Ozzy Osbourne (1948-2025)

Ozzy Osbourne (1948-2025).

Aprofitava aquest vespre un moment de desconnexió de l'entorn digital per llegir, en una revista musical de les que encara es publiquen en paper, un article referint-se a les morts encara recents de Brian Wilson i Sly Stone, quan el meu telèfon mòbil s'ha començat a omplir de missatges informant-me del traspàs d'Ozzy Osbourne.

Signe dels temps que ens ha tocat viure, la impossibilitat gairebé pràctica de desconnectar de les omnipresents xarxes i pantalles. També el degoteig constant de baixes de referents sense els quals, alguns, no podríem entendre el món on vivim. Sly Stone, Brian Wilson i Ozzy Osbourne han marxat en qüestió d'un mes. Dit així encara fa més mal, oi que sí?

Stone, Wilson i Osbourne tenien moltes coses en comú. D'entrada, haver signat cançons de les que poden sobreviure a qualsevol cataclisme. També el fet de trobar-se a l'arrel de gèneres musicals sencers que han mutat, han evolucionat i s'han ramificat al llarg de les dècades, però els segueixen tenint a ells com a fars de referència.

En el cas que ens ocupa, tota la família de gèneres i subgèneres metàl·lics que, amb tota la seva diversitat, segueix tenint un comú denominador en els sis primers àlbums de Black Sabbath. Aquells dels quals et pots fiar en qualsevol context i sota qualsevol circumstància, tal com va dir una vegada el sempre oportú Henry Rollins.

Osbourne, Wilson i Stone també tenien en comú el fet d'haver baixat d'una manera o d'una altra fins als inferns que només pot entendre qui ha tocat el cel amb les seves pròpies mans i partint del seu propi talent. De tots tres, Osbourne és el que aparentment n'havia sortit més ben parat.

El seu comiat dels escenaris, encara no fa ni un mes a la seva Birmingham natal, va fer patir en alguns moments, però va ser emotiu a més no poder. Un cop vist el fatal desenllaç, adquireix tota una nova dimensió que a mi, personalment, em fa pensar en l'últim concert d'Elvis Presley a poques setmanes de la seva mort –sí, el d'aquell "Unchained Melody" amb caràcter definitiu-.

No sé si és veritat, però una vegada vaig llegir en algun lloc que una universitat dels Estats Units tenia una assignatura dedicada a analitzar com l'organisme d'Ozzy Osbourne havia aconseguit sobreviure al tren de vida dels seus anys més salvatges. Ignoro si la ciència té cap resposta per aquesta qüestió. Però des d'avui tenim la prova irrefutable que el Madman era tan mortal com tots nosaltres. I el pitjor de tot, és que ens haurem d'acostumar a viure en un món sense ell.

El pont que Birmingham va dedicar a Black Sabbath, fotografiat el novembre passat.

Ozzy The Bull

Al vestíbul de l'estació de tren de New Street, al centre de Birmingham, hi ha un brau metàl·lic de grans dimensions que es diu Ozzy, en honor d'un dels fills més il·lustres de la ciutat. El nom es va triar mitjançant una consulta ciutadana. No sé quines eren les altres opcions, però que els veïns d'una ciutat tinguin present el llegat musical de la mateixa i n'estiguin orgullosos, diu molt a favor d'aquesta ciutat.

Birmingham to Birmingham

Black Sabbath Bridge.

Aquest any he visitat dues ciutats de nom idèntic però situades a gairebé 7.000 quilòmetres de distància l'una de l'altra. Birmingham, Alabama, i Birmingham, Anglaterra. Per totes dues hi he passat anant de camí cap a concerts de Bob Dylan.

La Birmingham d'Alabama només la vaig poder veure molt de passada, però a la del Regne Unit sí que m'hi estic entretenint una mica més, i fins i tot he pogut veure de prop alguns retalls de la seva rica història musical.

Musicalment parlant, el primer que em ve al cap quan penso en la Birmingham anglesa és la seva condició pràcticament indiscutible de bressol del heavy metal. Judas Priest són d'aquí –el seu nom va sortir d'una cançó de Dylan, per cert-. I també ho eren Black Sabbath.

