50 anys de "Goats Head Soup"

Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

Quan Led Zeppelin van aterrar a Lió

L'aparador de Boul'Dingue Occasions, al centre de Lió.

Boul'Dingue Occasions és una botiga de discos i còmics de segona mà de la part antiga de Lió –està gairebé a tocar de la catedral-. La vaig trobar per casualitat ahir al migdia, i el seu aparador em va semblar prou temptador per animar-me a endinsar-m'hi.

Portava posada una samarreta de Led Zeppelin, i això va fer que el responsable de l'establiment em rebés amb un gran entusiasme –"You wear a Led Zeppelin t-shirt, you can do anything you want!", em va dir quan li vaig comentar que volia entrar a fer un cop d'ull-.

Al cap d'una estona va entrar un client habitual de la botiga, que també es va fixar en la meva samarreta i em va voler donar conversa. El problema era que ell no parlava anglès i que el meu francès és més aviat bàsic, però tot i això ens vam entendre sense problemes.

Em va explicar que havia arribat a veure Led Zeppelin en directe a Lió el 1969 –tot just publicat el seu primer àlbum, a veure qui ho supera-. Aleshores va intervenir el botiguer, que també havia assistit a aquell concert, i va recordar que hi havien anat plegats perquè es tractava, atenció, del "nou grup de Jimmy Page", a qui havien pogut veure en directe pocs anys abans amb els Yardbirds.

Però la història no s'acabava aquí. També havien arribat a veure els mateixos Yardbirds abans de l'entada de Page al grup, quan els britànics –etapa Jeff Beck, dedueixo- havien telonejat als Beatles a París. Batalletes de melòmans i tot el que vostès vulguin, però l'estona que vaig passar ahir al migdia no me la proporcionarà mai cap algoritme ni buscador d'Amazon.

50 anys de "Houses of the Holy"

Havien esdevingut una de les bandes més grans del món –potser la més gran de totes-. Venien de completar un ascens fins a les més altes esferes amb la publicació d'un dels clàssics més absoluts de tots els temps –"Led Zeppelin IV" (1971)-. I els seus concerts eren esdeveniments massius en un moment en què aquest concepte –macroesdeveniment- tenia unes connotacions molt diferents de les que té ara. Amb aquestes, Led Zeppelin van fer un cop de timó que no tan sols els va refermar al panteó del rock sinó que va ampliar el seu ventall discursiu sense perdre de vista les essències.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Houses of the Holy" (1973), el cinquè àlbum del quartet britànic. També el plàstic on Jimmy Page, Robert Plant, John Bonham i John Paul Jones van mirar definitivament (molt) més enllà del seu blues rock fundacional per jugar amb registres que anaven del rock avantguardista de "The Song Remains the Same" –amb estructura progressiva i unes guitarres que anticipaven part del post-punk i la New Wave- a la deconstrucció barroca de "The Rain Song", el folk amb injecció elèctrica d'"Over the Hills and Far Away", el hard rock corrosiu de "Dancing Days" i el funk desvergonyit de "The Crunge".

Tot plegat, sense deixar de banda les essencials "D'yer Mak'er" i "No Quarter". La primera, una de les peces més populars del conjunt –el 1995, Sheryl Crow ho va petar amb una versió del mateix tema inclosa a "Encomium", un disc de tribut als seus autors-, és un desacomplexat reggae que remet a les coordenades més essencialment jamaicanes sense deixar de sonar a Led Zeppelin pels quatre costats –el títol fa referència a la forma com es pronuncia el nom del país caribeny amb accent anglès-. La segona és un hipnòtic exercici de rock psicodèlic en el sentit més expansiu del terme. El disc es tanca amb el blues marca de la casa de "The Ocean".

"Houses of the Holy" va ser el primer àlbum dels Zeps que va tenir un títol no homònim –tot i que, com en el cas de "Led Zeppelin IV", ni el nom del grup ni el títol del plàstic figuraven a la seva carpeta-. La caràtula, obra d'Aubrey Powell (Hipgnosis), mostra dos nens –superposats diverses vegades- al paratge natural de la Calçada del Gegant, a Irlanda del Nord. Embolcall igualment icònic per a una obra que potser no té el pes simbòlic de la que l'havia precedit, però d'alguna manera marca l'inici d'una segona etapa a la carrera del quartet. I encara a data d'avui desafia certs tòpics que solen sortir quan es parla de Led Zeppelin.

