Un mes després de Dylan

Dylan a la premsa britànica: l'especial de Mojo i l'últim número d'Uncut.

Avui fa un mes que vaig veure Bob Dylan en directe a Göteborg, tercera aturada de la seva primera gira europea post-pandèmica. Un mes d'un concert que en tot aquest temps encara no he estat capaç de digerir –potser la paraula correcta seria assimilar-. Feia molts anys –dècades, de fet- que no em passava una cosa així –si és que m'havia passat mai-. I això que a Dylan l'havia anat veient en viu amb certa regularitat des que va actuar el 1999 a l'enyorat Palau dels Esports de Barcelona. I sempre n'havia sortit encantat, però mai com en aquesta ocasió havia tingut la sensació d'haver presenciat quelcom que podia haver estat històric. A aquestes alçades, començo a pensar que probablement va ser el millor concert al qual he assisti mai.

No va ser només el fet de poder veure un cop més a Dylan en persona i fent música, amb tot el que això implica. Va ser sobretot el fet d'assistir al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, enèsima reinvenció sobre el terreny de qui amb 81 primaveres a l'esquena surt a l'escenari renunciant a tot un llegat –en el seu cas, un dels cançoners sobre els quals s'ha edificat la cultura contemporània- i apostant per un present creatiu críptic com ell sol, però alhora capaç d'oferir respostes en un món líquid on la perdurabilitat és més que mai un valor a preservar. Una gira on Dylan s'adreça al públic i fins i tot li somriu, coses que no havia fet en molt de temps, potser per venir-li a recordar que al marge del geni i més enllà del mite hi ha una persona de carn i os.

Acostumo a seguir amb interès tot allò que estigui relacionat amb Dylan –tot i que no em pugui considerar ni de bon tros el que s'anomena un dylanòleg-, i aquestes últimes setmanes he consultat de forma gairebé obsessiva les cròniques de la seva present gira, constatant que cada concert és diferent del seu predecessor per molt que el repertori sigui idèntic al de la nit anterior. Em va cridar molt l'atenció l'inici triomfal del tram britànic de la gira, la setmana passada al Soho londinenc, a pocs quilòmetres d'un Palau de Westminster on la tradicionalment exemplar democràcia britànica vivia les hores més baixes de la seva història recent. Un espectacle de l'absurd –molt propi dels temps que estem vivint, d'altra banda- que Dylan pràcticament va eclipsar obrant el seu propi miracle des de l'escenari del London Palladium.

Llegia a John Mulvey, director de la totpoderosa Mojo, afirmant que el primer dels quatre recitals londinencs havia estat el millor concert de Dylan que mai havia presenciat –la mateixa sensació amb què jo havia sortit setmanes abans de l'Scandinavium de Göteborg, amb la diferència que Mulvey sap molt millor que jo de què parla-. Llegia també que, després de la segona actuació, una multitud de fans s'havia adreçat a demanar autògrafs a Jimmy Page, present entre el públic i visiblement desconcertat per la situació. Una escena molt dylaniana, aquesta última: la teva pròpia parròquia reclamant l'atenció d'algú que tan sols passava per allà, mentre tu has desaparegut (literalment) del mapa un cop s'han encès els llums.

Aquests dies em van arribant amb comptagotes els exemplars amb què la premsa especialitzada del Regne Unit saluda el desembarcament del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la Gran Bretanya. Imprescindible la reedició –actualitzada- d'un especial de Mojo que repassa tota la seva trajectòria. I molt emocionant la crònica que signa Nick Hasted al número de desembre d'Uncut del segon concert de la gira europea, el 27 de setembre a Estocolm. "No li importa una merda allò que tu i jo pensem", destaca, assenyalant justament un dels factors que han engrandit Dylan durant més de sis dècades. El fet d'anar a la seva en un món on la resta s'ha acostumat a haver de donar explicacions per tot. I mentre encara digereixo –assimilo- el que vaig viure avui fa un mes, també em vaig fent a la idea que assistir a la present gira de Dylan va ser una de les coses més grans que m'han passat en molt de temps. Paraula.

Ray Davies, una persona real

"El que fa por és veure la quantitat de vestits que hi ha pel carrer. No són gent real. Són gent disfressada d'altra gent. El que és realment espantós, és com de dur resulta tot plegat per qui vol fer les coses d'una altra manera. Tota aquesta gent té dret a existir, amb els seus vestits i els seus iPhones, hi té tot el dret. Però el que fa por que és que ara mateix només s'accepta aquesta mena d'uniforme. El Primer Ministre el porta. I els joves aspirants a comptables de Sussex el porten. Suposo que sempre hi ha hagut una mentalitat d'uniforme. Però ara hi és d'una manera més preocupant encara. El més espantós de tocar a la cerimònia dels Jocs Olímpics no va ser pujar a l'escenari sense saber si el micròfon funcionaria. El pitjor va ser conduir per Londres per arribar-hi. La quantitat de pobresa que hi ha en aquest país, que va en augment. Tota la pompositat dels Jocs Olímpics va estar molt bé, però vaig acabar-ne marxant i vaig arribar al pub abans de l'hora de tancar". Ray Davies parla sobre la seva experiència tocant a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Londres, però també sobre la vanitat i el corporativisme que inunden el món actual. Ho fa en una entrevista que firma Nick Hasted a l'edició de febrer d'Uncut. Quan el periodista li pregunta si les noves cançons que està escrivint -Davies ha promès nou disc per aquest any- parlen de tot això, l'exlíder dels Kinks s'expressa sense pèls a la llengua. "El món modern erosiona els sentiments personals. Per això aquestes noves cançons tindran un to més personal. Per mostrar que encara queda gent real".





Audio: "Working Man's Cafe" - Ray Davies