagi acabat gravant a Texas amb tot un Israel Nash a les tasques de producció, i que mitjans com Uncut o The Guardian hagin aplaudit la seva obra.

Serrat és una artista catalana que triomfa a fora, entenent el fet de triomfar no pas com les dinàmiques tòxiques que sol arrossegar la fama i tot allò que l'envolta, sinó com el reconeixement de la pròpia feina i la possibilitat de seguir creixent d'una forma coherent i proporcionada en base a aquesta mateixa feina. I això em sembla molt important, perquè a hores d'ara Serrat és de les poques músiques de casa nostra que amb el seu currículum ens poden venir a dir que allà fora existeix un espai amb molt de camp per explorar.

Una tercera via, la que representa ella mateixa, a mig camí de l'exposició constant i excessivament superlativa d'una Rosalía, i del que vindria a ser l'extrem oposat: quedar-nos a casa i anar només a allò segur, no fos cas que descobríssim que hi ha vida més enllà del Canet Rock i el Programa.cat. La via de Joana Serrat és la del poc a poc, la perseverança i les coses ben fetes. A la llarga acaba donant els seus fruits, i ara mateix em puc remetre perfectament als fets.

VERSIÓ DE LA DESERT ROSE BAND

D'altra banda, Joana Serrat ha publicat recentment el single "I Still Believe in You" (2022), oportuna adaptació d'un original de la Desert Rose Band, que ha traslladat fins al seu terreny, i de quina manera. Un clàssic de la música d'arrel nord-americana, reinterpretat per una de les artistes que millor han sabut captar a casa nostra l'essència d'aquestes arrels. A la cara b hi podem escoltar "Under this Bridge", composició pròpia i inèdita, gravada durant les mateixes sessions de "Hardcore from the Heart". Disponible en vinil i en format digital a Bandcamp.

Rosalía (1944-2021)

Foto Getty Images.

ROSALÍA
(1944-2021)

Dècades abans que el món sencer es rendís als peus de ja saben vostès qui, una altra Rosalía revolucionava l'escena musical espanyola situant-se entre les pioneres d'allò que es va anomenar ié-ié. Rosalía Garrido havia nascut a Madrid l'any 1944 i durant les dècades dels 60 i 70 va destacar en l'àmbit de la música pop i de la interpretació. El seu primer èxit va arribar el 1960 amb "Amor y rock and roll", un single amb què deixava clara la seva filiació de bon principi. El 1965 va gravar la primera versió de "La chica ye-ye", que aquell mateix any seria popularitzada per l'aleshores omnipresent Concha Velasco. Va seguir fent música fins a finals de la dècada dels 70, quan es va retirar per motius personals. Ja a finals dels 90, va ser regidora de Cultura pel PP a l'Ajuntament d'El Campello, Alacant, municipi on ha mort a l'edat de 77 anys, però aquesta és una altra història.

Parlant de Rosalía

Ok, hi ha gent a qui sembla molestar que es parli tot el sant dia de Rosalía (és a dir, d'una persona que fa música). I jo entenc perfectament aquesta gent, perquè a mi em passa exactament el mateix quan es parla de futbol no durant tot el sant dia sinó durant TOT L'ANY. I no em queixo.

Temporalitat i perdurabilitat

"Soy muy consciente de lo temporal que es todo, de que el tiempo pasa y no seré siempre joven. Incluso es algo que supongo que me ha condicionado en la manera de afrontar esta profesión. Me gustaría poder seguir sobre los escenarios de aquí a cincuenta años, poder mirar atrás y estar orgullosa de todo lo que ahora está ocurriendo". Parla Rosalía en una entrevista signada per Luis Troquel que Rockdelux publica aquest mes d'abril. Paraules sàvies i madures en el millor dels sentits, les de qui amb tan sols 23 anys ja es perfila com una de les grans veus flamenques de la seva generació. En un negoci on conceptes com joventut i novetat solen esdevenir reclams tan cridaners a primera vista com buits a la pràctica, em pregunto quants músics joves (i no tan joves) han entès quelcom tan simple com el que planteja Rosalía. No em refereixo a la consciència de la pròpia mortalitat, sinó al fet de contemplar la música com una professió (i en consqüència una forma de vida) a llarg termini, a plantejar-se si d'aquí a mig segle voldran mirar enrere i passar revista o tant els farà perquè s'hauran dedicat a una feina de les mal anomenades "normals i corrents".

Big Bang flamenc

ROSALÍA amb RAÜL FERNANDEZ

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

19 de febrer de 2016

Setmanes enrere saltava la notícia que una sala de concerts barcelonina deixarà en breu de funcionar com a tal per a convertir-se en un espai dedicat exclusivament al flamenc. Tenint en compte la cèntrica ubicació del local i la manera com s'ha dut a terme l'operació -amb poques setmanes d'antelació van saber els antics programadors que havien de reubicar o bé suspendre tota l'agenda prevista per als propers mesos-, és fàcil deduir a quina mena de públic s'adreça aquest nou espai -el mateix que compra barrets mexicans a les Rambles, ni més ni menys-, i sobretot quina mena de flamenc s'hi programarà. I de ben segur no serà el mateix flamenc que es va poder escoltar ahir a pocs metres de la citada sala, si bé en un entorn molt més solemne. El del Paranimf de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, on Rosalía i Raül Fernandez van donar el tret de sortida dels Vespres d'Hivern -versió hivernal del cicle Els Vespres de la UB, que durant els mesos d'estiu programa sessions de música independent als jardins de la universitat-.

Rosalía és una cantaora que es perfila per moments com la propera gran revelació del flamenc barceloní. Una artista jove però de poderosa presència escènica, amb una veu que reclama nom propi i un currículum que pocs han assolit a la seva curta edat: ha cantat al Panamà, a Alemanya i als Estats Units, ha actuat en marcs com els del Palau de la Música, el Festival Grec o Primavera Sound, i ha col·laborat amb gent com Rocío Márquez o La Fura dels Baus. Ahir l'acompanyava el polifacètic Fernandez, músic de llarg recorregut amb formacions com Corn Flakes o el seu alter ego Refree, i productor d'alta volada que tant pot treballar amb Lee Ranaldo com amb Els Pets. En l'àmbit del flamenc destaca la seva tasca al costat de Kiko Veneno, la citada Márquez o, sobretot, Sílvia Pérez Cruz, amb qui va signar el monumental "granada" (2014).

Ella ve del flamenc més pur, però la recerca constant de nous estímuls li ha permès incorporar al seu registre formes del pop i del folk. Per això els seus cants al dolor resulten tan creïbles quan s'aferra a la tradició com quan entona amb Fernandez harmonies vocals que freguen el so Americana. Ell, en canvi, ve del rock i s'ha aproximat al flamenc des del màxim respecte però sobretot sense prejudicis. I si al costat de Pérez Cruz encara se servia de tot un arsenal on no faltava de res -pedals, efectes, distorsions, electricitat i atmosferes diverses-, ahir en va tenir prou amb una guitarra espanyola i una tècnica que abraça el cànon flamenc sense renunciar a un adn musical que mai s'hauria pogut concebre sense Hüsker Dü ni Johnny Cash. En certa manera es pot dir que tots dos han resseguit el mateix camí en sentit oposat i s'han trobat al vell mig del trajecte. En aquella coordenada on tot encaixa i la suma de les parts equival a un Big Bang, el punt de partida cap a un nou discurs que aquest mateix 2016 es materialitzarà si tot va bé amb forma de disc.