Sense claqueta

Pérez Cruz i Fernandez Miró, la nit passada a Sant Feliu de Guíxols.

La gènesi d'una unió musical sense precedents. Un disc, "granada" (2014), que suposa un nou punt de partida però també la culminació de gairebé una dècada de trobades, contactes, aproximacions i col·laboracions en àmbits diversos. Dues trajectòries paral·leles, la col·lisió definitiva i un Big Bang que injecta nova vida a obres canòniques de Lluís Llach, Edith Piaf, Enrique Morente, Federico García Lorca i Leonard Cohen, entre d'altres. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Una veu de vocació universal i l'arquitecte sonor que ha donat forma a Refree. De tot això parla l'imprescindible article signat per Luis Troquel a l'edició de juliol-agost de Rockdelux. "En moltes cançons jo posava primer una veu de referència, ell tocava i jo tornava a cantar", recorda la pròpia Pérez Cruz sobre la gravació del disc. "Però tot això sense claqueta", afegeix, "ja que a un disc com aquest li imposes la claqueta i el destrosses. I és una bogeria, quelcom que no t'aconsellaria cap tècnic, perquè a més són cançons amb molts canvis d'afinació i de tempo...". Potser per això sona "granada" tan fresc com real i tan trencador com atemporal. Perquè en temps de manufactures, produccions mecàniques i excés de claquetes, ells van optar per fer les coses a la seva manera. Trencant barreres i esquivant normes. Deixant que fossin les cançons i no els manuals d'estil qui els assenyalés el camí. El mateix modus operandi que segueixen a l'hora d'enfilar-se als escenaris. La nit passada vaig tenir el privilegi de tornar-los a escoltar en directe. Tret de sortida del Festival de la Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols. Gairebé dues hores d'emocions i contrastos a la vora del mar. Amb tanta passió com virtuosisme, perquè el segon no s'entén sense la primera. En plena comunió amb el respectable, deixant-se portar per l'instint i no per un set list que es van saltar en més d'una ocasió. Sense guions ni claquetes. Sublims.

Amb tots els honors

SÍLVIA PÉREZ CRUZ i RAÜL FERNANDEZ MIRÓ

Teatre Auditori, Granollers

17 de maig de 2014

L'espectacle més gran del món. L'expressió s'ha emprat centenars de vegades, sovint fruit de l'exageració o de campanyes de màrqueting poc imaginatives. En el cas de la unió que ens ocupa, si no podem parlar de l'espectacle més gran del món, com a mínim no ens quedarem curts. Perquè l'espectacle en qüestió són ells mateixos. Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernandez Miró. La primera ha renovat el flamenc a partir d'estímuls múltiples i diversos, els d'una veu que sembla no conèixer límits. Com tampoc els coneix Fernandez. De l'herència hardcore dels 90 amb Corn Flakes a l'avantguarda independent sota l'alter ego de Refree, projecte de pop d'autor que admet poques comparacions. Ella té la veu i el drama. Ell, tot un arsenal de guitarres que conjuguen subtilesa amb tensió, esclat amb contenció i matèria orgànica amb electricitat.

Constants vitals de "granada" (2014, Universal Music), el primer disc que han interpretat, produït i signat a mitges, i d'un repertori que estripa i deconstrueix quinze estàndards aliens fins a fer-los totalment nous. Relectures realitzades des del respecte incondicional, però sense cap mena de por. "La Revolució dels Clavells", anunciava Pérez Cruz la nit passada, abans d'enfilar "Abril 74". La cançó de Lluís Llach despullada i reduïda a les cendres, punt de partida i declaració d'intencions al minut zero. I un tractament que aplicarien durant gairebé dues hores a originals de Violeta Parra -"Puerto Montt está temblando"-, Edith Piaf -"Hymne a l'amour"-, Albert Pla -una tríada encapçalada per "Papa, jo vull ser torero"-, Fito Páez -"Carabelas nada", tenyida de blues à la Bad Seeds- o un Enrique Morente -"Compañero" i "Que me van aniquilando", traslladades a un desert remot on Giant Sand conviuen amb Kyuss- a qui Fernandez reconeixeria com a influència cabdal en l'esdevenir de "granada".

Menció a part es mereixen "El cant dels ocells" -la serenor introspectiva d'un Johnny Cash crespuscular apoderant-se del cànon musical català, celebrant-ne l'essència i desproveint-lo de tota litúrgia- i "Pequeño vals vienés". El poema de García Lorca musicat per Leonard Cohen, elevat a passional orgia d'emocions i distorsions. Ja en tanda de bisos rebaixarien el dramatisme amb una lectura innocent i naïf del “Rehab” d’Amy Winehouse. Entrenyable divertiment enmig d'un torrent d’emocions que remuntaria amb “Mercè” de Maria del Mar Bonet i “Gallo rojo, gallo negro” de Chicho Sánchez Ferlosio. Punt i final amb la platea dempeus i aplaudint l'evidència extensa i sentidament. Sigui o no l'espectacle més gran del món, aquesta gira serà un dels grans esdeveniments musicals d'enguany. Clàssics amb tots els honors.