És un gustàs baixar del tren, i que el primer que et trobis quan surts de l'estació sigui The Crown, el pub avui ja tancat on Ozzy Osbourne i companyia van fer el seu primer concert el 1968. Des de fa alguns anys, també hi ha un pont i un banc que porten el nom de la banda a la zona dels canals.

Molt a prop d'aquest pont i d'aquest banc, a tocar del Symphony Hall, hi ha una estrella a terra dedicada a un altre fill il·lustre de la ciutat, Jeff Lynne, que més enllà de la seva tasca amb The Move i sobretot la ELO, també és un vell conegut de Dylan (i dels enyorats George Harrison, Roy Orbison i Tom Petty).

Birmingham, UK, novembre de 2024.

The Crown, on Sabbath van debutar en directe.

L'estrella dedicada a Jeff Lynne.

Hole in the Sky

El Baix Montseny, setembre de 2023.

Un intent de clariana obrint-se enmig d'un imponent núvol de tempesta, ahir a la tarda sobre el Baix Montseny. Un forat al cel com el que contemplava Ozzy Osbourne a "Hole in the Sky", la peça amb rerefons místic i alhora apocalíptic que obria el seu sisè àlbum al capdavant de Black Sabbath, "Sabotage" (1975). El heavy metal més essencial ressonant en una tarda tempestuosa.

La retirada a temps d'Ozzy Osbourne

Un etern Ozzy Osbourne, l'any 2016 al United Center de Chicago – Foto Ross Halfin.

Diuen que de vegades la millor victòria –o com a mínim la millor sortida- és una retirada a temps. Així ho sembla haver entès Ozzy Osbourne, que ahir va anunciar la cancel·lació de la seva imminent gira europea i la seva retirada dels escenaris a causa dels mateixos problemes de salut que ja l'havien obligat a ajornar compromisos ara fa quatre anys. La notícia va caure com un gerro d'aigua freda, per molts precedents que ja haguessin anat apuntant cap a un desenllaç inevitable. Perquè el seu darrer disc, l'encara flamant "Patient Number 9" (2022), el presentava en molt bona forma. Però sobretot perquè l'exlíder de Black Sabbath era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre.

En un moment en què tot un món sencer sembla ensorrar-se de mica en mica davant mateix dels nostres nassos, quan pràcticament cada setmana hem de lamentar la defunció d'algun nom il·lustre de la música i la cultura pop de la passada meitat de segle i més enllà, el cas d'Osbourne posa de manifest un altre tipus de mortalitat. La de qui havent desafiat durant dècades tot element possible i havent-se perfilat immortal davant d'una parròquia que el venerava com a tal, s'ha vist forçat a dir prou perquè els cos així li ha indicat. Sí, l'estrella del rock que va orinar a sobre mateix d'El Álamo i li va arrencar el cap a un ratpenat d'una mossegada, ha emès un comunicat d'allò més formal explicant que ja no pot més.

En el fons no n'hi ha per posar-se dramàtics, tenint en compte el miracle que suposa que Osbourne hagi arribat fins aquí –així mateix li va fer saber un metge dècades enrere-. Però el fet que un tòtem del rock més genuïnament rebel hagi acabat acceptant allò que és llei de vida, que no hi ha res que duri sempre, ens posa a tots plegats davant del mirall tant o més que les baixes de David Crosby, Tom Verlaine o Jeff Beck –una de les darreres sessions de gravació d'aquest últim, per cert, va ser la seva participació en dues peces del citat "Patient Number 9"-. El món tal com l'havíem conegut s'acaba. Se'n van els grans referents i diguin el que diguin no hi ha relleu generacional –no pas per manca de talent, sinó simplement perquè els temps són uns altres i les circumstàncies també-.

