El distòpic retorn de Pantera

Postal distòpica: els 'reformats' Pantera actuant a Mèxic davant d'un oceà de mòbils.

Les reunions a priori impossibles de bandes que ja havien dit tot allò que havien de dir al seu moment, ha estat una de les grans constants de la crònica pop durant el que portem de segle XXI. Si durant els primers anys del present mil·lenni es van materialitzar retorns a priori tan improbables com els dels Stooges, New York Dolls o Pixies, la gallina dels ous d'or no ha deixat de donar els seus fruits des d'aleshores i pràcticament no ha passat un sol any sense que s'anunciés algun retorn més o menys afortunat en termes artístics però en tot cas lucratiu en termes de taquilla.

L'últim capítol d'aquest serial el protagonitzen uns Pantera la reunió dels quals no tan sols era altament improbable per l'absència dels seus dos membres fundadors –els germans Abbott, Dimebag Darrell i Vinnie Paul, morts respectivament el 2004 i el 2018-, sinó perquè la formació clàssica del grup havia implosionat al seu dia fins acabar com el rosari de l'aurora. Però ja se sap, a aquestes alçades no hi ha res que sigui impossible, menys encara quan els dos màxims interessats no poden venir a fer cap reclamació. I d'aquesta manera, s'anunciava l'estiu passat el retorn del quartet texà amb Zakk Wylde (Black Label Society, Ozzy Osbourne) i Charlie Benante (Anthrax) ocupant les vacants.

Un retorn que va generar molta expectació i que es va materialitzar el passat 2 de desembre al festival mexicà Hell & Heaven –després van iniciar una gira per l'Amèrica Llatina que s'espera a la resta del món de cara a l'any vinent-, on Phil Anselmo i Rex Brown van presumir de bona forma mentre es feien el bany de masses de la seva vida i les noves incorporacions van refermar la seva solvència tot rescatant un cançoner sense el qual no s'entendria el metal de les passades tres dècades. Tot plegat, és clar, davant d'un públic tan superlatiu com àvid de veure en directe una banda que simplement no existeix ni pot existir. Perquè, diguin el que diguin, això no és Pantera.

Poden estar fent concerts apoteòsics –i els vídeos que circulen per la xarxa fan molt bona pinta-, i la gira de torn fins i tot podria haver estat un bonic homenatge als Abbott si les coses haguessin anat d'una altra manera. Però malauradament ja és massa tard per reviure una banda literalment irrepetible a tots els efectes. Vaig visionar dies enrere un fragement de l'actuació que van oferir al Hell & Heaven, concretament la interpretació de la sempre aclaparadora "Walk", davant d'una munió de metalheads del segle XXI que no van dubtar en immortalitzar el moment amb els seus telèfons mòbils. I francament, ara mateix no soc capaç d'imaginar-me cap escena més distòpica que la de Pantera tocant en un escenari sense els germans Abbott, i davant d'una multitud literalment tapada pels dispositius de torn.

Walk

Pantera.

Estar treballant i que a fora al carrer algú tingui la finestra del cotxe abaixada amb el "Walk" de Pantera sonant a tota castanya. Em va passar dies enrere, i va ser un gustàs. Un dels riffs més monolítics dels 90, un cant contundent contra la hipocresia social, i un dels àlbums que van definir el metal i el rock d'aquella dècada –"Vulgar Display of Power" (1992)-, trencant sense contemplacions la monotonia d'un matí qualsevol. No sé qui ets, però gràcies pel detall.

Vinnie Paul (1964-2018)

VINNIE PAUL

(1964-2018)

A Pantera els va portar anys trobar el seu so. Però quan ho van aconseguir van esdevenir una de les bandes més influents del seu temps i un nom de referència del metal més robust i pedregós. Un dels seus secrets va ser la monolítica bateria de Vinnie Paul, que ens ha deixat a l'edat de 54 anys per causes que encara es desconeixen.

L'altre 8 de desembre

Dimebag Darrell (1966-2004).

El record de John Lennon sol marcar els calendaris melòmans cada 8 de desembre, però va ser també un dia com avui quan ens va deixar Dimebag Darrell en circumstàncies igualment tràgiques. Va ser concretament el 8 de desembre de 2004 quan Darrell, membre fundador dels irrepetibles Pantera i dels no menys potents Damageplan, va morir abatut a trets per un individu del públic mentre actuava amb aquests últims en un club de Columbus, Ohio. En l'atac hi van morir tres persones més -el cap de seguretat del grup, un treballador del local i un espectador- i set van resultar ferides abans que la policia aconseguís abatre l'assassí, un exmarine identificat com a Nathan Gale. Les seves motivacions mai es van arribar a conèixer del cert -es van descartar mòbils ideològics o religiosos-, però la seva acció i sobretot les conseqüències que se'n deriven no disten excessivament del que va passar setmanes enrere a París. I a mi m'agradaria equivocar-me, però de vegades penso que el món està malalt.