Top Topham (1947-2023)

TOP TOPHAM
(1947-2023)

Abans de Jimmy Page, Jeff Beck i Eric Clapton hi va haver Top Topham. El guitarrista solista original dels Yardbirds, que va deixar el grup per imperatiu patern quan aquest tot just començava a alçar el vol –al seu lloc hi va entrar Clapton i la resta és història-. No li va saber greu, ni tan sols quan els seus excompanys van situar-se a l'avantguarda del rock britànic. De fet, en una ocasió va arribar a declarar que no l'havia convençut l'evolució artística del combo més enllà del blues fundacional, i que ell mateix n'hauria acabat marxant per diferències artístiques –sí, tal com va fer Clapton-.

El guitarrista no va arribar a gravar mai amb els Yardbirds, però en anys posteriors va fer de músic de sessió i el 1968 va publicar un àlbum amb el seu propi nom, "Ascension Heights", una notable col·lecció de perles instrumentals a mig camí del rhythm & blues i el soul més greixós. Retirat de la indústria musical per motius de salut, va treballar com a interiorista i pintor durant bona part de la seva vida. El 1988 va formar una banda de blues amb Jim McCarthy, bateria dels Yardbirds, i el 2013 es va reincorporar breument a la banda mare en substitució de Chris Dreja –en va tornar a marxar el 2015-.

Topham ha mort a l'edat de 75 anys, a pocs dies del traspàs de Jeff Beck.

Jeff Beck (1944-2023)

JEFF BECK

(1944-2023)

Puc haver-la vist mil vegades, però encara em fa vibrar com el primer dia una determinada escena de "Blow-Up" (1966), aquell dinàmic thriller d'autor amb què Michelangelo Antonioni va retratar  –mai més ben dit- l'estètica de la Swinging London. El moment en què apareixen de cop i volta els Yardbirds interpretant "Stroll On" amb Jeff Beck i Jimmy Page formant un binomi de guitarristes tan electrificant com a priori impossible. De fet, va ser l'alta tensió entre tots dos la que va motivar la sortida de Beck d'un combo que amb ell havia deixat enrere el blues hereu de Chicago per situar-se a l'avantguarda de l'aleshores efervescent rock psicodèlic.

Revisin vostès mateixos l'escena en qüestió, deixin-se portar per l'atac frontal d'una banda amb la qual mai s'ha fet prou justícia, i gaudeixin de l'espectacle visual que ofereix Beck tot proclamant que ja a aquelles alçades ningú li feia ombra a l'escenari. Era tot just l'inici d'una carrera que ha abraçat múltiples registres, en molts casos arribant-los a definir –llenguatges com els del blues rock o el hard rock no s'entendrien sense ell-, i que ha deixat pel camí un bon nombre d'obres mestres des de coordenades tan distants com complementàries. El fil conductor, tot un geni de les sis cordes, un clàssic de clàssics que encara en ple segle XXI ha seguit explorant camins que pocs s'havien atrevit a transitar –molt recomanable el seu darrer llançament, "18", publicat l'any passat i signat a mitges amb Johnny Depp, amb qui reinventa partitures de Lou Reed i Brian Wilson, entre d'altres-.

Podríem parlar dels dos primers i fundacionals àlbums del Jeff Beck Group –"Truth" (1968) i "Beck-Ola" (1969)-, on va comandar uns indomables Rod Stewart i Ronnie Wood abans que tots dos fessin el salt cap als Faces. També podríem parlar d'obres de l'alçada de "Blow by Blow" (1975) –facturat després de descartar-se la seva incorporació a uns Rolling Stones on no encaixava ni amb calçador- o "Jeff Beck's Guitar Shop" (1989) –definitiva síntesi de jazz rock marcià i hard rock gens ortodox, i una de les millors caràtules discogràfiques que mai s'han arribat a imprimir-. O de la seva apoteòsica –i excessivament breu- unió amb Tim Bogert i Carmine Appice. O de l'empenta que ha donat a trajectòries com la d'Imelda May. I podríem seguir, i no acabaríem mai.

Només vaig arribar a veure Jeff Beck en directe en una ocasió, però va ser inoblidable. Va ser fa relativament pocs anys, el 29 de juny de 2018 al Festival Jardins de Pedralbes. Portava una banda d'excepció –hi destacava la presència de Rhonda Smith (Prince) i Jimmy Hall (Wet Willie)-, però amb cada moviment i amb cada nota quedava clar que encara no hi havia ningú capaç de fer-li ombra a l'escenari. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat estils com el blues, el jazz, el soul o el hard rock. I la resta del concert va anar encara més enllà. Una cortina de pluja va acabar de fer la vetllada més especial, però per al record va quedar la lliçó magistral d'un dels guitarristes més grans de tots els temps, que ha traspassat aquesta setmana a l'edat de 78 anys. El buit que deixa és tan immens com el seu llegat.