En tot cas, la retirada a temps d'Ozzy Osbourne és un gest que l'honra. Perquè és un acte d'honestedat brutal, amb el seu públic però també amb ell mateix. I sobretot perquè ha sabut dir prou abans d'acabar-se arrossegant pels escenaris com han fet tants altres, ja sigui en nom del capital o per excés de vanitat. Des d'aquí només podem donar-li les gràcies per tota la música que ens ha brindat durant cinc dècades llargues, i per tots els camins que ha obert tant al capdavant dels primers Sabbath com pel seu compte. Que visqui molts anys més i que els visqui tan bé com pugui, que faci més discos si la salut li permet –i si no fos el cas, "Patient Number 9" seria un comiat molt més que digne-, i que la seva música no deixi mai de sonar. La necessitem.

El distòpic retorn de Pantera

Postal distòpica: els 'reformats' Pantera actuant a Mèxic davant d'un oceà de mòbils.

Les reunions a priori impossibles de bandes que ja havien dit tot allò que havien de dir al seu moment, ha estat una de les grans constants de la crònica pop durant el que portem de segle XXI. Si durant els primers anys del present mil·lenni es van materialitzar retorns a priori tan improbables com els dels Stooges, New York Dolls o Pixies, la gallina dels ous d'or no ha deixat de donar els seus fruits des d'aleshores i pràcticament no ha passat un sol any sense que s'anunciés algun retorn més o menys afortunat en termes artístics però en tot cas lucratiu en termes de taquilla.

L'últim capítol d'aquest serial el protagonitzen uns Pantera la reunió dels quals no tan sols era altament improbable per l'absència dels seus dos membres fundadors –els germans Abbott, Dimebag Darrell i Vinnie Paul, morts respectivament el 2004 i el 2018-, sinó perquè la formació clàssica del grup havia implosionat al seu dia fins acabar com el rosari de l'aurora. Però ja se sap, a aquestes alçades no hi ha res que sigui impossible, menys encara quan els dos màxims interessats no poden venir a fer cap reclamació. I d'aquesta manera, s'anunciava l'estiu passat el retorn del quartet texà amb Zakk Wylde (Black Label Society, Ozzy Osbourne) i Charlie Benante (Anthrax) ocupant les vacants.

Un retorn que va generar molta expectació i que es va materialitzar el passat 2 de desembre al festival mexicà Hell & Heaven –després van iniciar una gira per l'Amèrica Llatina que s'espera a la resta del món de cara a l'any vinent-, on Phil Anselmo i Rex Brown van presumir de bona forma mentre es feien el bany de masses de la seva vida i les noves incorporacions van refermar la seva solvència tot rescatant un cançoner sense el qual no s'entendria el metal de les passades tres dècades. Tot plegat, és clar, davant d'un públic tan superlatiu com àvid de veure en directe una banda que simplement no existeix ni pot existir. Perquè, diguin el que diguin, això no és Pantera.

Poden estar fent concerts apoteòsics –i els vídeos que circulen per la xarxa fan molt bona pinta-, i la gira de torn fins i tot podria haver estat un bonic homenatge als Abbott si les coses haguessin anat d'una altra manera. Però malauradament ja és massa tard per reviure una banda literalment irrepetible a tots els efectes. Vaig visionar dies enrere un fragement de l'actuació que van oferir al Hell & Heaven, concretament la interpretació de la sempre aclaparadora "Walk", davant d'una munió de metalheads del segle XXI que no van dubtar en immortalitzar el moment amb els seus telèfons mòbils. I francament, ara mateix no soc capaç d'imaginar-me cap escena més distòpica que la de Pantera tocant en un escenari sense els germans Abbott, i davant d'una multitud literalment tapada pels dispositius de torn.

50 anys de "Black Sabbath Vol. 4"

Què pot fer una banda que pràcticament s'ha inventat ella sola tot un gènere musical, perfilant alhora una línia clarament ascendent al llarg dels seus tres primers àlbums? Doncs facturar un quart plàstic que, a falta del factor sorpresa inicial, mantingui el nivell i certifiqui els seus autors a l'avantguarda del gènere en qüestió. La tardor de 1972, Black Sabbath venien de posar les bases del heavy metal i tots els seus derivats amb tres discos tan trencadors al seu dia com encara essencials a data d'avui –"Black Sabbath" (1970), "Paranoid" (1970) i "Master of Reality" (1971)-.

Arribat el moment de lliurar-ne la continuació, el quartet de Birmingham –Ozzy Osbourne (veu), Tony Iommi (guitarra), Geezer Butler (baix) i Bill Ward (bateria)- va optar per produir-se ell mateix el que potser ja no seria un altre salt endavant però sí un nou encert en una trajectòria que semblava no tenir aturador. I això que els components del grup van arribar als estudis Record Plant de Los Angeles afectats per una creixent addicció a diverses substàncies. Tot plegat va fer que el procés de gravació esdevingués gairebé un calvari, però el resultat final va ser tan rodó com unes cançons simplement incontestables i una execució igualment immaculada per part dels seus autors.

Publicat el 25 de setembre de 1972, avui fa 50 anys, "Black Sabbath Vol. 4" s'havia d'haver titulat inicialment "Snowblind", com una de les seves peces més icòniques, però la referència a la droga era tan clara que la disquera de torn, Vertigo, va fer canviar el títol pel que ha acabat passant a la història. El que no va poder evitar és que la peça en qüestió esdevingués un altre himne metàl·lic, gràcies en gran part al monolític riff de Iommi i al cant terminal d'un Osbourne en plena forma. Altres punts forts de l'àlbum són l'atac frontal de "Supernaut", els tempos claustrofòbics de "Cornucopia" o la injecció elèctrica de "Tomorrow's Dream".

Mig segle de "Paranoid"

El mateix dia que Jimi Hendrix se n'anava a l'altre barri, Black Sabbath publicaven "Paranoid" (1970). Mentre tota una generació de músics i aficionats al rock perdien un dels seus referents més essencials, una altra tot just començava a treure el cap des de la penombra on s'havia estat forjant durant la convulsa recta final dels 60. Si el debut homònim dels de Birmingham, lliurat tan sols sis mesos abans, havia posat les bases de tots els derivats i subgèneres del heavy metal coneguts fins ara, aquell segon plàstic va acabar d'arrodonir la fórmula inicial i va catapultar els seus autors fins al lloc preferent que sempre ha merescut la seva encarnació inicial. Potser "Black Sabbath" es pugui considerar més influent i transgressor que "Paranoid", però aquest últim conté les composicions més totèmiques i memorables d'Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward.

D'entrada la pròpia peça titular, publicada com a single poques setmanes abans i triada com a tema central de l'àlbum un cop vistos els bons resultats comercials obtinguts pel senzill. Una de les peces més radiades de la història del heavy metal, també la més reconeguda del catàleg de Sabbath malgrat no ser la que millor defineix el seu so. Una immediata i vitamínica descàrrega elèctrica, una aclaparadora base rítmica trotant a tota pastilla i la veu d'Osbourne cantant com si se li acabés el temps. Un contrast amb els vuit expansius minuts de "War Pigs", el tema que inicialment havia de donar títol al conjunt del plàstic i on sí que es concentren tots els elements que defineixen el so dels britànics. Un riff monolític, tenebra estructural, atmosferes post-apocalíptiques i sobtats canvis de ritme per tal de mantenir la tensió. I una lírica que atacava sense embuts la maquinària bèl·lica en plena Guerra del Vietnam.

Hi ha qui ha arribat a considerar "War Pigs" com la cançó més representativa del heavy metal, un honor que es pot disputar perfectament amb el tall que titulava el primer disc de Black Sabbath però també amb "Iron Man", una altra de les joies de la corona de "Paranoid". Un dels riffs més definitius de tota la història de la guitarra elèctrica, les sis cordes de Iommi i la veu d'Osbourne cavalcant sobr un ritme mastodòntic, i un esclat final que encara avui val per gèneres sencers. "Electric Funeral" era pur doom metal dècades abans d'inventar-se aquest terme. "Planet Caravan" transitava per les formes més terminals del rock psicodèlic. I "Fairies Wear Boots" reincidia en el vessant més àcid del quartet tot injectant-li múltiples dosis de mala llet. Un disc imprescindible que va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys.