Jerry Lee Lewis (1935-2022)

JERRY LEE LEWIS
(1935-2022)

Setmanes enrere em vaig dedicar a recuperar els discos de country de Jerry Lee Lewis. Una etapa que no serà mai tan essencial ni influent com els seus anys fundacionals a Sun Records, però sota la qual s'amaguen també autèntics tresors. Poc m'imaginava aleshores que en qüestió de dies estaríem lamentant la seva pèrdua. Lewis era un dels últims supervivents de tota una generació que va canviar per sempre més la història de la música –i amb ella, la d'aquest món nostre-, testimoni d'excepció i ambaixador destacat d'un lloc i d'un moment simplement irrepetibles. Però sobretot era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre més.

Ha mort el Killer, i amb ell se n'ha anat un dels arquitectes del rockabilly –per tant, del rock'n'roll-, també l'home que va acabar esdevenint gairebé un estil musical en ell mateix des del moment en què tocava el piano com ningú ho havia fet abans ni ho tornarà a fer mai més. El pare fundador del rock que va brillar a la galàxia country, i que va arribar fins als nostres dies erosionat pels anys que no perdonen però sempre fent honor tant al seu nom com al seu sobrenom. Podríem parlar de "Great Balls of Fire", de "Whole Lotta Shakin' Goin' On", de "Breathless", del Million Dollar Quartet, de les seves incendiàries actuacions, del seu caràcter imprevisible o d'escàndols com el matrimoni amb la seva cosina menor d'edat, i no acabaríem mai.

Quan em vaig assabentar de la seva mort, em va venir al cap una entrevista publicada per Mojo ara deu fer cosa d'una dècada i mitja. Una de les periodistes més veteranes de la revista britànica, Sylvie Simmons, va anar-lo a veure a casa seva a Nesbit, Mississippi. I mentre esperava al hall d'entrada que arribés l'hora acordada per començar la conversa, el Killer va irrompre des del pis superior en calçotets, amb la mala llet que el caracteritzava però amb la tranquil·litat de qui és a casa seva i fa el que li rota, com li rota i amb el que porti posat en aquell moment. L'entrevista, no cal dir-ho, va ser un cúmul de cites memorables –també de frases pronunciades amb un accent sureny tan tancat, que ni la mateixa Simmons va ser capaç de transcriure-.

Jerry Lee Lewis no era l'últim supervivent del rock'n'roll dels 50. Encara són entre nosaltres Clarence "Frogman" Henry, Wanda Jackson, Dion i Duane Eddy, per citar els primers que m'han vingut al cap. Però sí que era l'últim dels pioners que no tan sols van definir tot un gènere musical sinó que el van elevar a fenomen social i cultural de primera magnitud a escala planetària. L'última megaestrella de la dècada en què es van inventar les megaestrelles. Com hauria estat, sense ell, la música de les passades sis dècades i mitja? Impossible saber-ho, però de ben segur bandes com Led Zeppelin no haurien arribat mai a compondre cançons com "Rock and Roll", que li deu tot i més a Lewis i que ell mateix va reinterpretar amb el propi Jimmy Page en un àlbum de maduresa que oferia de tot menys símptomes de fatiga –el seu títol, molt oportú, "Last Man Standing" (2006)-. No és que Lewis se la fes seva com qui no vol la cosa, és que la podria haver reclamat com a pròpia des del primer dia i hauria estat tot bé.

El seu traspàs és llei de vida, la seva pèrdua una tragèdia.

Un mes després de Dylan

Dylan a la premsa britànica: l'especial de Mojo i l'últim número d'Uncut.

Avui fa un mes que vaig veure Bob Dylan en directe a Göteborg, tercera aturada de la seva primera gira europea post-pandèmica. Un mes d'un concert que en tot aquest temps encara no he estat capaç de digerir –potser la paraula correcta seria assimilar-. Feia molts anys –dècades, de fet- que no em passava una cosa així –si és que m'havia passat mai-. I això que a Dylan l'havia anat veient en viu amb certa regularitat des que va actuar el 1999 a l'enyorat Palau dels Esports de Barcelona. I sempre n'havia sortit encantat, però mai com en aquesta ocasió havia tingut la sensació d'haver presenciat quelcom que podia haver estat històric. A aquestes alçades, començo a pensar que probablement va ser el millor concert al qual he assisti mai.