Pete Way (1951-2020)

PETE WAY

(1951-2020)

Mai van obtenir el ressò de tòtems com Led Zeppelin o Deep Purple, però la seva trajectòria segueix resultant essencial per entendre la gestació i la consolidació del hard rock i el heavy metal durant la dècada dels 70. UFO va ser molt més que "Doctor Doctor" –un dels grans himnes rockers de tots els temps, d'això no n'hi ha cap dubte- i el trampolí que va oferir a Michael Schenker l'impuls definitiu. Va ser el pont involuntari –amb permís de Thin Lizzy i Judas Priest- entre la primera generació de bandes metàl·liques, la dels 70, i l'esclat de fenòmens com la NWOBHM durant els 80 –que els ho preguntin a Iron Maiden, que sempre se n'han declarat admiradors-. Ens ha deixat el seu membre fundador i baixista durant els anys daurats del grup, Pete Way, que posteriorment va militar també en projectes com Waysted i va acompanyar a gegants com Ozzy Osbourne.

Ozzy Osbourne - "Ordinary Man" (2020)

No és broma. Ara fa cosa d'uns deu anys, un laboratori científic va dur a terme un estudi al voltant de la genètica d'Ozzy Osbourne. L'objectiu de la recerca era esbrinar com s'havia pogut mantenir viu el Madman després de quatre dècades d'excessos de tota mena (de debò, no és broma). Fos quin fos el resultat, el més sorprenent a aquestes alçades no és tant el fet que el de Birmingham hagi lliurat una nova obra d'estudi quan ja ningú s'ho esperava –no havia publicat material nou en solitari des d'"Scream" (2010)- com que el plàstic en qüestió mantingui el tipus a mig segle del debut de Black Sabbath.

D'acord, difícilment aguantarà "Ordinary Man" (2020) les comparacions amb tòtems com "Blizzard of Ozz" (1980), però en conjunt no desentona al costat d'obres potser menors però encara reivindicables com el també llunyà "Ozzmosis" (1995). La qual cosa fa d'aquest nou treball, amb tota probabilitat, el més rodó que ha lliurat Osbourne en el que portem de segle si descomptem el disc de reunió de Black Sabbath –"13" (2013)-. Un plàstic que tant pot trepitjar fort amb el hard rock monolític d'"Straight to Hell" o "Eat Me", com flirtejar amb els ressons dels 90 a "Under the Graveyard" o fins i tot segellar una balada de les que haurien rebentat les llistes d'èxits ara fa quatre dècades, la peça titular.

Destaca en aquesta última la participació d'Elton John al piano i a la segona veu, i d'Slash en un solo de guitarra pel qual mataria ara mateix la banda que comanda Axl Rose. No són els únics convidats de luxe en uns crèdits on figura un altre Gunner, Duff McKagan, com a baixista i titular d'una base rítmica completada pels tambors de Chad Smith (Red Hot Chili Peppers). La llista de noms il·lustres es complementa amb presències com les de Tom Morello (Rage Against The Machine) a les sis cordes o dels rapers Post Malone i Travis Scott, amb qui el pioner del Metal s'aproxima a les últimes tendències urbanes a la final "Take what You Want". Curiosament, l'única peça del disc que sembla tenir data de caducitat.

50 anys de "Black Sabbath"

Molt poques composicions han alterat la història de la música popular de la manera com ho va fer la pista homònima que enceta el debut discogràfic també homònim de Black Sabbath. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1970, ara fa 50 anys, que simbolitza com (gairebé) cap altre el final dels coloristes 60 i l'onada de foscor i mala llet amb què la crònica pop sol assenyalar l'inici dels 70. I la peça que va establir les bases del heavy metal i de tots els seus derivats i subgèneres fins a l'actualitat. Del doom a l'stoner i del thrash al death, el black o l'sludge, no hi ha etiqueta ni categoria a la família metàl·lica que es pugui entendre sense aquells sis inequívocs minuts que encara avui ressonen letals i tenebrosos com ells mateixos.