No va ser només el fet de poder veure un cop més a Dylan en persona i fent música, amb tot el que això implica. Va ser sobretot el fet d'assistir al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, enèsima reinvenció sobre el terreny de qui amb 81 primaveres a l'esquena surt a l'escenari renunciant a tot un llegat –en el seu cas, un dels cançoners sobre els quals s'ha edificat la cultura contemporània- i apostant per un present creatiu críptic com ell sol, però alhora capaç d'oferir respostes en un món líquid on la perdurabilitat és més que mai un valor a preservar. Una gira on Dylan s'adreça al públic i fins i tot li somriu, coses que no havia fet en molt de temps, potser per venir-li a recordar que al marge del geni i més enllà del mite hi ha una persona de carn i os.

Acostumo a seguir amb interès tot allò que estigui relacionat amb Dylan –tot i que no em pugui considerar ni de bon tros el que s'anomena un dylanòleg-, i aquestes últimes setmanes he consultat de forma gairebé obsessiva les cròniques de la seva present gira, constatant que cada concert és diferent del seu predecessor per molt que el repertori sigui idèntic al de la nit anterior. Em va cridar molt l'atenció l'inici triomfal del tram britànic de la gira, la setmana passada al Soho londinenc, a pocs quilòmetres d'un Palau de Westminster on la tradicionalment exemplar democràcia britànica vivia les hores més baixes de la seva història recent. Un espectacle de l'absurd –molt propi dels temps que estem vivint, d'altra banda- que Dylan pràcticament va eclipsar obrant el seu propi miracle des de l'escenari del London Palladium.

Llegia a John Mulvey, director de la totpoderosa Mojo, afirmant que el primer dels quatre recitals londinencs havia estat el millor concert de Dylan que mai havia presenciat –la mateixa sensació amb què jo havia sortit setmanes abans de l'Scandinavium de Göteborg, amb la diferència que Mulvey sap molt millor que jo de què parla-. Llegia també que, després de la segona actuació, una multitud de fans s'havia adreçat a demanar autògrafs a Jimmy Page, present entre el públic i visiblement desconcertat per la situació. Una escena molt dylaniana, aquesta última: la teva pròpia parròquia reclamant l'atenció d'algú que tan sols passava per allà, mentre tu has desaparegut (literalment) del mapa un cop s'han encès els llums.

Aquests dies em van arribant amb comptagotes els exemplars amb què la premsa especialitzada del Regne Unit saluda el desembarcament del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la Gran Bretanya. Imprescindible la reedició –actualitzada- d'un especial de Mojo que repassa tota la seva trajectòria. I molt emocionant la crònica que signa Nick Hasted al número de desembre d'Uncut del segon concert de la gira europea, el 27 de setembre a Estocolm. "No li importa una merda allò que tu i jo pensem", destaca, assenyalant justament un dels factors que han engrandit Dylan durant més de sis dècades. El fet d'anar a la seva en un món on la resta s'ha acostumat a haver de donar explicacions per tot. I mentre encara digereixo –assimilo- el que vaig viure avui fa un mes, també em vaig fent a la idea que assistir a la present gira de Dylan va ser una de les coses més grans que m'han passat en molt de temps. Paraula.

John Miles (1949-2021)

JOHN MILES
(1949-2021)

Va ser una de les veus de The Alan Parsons Project. També va acompanyar gegants com Jimmy Page o Tina Turner. Però John Miles serà recordat sobretot per composicions signades amb el seu propi nom com ara l'eterna "Music". Preciosa perla pop que acostava en ple 1976 les estructures del rock progressiu a les pistes de ball de la música disco, també un cant d'amor incondicional a la música que li donava títol. La peça que obria el primer àlbum del britànic, el clàssic "Rebel" –on figurava l'igualment eterna "Highfly"-. Miles ha mort a l'edat de 72 anys. Que no deixi de sonar aquell "Music" a la seva memòria.