Black Sabbath, el grup, no va ser la primera banda de heavy metal –abans hi havia hagut Blue Cheer, Steppenwolf, Led Zeppelin o fins i tot la Jimi Hendrix Experience-, però sí la que va el va definir com un gènere musical amb entitat pròpia. Com tots els seus predecessors, Ozzy Osbourne, Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward també partien del blues rock més decibèlic i monolític, però la seva visió anava molt més enllà. Venien de la freda Birmingham, al cor de l'Anglaterra més industrial i deprimida, un entorn per on el somni de la pau i les flors havia passat de llarg i del qual ni tan sols el rock'n'roll semblava una via d'escapament. Que aquells quatre inadaptats se'n sortíssin va acabar, a la llarga, obrint la porta a deixebles tan distingits com Judas Priest –no és casualitat que els dos grans pilars mestres de la música heavy es formessin a la mateixa ciutat-.

"Black Sabbath", l'àlbum i la cançó, sintetitzaven com mai s'havia fet abans totes les constants que d'una manera o altra ha explorat el metal en les seves diferents vessants i encarnacions, tant a nivell líric com sonor: contundència, agressivitat, trítons, cacofonies, misteri, ocultisme i tot allò que el rock portava anys insinuant però encara no s'havia atrevit a treure sense embuts. Osbourne i companyia no havien vingut a entretenir ningú, sinó a molestar, a incomodar i a pertorbar. A desplegar un univers de fantasia tan fosc i colpidor com la realitat de la qual provaven d'evadir-se. I a menjar-se el món, encara que aleshores en fossin poc conscients. Perquè malgrat el rebuig generalitzat tant a nivell de crítica com de públic, peces com "The Wizard", "N.I.B." o la mateixa "Black Sabbath" eren les llavors d'una revolució sònica a escala planetària. I l'arrel d'un discurs que els seus propis autors arrodonirien en obres posteriors, assolint resultats sempre genials però mai més tan trencadors com en aquella obra fundacional.


LA DONA DE NEGRE

Més enllà del fet musical, el primer elapé de Black Sabbath pot presumir també d'una de les caràtules més icòniques de la història de la música pop. Una fantasmagòrica i enigmàtica figura femenina, de rostre pàl·lid i vestida de negre, mirant a càmera des del que sembla una zona boscosa durant un crepuscle a ple hivern i amb un misteriós edifici al fons de la imatge. L'edifici en qüestió és el molí hidràulic de Mapledurham, situat a pocs quilòmetres de la ciutat de Reading. De la dona que surt a la fotografia poca cosa se'n sap, més enllà del fet que es deia Louise i que prèviament s'havia deixat caure per l'àrea de backstage després d'un dels primers concerts del grup. Una dosi extra de misteri que durant dècades ha alimentat la llegenda negra –mai més ben dit- de Black Sabbath.

Black Sabbath

Black Sabbath.

La discografia de Black Sabbath, i especialment els fundacionals cinc primers àlbums amb Ozzy Osbourne al capdavant, confeccionen per ells mateixos una de les bandes sonores ideals per a una nit de bruixes com la d'avui. La revetlla de Sant Joan i el solstici d'estiu. La celebració per l'arribada del bon temps i tots els ressons pagans d'una tradició que ve de lluny. Si m'haig de quedar amb un sol disc, és clar, trio el primer -"Black Sabbath" (1970)-. I posats a concretar més, els convido a punxar aquesta nit la peça homònima que l'enceta amb els seus sis minuts carregats de misteri, tenebra i màgia negra. Bona revetlla a tothom.

El ratpenat d'Ozzy Osbourne

Hi ha aniversaris i aniversaris. I resulta que ahir va fer anys d'aquell entranyable episodi en què Ozzy Obsourne va decapitar un ratpenat d'una mossegada. Els fets van tenir lloc el 20 de gener de 1982 al Veterans Memorial Auditorium de Des Moines, Iowa, quan un membre del públic va llançar l'animal cap a l'escenari. El vocalista el va agafar al vol i va dur a terme l'operació que tots coneixem pensant-se que es tractava d'un ratpenat de plàstic. El cas és que el propi Osbourne ha volgut commemorar aquest 37è aniversari d'aquell esdeveniment posant al mercat aquest ninot d'un ratpenat decapitat. Sigui com sigui, la commemoració no deixa de recordar-nos que hi va haver un temps en què els concerts de rock podien ser del tot imprevisibles.

Mac Sabbath

Els components de Mac Sabbath amb Ozzy Osbourne.

Bandes que interpreten clàssics del punk i la New Wave a ritme de jazz i easy listening, grups de bluegrass que despatxen himnes del rock dur com si s'haguessin compost als mateixos Apalatxes, i fins i tot formacions que traslladen l'univers de Lou Reed i la Velvet Underground al sempre gratificant art d'elaborar i menjar pizza. I encara no ho havíem vist tot. I sinó, parin vostès atenció a Mac Sabbath, un quartet de Los Angeles que es dedica a reinterpretar el repertori de Black Sabbath farcint-lo de referències a McDonald's. Per si amb això no n'hi hagués prou, els seus components actuen caracteritzats com alguns dels personatges més populars del catàleg de la cadena de fast food. Una broma de mal gust? Ni parlar-ne. El mateix Ozzy Osbourne va sortir entusiasmat d'una trobada amb els californians. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

Els singles de Black Sabbath

Black Sabbath mai va ser una banda de singles. El seu rock dur i metàl·lic és paradigmàtic dels temps en què el pop i el rock es servien del format lp per a expressar tot allò que no es podia encabir als discos senzills. Per això no hauria d'estranyar que els continguts d'aquesta caixa s'anunciïn literalment com una raresa. Parlem de deu singles en format vinil que repliquen amb tots els detalls una desena de plàstics editats al seu moment -la primera etapa de Sabbath amb Ozzy Osbourne- en diferents mercats d'arreu del món. I si bé els britànics mai van destacar en aquest format, "Supersonic Years: The Seventies Singles" (2018) serveix per a treure la pols a tota una sèrie de talls que per un motiu o altre solen passar desapercebuts als àlbums, com la preciosa balada "Changes". Per la resta, sempre serà un gustàs tornar a escoltar himnes tan totèmics com "The Wizard", "Iron Man", "Sabbath Bloody Sabbath" o "Paranoid". A qualsevol moment, a qualsevol lloc i en qualsevol format.

Quatre inadaptats d'extrarradi

Molt abans de perdre els sentits en orgies de groupies, alcohol i farlopa. Molt abans de creuar l'Atlàntic convertits en estrelles i tocar davant la màxima autoritat de l'Església Satànica. Molt abans de posar les bases del que avui anomenem metal -amb el prefix que més els agradi-. Molt abans d'un corporativista retorn en què cada component del grup té el seu propi representant -que, a la vegada, es troba en guerra amb els representants de la resta de components-. Molt abans, en definitiva, d'esdevenir una entitat intocable, Black Sabbath eren quatre inadaptats de l'extrarradi obrer de Birmingham amb cap més perspectiva de futur que tocar la música que els agradava allà on els ho deixessin fer. I com que al seu país ningú els volia veure ni en pintura, es dedicaven a girar per l'Europa continental en una furgoneta a les últimes, tocant en una Hamburg que encara no s'havia recuperat de la ressaca post-Beatles i dormint en edificis literalment en ruïnes. Uns inicis i una trajectòria fascinants que repassa l'editor en cap de Mojo, Phil Alexander, al llarg de dotze intenses pàgines publicades aquest mes de juny per la revista britànica. Ho fa sense referir-se a cap formació de Sabbath que no sigui l'original i entrevistant en exclusiva a Ozzy Osbourne, Tony Iommi i Geezer Butler quan és a punt d'editar-se "13", el primer disc que signen junts en tres dècades i mitja -i un digne retorn a l'estudi sota la supervisió de Rick Rubin, també present a l'article-. Tots tres parlen sense embuts d'un ascens tan meteòric com la posterior caiguda a l'infern, però també de l'estira-i-arronsa que va suposar treballar amb Rubin i de l'absència en aquesta nova etapa del quart component original, un Bill Ward per a qui Osbourne reserva tot un arsenal de dards enverinats. "13" sortirà oficialment a la venda el proper dia 10.






Audio: "God Is Dead?" - Black Sabbath