50 anys de "Led Zeppelin IV"

El primer cop que vaig escoltar "Stairway to Heaven" va ser en un d'aquells bootlegs que dècades enrere es solien a les benzineres per 500 pessetes en cassette. Jo devia tenir 12 o 13 anys, havia llegit sobre Led Zeppelin en alguna revista que corria per casa i em vaig comprar l'artefacte en qüestió amb el que devia tenir estalviat d'alguna setmanada. La qualitat del so no era la més òptima, al capdavall parlem d'un bootleg, però tota la cara a de la cinta en qüestió, amb peces com "Black Dog" o "Immigrant Song", ja em va posar les piles. Quan vaig arribar a la cara b i van començar a desfilar aquells vuit èpics minuts –crec que en aquella versió n'era algun més- on literalment hi passava de tot, simplement vaig al·lucinar.

Va haver de passar ben bé un any fins que una companya de classe em va deixar un altre cassette on hi tenia gravada la versió d'estudi. L'original, la que havia batut tota mena de rècords al seu dia i que una emissora radiofònica havia punxat de forma ininterrompuda durant no sé quantes hores seguides quan va morir John Bonham. Aquella companya de classe em va explicar que la cinta en qüestió l'havia gravat directament d'un vinil dels seus pares, que de petita –aquesta expressió adquireix un altre significat quan tens 14 anys- solien posar-li la peça més emblemàtica dels Zeppelin com a cançó de bressol quan se n'anava a dormir. Aquella noia era diferent de la majoria de persones amb qui solia relacionar-me a l'escola i a l'institut, amb tot allò que implica el concepte diferent en el millor sentit, i quan em va explicar aquest detall vaig entendre moltes coses.

"Stairway to Heaven" és la joia de la corona del que possiblement sigui el disc més definitiu de la banda britànica. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys, oficialment amb títol homònim si bé popularment se'l sol anomenar "Led Zeppelin IV" o fins i tot "Four Symbols", en referència als quatre símbols que apareixien a la carpeta interior de l'àlbum en representació de cada component del grup. Un dels plàstics més venuts i una de les obres més celebrades de la història del rock i la música pop. Un treball tan monumental, que fins i tot aquells que preferim la cruesa dels primers dos –o tres- àlbums del quartet ens rendim de forma incondicional davant dels seus arguments.

Unes cançons entre les quals destaca l'èpica de la citada "Stairway to Heaven", vuit minuts que desafien etiquetes que van del folk rock al rock dur i el heavy metal passant pel rock progressiu, que comencen amb la boirina dels Zeppelin més orgànics i culminen amb la guitarra de Jimmy Page fent saltar espurnes mentre Robert Plant es proclama d'una vegada per totes com una de les grans divinitats de la iconografia rockera de tots els temps –de la denúncia per plagi d'Spirit millor no en parlem, que no en trauríem l'aigua clara i a aquestes alçades poc sentit té donar-hi més voltes-. Però entre les quals figuren també altres peces igualment essencials per entendre el llegat de Led Zeppelin.

Començant per la també citada "Black Dog", robust i dinàmic exercici de blues rock monolític i lasciu com ell sol. L'inici de la cara a per la porta gran, seguit de la igualment infal·lible i canònica "Rock and Roll". Un títol que ho diu tot de bon principi, un homenatge a les essències fundacionals de tot un gènere a ritme, sí, de bon i visceral rock'n'roll amb tot un Ian Stewart al piano. Segueix el misteri folk de "The Battle of Evermore", amb l'oportuníssima Sandy Denny com a vocalista convidada i línia directa amb les coordenades acústiques explorades un any abans a "Led Zeppelin III". També el pas previ al crescendo d'"Stairway to Heaven", que culmina majestuosament la primera cara del disc.

La cara b l'enceta l'hipnòtic piano elèctric d'un John Paul Jones que ja començava a mirar molt més enllà de les quatre cordes. És l'inici de "Misty Mountain Hop", un entremaliat exercici de blues rock psicodèlic que deixa pas al hard rock d'alta tensió de la polirítmica "Four Sticks". Pas previ al folk malencònic de "Going to California" i, ja per acabar, al blues corrosiu –i expansiu- de "When the Levee Breaks". Una vella cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie, reinterpretada pel quartet britànic en clau monolítica i claustrofòbica, opressiva en ocasions, obrint un camí que arriba fins als Black Keys i més enllà. Una de les pistes que millor defineixen l'essència dels Zeps, juntament amb la pròpia "Stairway to Heaven". I el final d'una de les obres fonogràfiques més capitals que mai s'han arribat a publicar.

Barry Ryan (1948-2021)

BARRY RYAN
(1948-2021)

Admeto que vaig descobrir "Eloise" amb la veu de Tino Casal. I que posats a triar-ne una versió definitiva, em quedo amb la de The Damned. Però l'original és la de Barry Ryan, aquell cantant anglès que durant la recta final de la dècada dels 60 i de la mà d'aquesta contagiosa joia de pop barroc composta pel seu germà bessó, Paul Ryan, va conquerir les llistes d'èxits de mig planeta. Entre els músics de sessió que el van acompanyar a l'estudi, uns Jimmy Page i John Paul Jones en via de constituir Led Zeppelin aquell mateix 1968.

Melodramàtica, elegant, sofisticada, dinàmica com ella mateixa, "Eloise" va suposar l'escalada de Ryan fins a dalt de tot però també va esdevenir el far a partir del qual es guiaria tota la seva trajectòria: mai més tornaria a brillar d'aquella manera en termes comercials i pocs es recorden del que va fer a partir d'aleshores, i això que de bones cançons en va seguir gravant. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys, després de tota una vidad dedicada a la música però també a disciplines com la fotografia.

50 anys de "Led Zeppelin III"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Led Zeppelin III". El tercer àlbum de Led Zeppelin, i un plàstic al qual la crònica pop sol referir-se com el disc acústic del quartet londinenc. Una afirmació que és certa a mitges. Si bé és veritat que els britànics van experimentar en aquest treball amb la instrumentació acústica i van incorporar al seu discurs registres com el folk més campestre, també ho és que bona part dels seus solcs contenen passatges rocallosos i descàrregues elèctriques com els que havien definit les dues obres precedents.

Jimmy Page i Robert Plant van començar a compondre al repertori que acabaria conformant "Led Zeppelin III" durant les gires cada cop més mastodòntiques que havien seguit a la publicació de "Led Zeppelin II" (1969). Eren els dies en què el quartet s'estava consolidant com una de les bandes més grans de la seva generació, i un cop finalitzats els compromisos en directe Page i Plant –juntament amb John Bonham i John Paul Jones- van decidir retirar-se als paisatges bucòlics de la Gal·les rural, i més concretament a la finca de Bron-Yr-Aur, a la recerca de calma i inspiració. Va ser així com es van aproximar fins a coordenades més orgàniques i feréstegues de les explorades fins aleshores.

El disc s'obre amb un contundent i aclaparador exercici de monolític hard rock, "Immigrant Song". Una peça que va esdevenir des del minut zero un dels pilars del repertori de Led Zeppelin, i tot seguit deixa pas al folk psicodèlic de "Friends". "Celebration Day" recupera injecció elèctrica i nervi rocker. "Since I've Been Loving You" invoca el blues més nocturn de Texas i –sobretot- Chicago alhora que connecta el quartet amb la naturalesa de club dels seus inicis com a extensió dels Yardbirds. I "Out on the Tiles" presumeix sense reserves de la musculatura hard rock marca de la casa.

És a la cara b on més es manifesta la inspiració orgànica adquirida a Bron-Yr-Aur. Començant per un "Bron-Yr-Aur Stomp" que juga amb les formes més pantanoses i primitives del blues i un "Tangerine" que avança ferm sobre la bateria de Bonham enmig de la boirina estructural de la guitarra de Page i els murmuris de Plant. "Gallows Pole" i "Hats Off to (Roy) Harper" –homenatge a Roy Harper, bon amic de la banda i font d'inspiració en aquest treball- deriven de peces tradicionals i responen a la controvertida habilitat del grup a l'hora de fer-se seves composicions alienes. I l'exotisme de "That's the Way" perfila algunes de les aventures que Plant emprendria ja en solitari en dècades posteriors. Si una banda podia posar tot això en una mateixa obra i en aquell moment, amb tota probabilitat era la que ens ocupa.

Guitarra, baix i bateria - Programa 226

Mazoni - Foto Matilda Vidal.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Chaqueta de Chándal, Zesc, Mazoni i Sandré. Música a la gran pantalla amb Quentin Tarantino, Paul Revere & The Raiders, PJ Harvey i Jimmy Page. I una vampírica festa de Halloween de la mà de The Damned. Disponible en podcast.

50 anys de "Led Zeppelin II"

Els ingredients de "Led Zeppelin II" eren essencialment els mateixos del seu predecessor, el plàstic homònim amb què Led Zeppelin havien debutat a principis d'aquell mateix 1969. Blues pedragós, monolític en ocasions, i rock d'elevadíssim voltatge executats amb la precisió d'un rellotge i la visceralitat innata d'un quartet que rematava la feina feta amb la seva carta de presentació i tornava a marcar el camí a diverses generacions de músics que van del primer heavy metal a l'stoner o el grunge passant pel rock dur en les seves múltiples concepcions.

Gravat en diferents estudis d'ambdós costats de l'Atlàntic al llarg de diversos mesos -el procés de gravació es va alternar amb les diverses gires que la formació va dur a terme aquell any per Europa i els Estats Units-, "Led Zeppelin II" presentava una banda ja a ple rendiment i consolidada, i va suposar el primer cop que Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham van encapçalar alhora les llistes britàniques i nord-americanes. Era en aquest sentit l'inici d'un regnat que s'allargaria durant bona part de la dècada dels 70 i que establiria Led Zeppelin com un dels noms capitals de la música rock.

L'àlbum s'obria amb el riff lisèrgic i les lascives pulsions de "Whole Lotta Love", cinc minuts i mig que encara avui valen per discografies senceres i una peça inspirada en el "You Need Love" de Willie Dixon, qui va aconseguir després d'una llarga batalla legal ser citat com a coautor del tema en posteriors reedicions. De la mateixa manera, un altre astre de Chess Records com era Howlin' Wolf va ser acreditat a "The Lemon Song", un sòlid i dinàmic exercici de blues rock edificat parcialment a partir del riff de "Killing Floor".

També destacava l'escalada elèctrica de "Heartbreaker", tot un exercici de hard rock marca de la casa amb un altre riff icònic i un dels solos de guitarra més estratosfèrics de Plant fonent-se amb l'embranzida dels tambors de Bonham. Parlant de Bonzo, seria injust no mencionar "Moby Dick", pista instrumental bona part de la qual estava ocupada per un canònic solo de bateria. I tampoc tenien desperdici talls com "Ramble On" i "Thank You", que s'aproximaven des de diferents perspectives als territoris folk que la banda exploraria en futurs llançaments, o "Bring It on Home", el blues que acomiadava l'àlbum amb homenatge inclòs a Sonny Boy Williamson II. El disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

Documental sobre els primers anys de Led Zeppelin

Led Zeppelin - Foto Chris Walter/WireImage/Getty.

A aquestes alçades és molt poc probable que els supervivents de Led Zeppelin tornin a enfilar-se junts a un escenari ni que sigui de forma esporàdica. Però Robert Plant, Jimmy Page i John Paul Jones no han volgut deixar passar l'ocasió de celebrar el cinquantenari de la banda, que va formar-se a finals de 1968 i va publicar els seus primers dos discos el 1969. El cas és que al llarg d'aquest 2019 s'estrenarà un nou documental que preveu aportar llum als primers anys de la formació, els que separen la que havia de ser una mena de reencarnació dels Yardbirds del meteòric ascens que el quartet va protagonitzar en ambdós costats de l'Atlàntic. I que, com a novetat, s'hi han implicat els propis implicat Plant, Page i Jones, que mai abans havien participat plegats en un projecte d'aquestes característiques. Dirigida per Bernard MacMahon, la cinta encara no té títol però sens dubte augura bones sensacions.

50 anys de "Led Zeppelin"

No se m'acut res que encara no s'hagi escrit sobre el debut homònim de Led Zeppelin. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1969 que va establir les bases no tan sols d'una de les trajectòries més massives i meteòriques de la música pop, sinó també de tota una sèrie de discursos que van de Great White als Black Crowes i dels White Stripes a Greta Van Fleet passant per qualsevol cosa que tingui a veure amb gèneres com el blues rock, el rock dur o el heavy metal. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i John Bonham. Un monstre de quatre caps que venia de recollir el testimoni d'uns agònics Yardbirds i era a punt d'encetar un dels capítols més celebrats de la història del rock. I un repertori que s'havia concebut en soterranis i clubs de petita i mitjana capacitat però ja apuntava cap a les elevadíssimes esferes que assoliria el quartet londinenc en qüestió de pocs anys.

L'elevadíssim voltatge funk de "Good Times Bad Times" com a carta de presentació. La torrencial lectura de "Babe I'm Gonna Leave You" -l'original d'Anne Bredon que Page i Plant havien descobert a través de Joan Baez-.  Willie Dixon en la seva concepció més nocturna i corrosiva amb lectures marca de la casa de "You Shook Me" i "I Can't Quit You Baby". Els hipnòtics sis minuts i mig de "Dazed and Confused", un blues rocallós i tenebrós que anticipava en certa manera les formes de Black Sabbath. Les essències àcides de "Your Times Is Gonna Come" i "Black Mountain Side". El cop de puny a la cara de "Communication Breakdown". I el blues expansiu i lisèrgic de "How Many More Times", amb un dels riffs més icònics d'un Page que també aprofitava per aplicar un arc de violí a les sis cordes i cita inclosa a Albert King. Menció a part mereix la caràtula, un disseny del propi Page a partir de la icònica fotografia de l'accident del dirigible Hindenburg. Mig segle d'un plàstic que va canviar la música per sempre més.

Les confessions de Jimmy Page

"No teníem prosperitat, però no ens feia falta, més enllà de la necessitat de comprar una guitarra. Comprar una guitarra era com somiar amb un Cadillac. Era quelcom que podies veure als discos de Gene Vincent and The Blue Caps o als de Buddy Holly. Buddy Holly va venir a tocar el 1958. No tenia diners per a comprar-me l'entrada. Hauria après tant en una sola tarda... A qui sí que vaig veure va ser a Jerry Lee Lewis. Va ser quelcom molt tribal. No era un guitarrista, era pianista. Però l'essència es trobava en allò que representava". Jimmy Page explica com va entrar en contacte amb el rock'n'roll a l'Anglaterra de finals dels 50. Una Anglaterra de postguerra on començaven a formar-se genis com Jeff Beck, Keith Richards, Eric Clapton o el propi Page. Les declaracions corresponen a una entrevista que David Fricke va fer al guitarrista de Led Zeppelin per a Rolling Stone, i que l'edició espanyola de la revista publica aquest mes de gener. Una maratoniana conversa -vuit hores repartides en dos dies- en què Page parla de tot i més: dels seus dies com a músic de sessió, dels Yardbirds, dels inicis de la banda de la seva vida, dels excessos, dels escàndols, de la seva afició a l'ocultisme, del concert de reunió a l'O2 i d'un futur sense Led Zeppelin.






Audio: "Black Dog" - Led Zeppelin

La fugida endavant de Robert Plant

El 10 de desembre de 2007, Led Zeppelin van oferir el seu primer concert en dècades a l'O2 Arena de Londres. I també el que probablement va acabar essent el del seu comiat definitiu. Phil Alexander, editor en cap de Mojo, firma a l'edició de desembre de la revista britànica un extens article sobre l'abans i el després del concert que més expectació ha generat en tota la història del rock -vint milions de persones de tot el món van participar al sorteig de les 18.000 entrades que es van posar a la venda, a un preu de 125 lliures esterlines per cap-. I ho fa entrevistant-ne els quatre protagonistes. Robert Plant, Jimmy Page, John Paul Jones i Jason Bonham. I una vegada més queden en evidència les diferències entre Plant i Page. Diferències que van molt més enllà de l'àmbit musical o personal. Diferències pel que fa a l'actitud vital. Mentre Page accepta amb resignació que probablement el Zeppelin no torni a volar mai més, Plant explica el per què d'una trajectòria que li ha permès explorar facetes que van molt més enllà de la del Golden God -sense anar més lluny, durant els darrers anys ha protagonitzat moments artísticament gloriosos al costat de gent com Alison Krauss o Band Of Joy- i, sobretot, el per què de la seva negativa a viure de la nostàlgia. "Crec que el concert va ser increïble, però aquell no acabava de ser jo", reconeix el cantant -que, sense trampa ni cartró i adaptant les línies vocals als seus actuals registres, va oferir una actuació tan brillant com la dels seus companys-. "Hi hauria d'haver un codi de bones pràctiques per a qualsevol músic: has de fer quelcom que el públic no s'esperi de tu", sentencia per a resumir per què actualment pot oferir molt més fora que dins de Led Zep. Després d'aquell concert , i mentre els seus companys celebraven una nit rodona amb alguna festa exclusiva, Plant va fugir de l'O2 i es va perdre en la nit londinenca, refugiant-se en un punt de venda de kebabs a Chalk Farm. "Simplement volia marxar i prendre'm sis ampolles de Keo, mitja ampolla de vodka i despertar-me en un altre món, evadir-me d'aquell ambient condescendent i especulatiu que començava a respirar-se", confessa. El concert de Led Zeppelin a l'O2 s'ha editat recentment en dvd sota el títol de "Celebration Day" i és altament recomanable per a qualsevol que vulgui veure una banda pletòrica interpretant per última vegada un repertori vertiginós.